Societat

aldaia

La solitud d’Aldaia i el pas de l’apocalipsi a Bonaire

Una grua de Barcelona va intentar entrar a Aldaia per ajudar-nos a moure cotxes, però no la van deixar passar
No crec que torni a passar mai més pel pont d’Aldaia fins al centre comercial de Bonaire, fa olor de mort

El poble se salva sol, en el cas del poble d’Aldaia. Segons sem­bla, s’han obli­dat d’ells. O això pensa un tre­ba­lla­dor muni­ci­pal que nete­java avui els seus car­rers. En David, amb una pala en una mà i un cigar­ret a l’altra, obser­vava una de les set màqui­nes de les quals dis­po­sen men­tre aixe­cava uns dels cot­xes i el posava sobre la grua. “L’altre dia va inten­tar entrar al poble una grua que venia de Bar­ce­lona, però no la van dei­xar pas­sar”, asse­gura amb to des­es­pe­rançat.

De fet, pràcti­ca­ment tam­poc hi entren volun­ta­ris: el poble està molt lluny, ara és de difícil accés, i a més a més s’havia dit que Aldaia era de “baixa afec­tació”. Tot això ha pro­vo­cat que els alda­iers i alda­ie­res faci una set­mana que veuen pas­sar gent cap al sud de València. Ahir, però, comp­ta­ven amb bom­bers de Pon­fer­rada, la bri­gada de vehi­cles d’auto­bomba (UBA) de Cas­te­lla i Lleó i poli­cies locals de Mut­xa­mel (Ala­cantí). Els veïns, però, tenen la sen­sació que arri­ben quan “ja està tot fet”, com diu en David, tot i que no hi ha un racó lliure de fang allà on miris. De fet, de la botiga de l’Andrea de ves­tits de fallera, no hi ha cap ves­tit que s’hagi pogut sal­var. I així tot. Aldaia és un poble derruït i la seva gent, també. No els veus plo­rar, però tam­poc som­ri­uen. L’auto­ma­tisme com a arma d’auto­de­fensa.

A l’ambi­ent també hi ha tensió. De cop, se sent una dona retreure a una altra que ha aga­fat “massa medi­ca­ments” dels que han por­tat els pocs volun­ta­ris que han vin­gut. Hi ha por, tenen por de que­dar-se sense res, però alhora donen tot el que poden: hi ha car­tells per tot el poble agraint la feina, ofe­rint el bany de casa o sim­ple­ment anun­ci­ant que hi ha “aigua i men­jar per a tot­hom”.

La huma­ni­tat apa­reix per tots els can­tons de València en aquests moments, des de dins i dels que venen de fora per retor­nar una dig­ni­tat a un poble que no és el seu. I quin goig i quina tran­quil·litat poder veure que no està tot per­dut.

El poble, des del mer­cat fins a l’ajun­ta­ment i pas­sant per l’escola, fa olor de fang. Pura­ment de fang. A vega­des, bar­re­jat amb gaso­lina dels cot­xes aixa­fats per la tem­pesta.

La ferum, però, és molt dife­rent quan t’acos­tes al cen­tre comer­cial Bonaire. Des del cen­tre d’Aldaia fins a Bonaire hi ha uns trenta minuts cami­nant apro­xi­ma­da­ment, i com més t’acos­tes a la gran superfície, més intensa és aquesta olor tan par­ti­cu­lar. De fet, el pri­mer gest quan pas­ses pel pont és apu­jar-te la mas­ca­reta. En Luis Mar­celo, un con­duc­tor d’Uber que viu a Xiri­ve­lla –poble que es toca amb Aldaia i que també va patir les con­seqüències de la DANA– diu que fa olor “de mort”. “Fa dos dies vaig pas­sar per aquell pont i vaig tor­nar enrere”, explica amb un sem­blant des­en­cai­xat; “no crec que hi torni a pas­sar mai més”. I, real­ment, és una fetor difícil d’obli­dar.

A Bonaire és on va que­dar negat el pàrquing sub­ter­rani. I, segons diuen les auto­ri­tats, després de ser revi­sat no han tro­bat cap cadàver a l’inte­rior. Un fet desit­jat per tot­hom, que cele­bren des d’Aldaia, però que no sem­bla que s’aca­bin de creure. “Si ells ho diuen, és una bona notícia”, asse­ve­ren amb el cap mig cot. Sigui com sigui, també neces­si­ta­ven aquest estel d’espe­rança.

El cen­tre comer­cial, en ter­mes gene­rals, està arra­sat. Hi havia pocs tre­ba­lla­dors muni­ci­pals al polígon, i també poca poli­cia que con­trolés l’accés (tot i que era un mira­cle arri­bar-hi). L’apo­ca­lipsi ha de ser molt simi­lar a l’estat en què ha que­dat. Diver­sos vehi­cles esta­ven enter­rats en el riu impro­vi­sat que va sor­gir de la gota freda al cantó mateix. Ahir, encara hi bai­xava aigua. També jogui­nes, roba, calçat i bom­bons emple­na­ven l’espai sobre l’argila, tot bar­re­jat amb bran­ques, canyes i altres por­que­ries que arros­se­gava la pluja. Una fidel imatge de la mag­ni­tud del des­as­tre i de la força de l’aigua.

En Luis Mar­celo, des del seu cotxe impol·lut, mani­festa un pèl de ver­go­nya per haver-se jugat la vida per sal­va­guar­dar el seu vehi­cle. Era al seu pàrquing, i van rebre l’avís a les nou de la nit que bai­xava un aiguat des de Letur (Alba­cete). “Mai hau­ria pen­sat que la rui­xada que venia seria d’aquesta manera, per això vaig anar a treure el cotxe”, afirma. Més de setanta centímetres de fang al car­rer, a l’aire lliure. “No era líquid, el que bai­xava era sòlid”, acla­reix.

Ell ha tin­gut sort, no ha per­dut cap fami­liar, i d’això n’està con­tent i agraït. Diu que la seva mare era cre­ient i que, per tant, ell també, i que gràcies a Déu se n’ha sor­tit. Per altra banda, el seu germà és mili­tar, ser­gent per ser més con­crets, i explica que estava molt enfa­dat perquè fins fa un parell de dies no l’han dei­xat actuar. Des de lla­vors, no han parat de tre­ba­llar sobre el ter­reny, de nete­jar i d’aju­dar que el País Valencià torni a ser, de mica en mica, com a mínim l’ombra del que era fa set dies. Les sire­nes, ara, sonen a tot arreu i a totes hores, miris on miris, i això, en part, és un suport men­tal per a tots els valen­ci­ans i valen­ci­a­nes que s’han sen­tit aban­do­nats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia