Les autoritats se’n van, la solidaritat es queda

“Avui sí que veniu eh! Ja era hora!”. L’Óscar està enfadat, i així ho fa saber a crits al nodrit regiment de militars que, ben acompassats, treuen metres i metres de fang del carrer on viu a Paiporta. I és cert que avui es veuen molts components de l’exèrcit treballant pel centre, potser perquè també es veuen menys voluntaris, que, seguint havent-n’hi a cabassos, s’han reduït molt en tractar-se d’un dia laborable. En tot cas, la ciutat encara es troba en estat de xoc per la riuada que dimarts passat la va arrasar del tot. “Paiporta ja no té res de tres metres en avall, tot s’ha perdut”, certifica l’home. No és casual, doncs, per les descomunals afectacions patides que la situen al bell mig de la ’zona zero’, que la vigília fos triada ni més ni menys que pel rei Felip VI, el president espanyol Pedro Sánchez -que de seguida se’n va esborrar, això sí- i el valencià Carlos Mazón per fer-hi una visita de la qual van haver de sortir per potes, rebent tot tipus d’insults, retrets i fins i tot impactes de trossos de fang. A Sánchez, de fet, li van trencar el vidre posterior del cotxe. “No els van aplaudir i és el que es mereixen, en qualsevol poble els rebran igual”, s’enerva l’Óscar, que està especialment indignat perquè al matí la policia va prohibir l’accés al poble a voluntaris que venien a ajudar, simplement per motius de seguretat de les autoritats. “No té lògica, és una pena”, apunta, mentre també lamenta la manca de coordinació entre administracions en tot l’episodi, en els avisos i en les tasques d’auxili, per motius que considera polítics, ja que si hi ha vides en joc “és igual ser blaus que vermells”. “Fins i tot entre els veïns mateix hi ha discussions, la gent està molt nerviosa perquè ho ha perdut tot, quan això se sabia i les víctimes es podien haver evitat”, clama.

La de l’Óscar -que per a més desgràcia ha vist com quan han donat l’aigua de nou aquesta matinada se li ha inundat la cuina del primer pis on viu perquè la canonada estava trencada-, és segurament de les veus més indignades, però en general -entre la gent que en vol parlar, perquè n’hi ha que s’estima més no fer-ho-, no va agradar la visita. I no sorprèn que anés com va anar. Ja al matí, aquest era el motiu de conversa entre molts voluntaris que tornaven a protagonitzar un particular via crucis a peu des de València fins a l’altre costat del Túria, a les ciutats devastades de l’Horta Sud. Força menys que en els tres dies festius precedents, si bé el fet que el govern valencià suspengués avui l’educació primària i secundària ha fet que un grup de professores de València i Xirivella, que els dies anteriors ja havien ajudat en altres pobles, s’hagin arribat a Paiporta. “Era innecessari que vinguessin, se la jugaven perquè podia ser vist com una provocació”, analitzaven sobre la visita. Menys condescendents encara eren l’Enrique i el Fernando, dos bessons de la Vall d’Albaida que estudien a València, a qui han suspès les classes tota la setmana per decret de les universitats. “A casa no hi fem res”, justifiquen, ras i curt, per explicar que tornen a marxar com a voluntaris. Ells són molt crítics també amb el passeig de les autoritats la vigília. “Després de quatre dies passant de la gent, què esperaven? Que els aplaudirien quan aplegaren?”, apunten. No entenen, a més, l’enorme comitiva de cotxes policials que els acompanyava. “No podien vindre antes a ajudar?”, s’indignen, mentre fan camí.

En un barri nou a l’eixample de Paiporta, l’Esther recull objectes de dins del seu cotxe, que va prendre l’aigua i té una biga de fusta sobre el capó. No creu que el pugui salvar. “Pa què van venir ahir?, es pregunta també, sobre el rei i companyia. “Si aquí el que necessitem és que vinguen equips a netejar els carrers!”, prossegueix. I és que en tots aquests dies, tot just aquest matí ha vist el primer camió de l’exèrcit, i els veïns encara esperen ara que vinguin serveis públics a ajudar-los. Ho han netejat tot entre veïns i voluntaris, però el panorama segueix sent desolador. “He enviat els meus fills petits a València perquè no vull que vegen això, no poden viure aquí”, etziba.

Al centre de Paiporta, en canvi, tot torna a ser un formiguer immens de cotxes de serveis d’emergència, grues i màquines amunt i avall, i de gent treballant per netejar els baixos i els carrers, com un militar de paisà que té una casa a prop del barranc, o un treballador de la Ford que explica que ha aprofitat que ha tancat la planta d’Almussafes per venir a ajudar avui que és dilluns i ja preveia que hi hauria menys voluntaris. “Ara hem acabat aquesta casa, doncs a per una altra”, comenta un tercer company. Bona falta que fa la neteja a tot arreu encara. Alguns carrers estrets, com el Lepanto, encara tenen dos pams d’aigua en alguns trams, s’acumula molta runa de les cases al mig i tot ja comença a fer una pudor insuportable. “Si us plau veïns, la brossa a les cantonades que una pala les recollirà, si no ens morirem”, resa un missatge penjat en un altre carrer proper, més ample però no menys apocalíptic...

Altres veïns es dediquen a repartir o recollir l’ajut incessant que arriba de tot arreu, en forma de menjar, aigua embotellada o material de neteja. La Laura, una noia de València que treballa a la Farmàcia Xúquer i en va fugir dimarts quan ja hi entrava un pam i mig d’aigua, va salvar el cotxe, i aquests dies el fa servir per comprar i carregar de tot. S’instal·la a pocs metres de l’establiment, obre el maleter i dona a tothom el que li demani. “És el mínim, jo no he perdut ni el cotxe i tota aquesta gent ho ha perdut tot”, afirma... També efectius de seguretat ciutadana de la Guàrdia Civil, que han vingut per patrullar de nit i evitar el pillatge, fan labors humanitàries durant el dia. “Hem acompanyat uns avis a qui el barranc s’ha emportat la casa i volien venir a casa d’uns familiars”, explica un agent. No gaire lluny, un bus llançadora de Metrobus que fa viatges a València -el metro no cal dir que també està desballestat, i n’hi ha per temps- descarrega una pila de voluntaris, i en carrega una altra. Espera reforços, però és l’únic que fa el trajecte ara mateix, i el conductor fa saber quin és l’horari: “Temps d’anar i tornar”.

En tot cas, no cal gratar gaire perquè la gent parli sobre el tema del dia, l’accidentada visita reial de la vigília. “Més que al rei, els tiraren pedres a Sánchez i al d’aquí, que són els que controlen”, comenta el Joan, que ha perdut tota la botiga d’electricitat, i fa un entrepà en un respir durant les tasques de neteja del local, que comparteix amb amics i familiars. “El rei al cap i a la fi és una persona que tracta de dur-ho bé, tot i que té la seva pagueta això sí, però realment els altres tingueren que eixir cagant hòsties”, expressa. I és que ell també està indignat per com s’ha gestionat la catàstrofe. “A les sis del matí de dimarts Aemet ja deia que anava a caure una tromba d’aigua, i fins a les huit de la nit no van decretar alerta roja... Quin desastre, avisa abans!”, clama.

“Ahir hi va haver llenya, sí... doncs a fer la mà!”, esbandeix sobre la visita reial el Pepe, que ha perdut el seu negoci de pastisseria i no es va assabentar de la moguda fins quan ja havia passat. “Des que despús-ahir digueren que entraven els militars fins ara no se’ls ha vist”, constata també, queixós... “Estos no tornen”, sornegueja al seu torn el Juanra, un altre veí d’uns carrers més avall que dimarts va haver d’enfilar-se al cotxe que mirava de salvar del pàrquing de casa per poder salvar-se ell. “Va ser un horror, sentíem els crits d’auxili de gent a qui prenia el corrent”, s’emociona, mentre ensenya el braç. Té la pell de gallina. Ara ja ha acabat de buidar els baixos, i mentre espera que passin a netejar el carrer, vigila el cotxe d’un home que ha vingut de Castelló a ajudar el seu germà. Hi ha penjat un cartell amb el telèfon. “No tocar. Funciona”, adverteix, després que les grues ja en prenguessin per error un de sa la vigília. Ja és mala sort, amb els centenars i centenars de vehicles que hi arriba a haver que són sinistre total...

En tot cas, de la mateixa manera que en general s’empara la mala rebuda a les autoritats, els insults i l’episodi del llançament de fang també ha fet avergonyir molta gent a la ciutat. En una conversa al carrer captada al vol, una dona es fa creus perquè “no cal arribar a la violència”. “Ho hem perdut tot, si ja també perdem el civisme...”, avisa. “Esta gent no era d’ací, a Paiporta som pacífics”, subratllen, en la mateixa línia que l’alcaldessa, un grup de treballadors municipals que s’estan en un punt de rebuda de donacions al pavelló. I el mateix pensa més gent com el José, un home que ha recollit menjar i lleixiu i avui diu que està content perquè ha pogut trobar medicació per la seva mare. “El que van fer no representa la gent del poble, són quatre que van venir a rebentar-ho”, esgrimeix. “No vull que Espanya es quedi amb aquesta impressió de Paiporta, pots cridar però no agredir ni tirar fang a ningú, això no es pot permetre”, s’indigna. “Aquesta gent s’hauria de veure qui són i posar-los una multa”, acaba el José, a qui sembla que les autoritats faran cas: avui mateix el jutjat d’instrucció número 3 de Torrent ha rebut l’atestat de la Guàrdia Civil sobre els incidents i ha obert diligències prèvies per investigar els fets.

En tot cas, la veritat és que la ciutat té preocupacions molt i molt més gruixudes per atendre, i ha passat plana ràpidament a la fallida visita. Ja a l’hora de dinar, l’Anna arriba de València amb els seus pares, amb una bomba i una mànega pròpia per treure aigua. Són autònoms i es poden gestionar el temps. Han recollit botes i material per fregar, i s’adrecen al primer policia que veuen. “Preguntarem on podem fer més falta, i cap allà, i cada dia que calgui...”, explica. I és que l’Ajuntament té clar on fa més falta el voluntariat, i dona indicacions a entitats que organitzen expedicions i a voluntaris particulars. “Hem estat netejant un museu que volien habilitar com a punt de medicació, en tres hores ho hem fet”, s’enorgulleix la Claudia, una estudiant que ve amb una colla d’amics de València. I és que la gent jove continua molt i molt mobilitzada, per a orgull de tothom. Al seu costat, la Blanca fa diana: “Tenim força i energia, doncs què menys!”. Demà ells hi tornaran.