La primera setmana de l’Horta sota el fang

Entre la multitud d’imatges demolidores que ha deixat la riuada descomunal que ara fa vuit dies arrasava l’Horta Sud de València, la del barranc de Poio a Picanya, on es va endur quatre dels cinc ponts que el creuaven –el vídeo d’un es va fer viral–, és encara especialment colpidora. Els esquelets de les estructures, estesos sobre una llera sortida de mare i plena de restes de tot tipus, i especialment una filera de cases totalment destrossades al marge esquerre, com si les haguessin bombardejat, fan feredat. També pocs centenars de metres curs avall, ja a Paiporta, l’estació del metro resta igual d’inundada de runa que el primer dia, i els raïls fan contorsionisme sobre el barranc en una imatge no menys dantesca. Tot plegat, mentre un bullici es mou amunt i avall pel pont paral·lel a la via que, aquest sí, va quedar dempeus. Equips d’emergència i cossos policials –se senten sirenes constantment arreu, com si s’estigués encara en el primer moment de la tragèdia–, grues, tractors, pales i equips sencers de voluntaris, la majoria joves universitaris a qui han suspès les classes aquests dies, prossegueixen la neteja de carrers i baixos afectats. El 100%. Molts altres, mentrestant, reparteixen o recullen l’abundant ajuda que arriba de manera incessant: particulars, fins i tot arribats de Catalunya, clubs esportius, penyes falleres, comunitats religioses, escoltes, professors i associacions de pares d’escoles i instituts... La mobilització espontània és espaordidora. “Venen cap ací duent menjar i aigua des de València i l’Horta Nord, i resulta que en molts supermercats allà s’estan quedant sense”, expliquen fins i tot treballadors municipals de Picanya.

Una setmana després de la històrica dana, la primera setmana de l’Horta Sud a l’infern, anit el govern espanyol feia pública per primer cop la xifra oficial de 89 desapareguts, que gairebé es pot afegir a la de 217 morts donada dilluns. La sensació sobre el terreny continua sent de postguerra. Els danys més importants resten exactament igual a tot arreu, tot i l’esforç ingent de milers d’afectats, encara més milers de voluntaris i milers també d’efectius d’emergència arribats de tot l’Estat i més enllà. La majoria de carrers i polígons estan plens de fang i deixalles acumulades extretes de l’interior de les cases, locals i naus; gran part dels baixos i garatges encara s’estan buidant i la majoria dels milers de cotxes destrossats que es va endur la riuada resten escampats arreu. La colossal magnitud de la superfície afectada per la catàstrofe ja ho feia preveure, que tan sols la neteja –ja ni parlem de la rehabilitació dels espais i la recuperació de cases i negocis dels milers de persones que ho han perdut tot– aniria per llarg, i podria trigar mesos sencers. La prioritat va ser els primers dies entrar i alliberar els llocs on es creia que hi havia cossos o gent atrapada, i restablir els serveis bàsics que havien quedat malmesos: aigua, llum, telefonia i internet. En paral·lel es van començar a aclarir les vies principals perquè puguessin passar els equips d’emergència, i a ajudar els veïns que encara avui treuen aigua i fang de casa. I en tot això estan encara. Hi ha tants municipis, tants i tants carrers afectats, que a molts encara no hi ha arribat ni un sol equip, i s’ho han fet només entre veïns i voluntaris. I l’aigua acumulada ja comença a fer pudor en molts llocs, fet que no augura res de bo per a la salut pública.

“L’afectació és brutal, estic segur que és el major desastre natural de la història d’Espanya”, exposa el Robert, cap de comunicació municipal a Picanya. “La gent no té ni idea del nivell de destrucció que ha suposat”, recalca, mentre recorda per exemple que l’Ajuntament no té ni una instal·lació municipal intacta. “Tota la plantilla treballem 20 hores al dia, però la situació trigarà anys a tornar a la normalitat”, conclou. Només cal donar un tomb pel poble per comprovar que l’estat de destrossa absoluta no és gaire diferent a la de la resta de localitats afectades de l’Horta Sud. Una onada els va passar per sobre.

“Tenim uns joves que són una meravella, sort d’ells! Si fins i tot ens van tornar bitllets que van trobar!”, explica, plorant, l’Esperanza, mentre mostra el garatge de casa, ja força net. “No ha vingut ningú més a ajudar-nos, la gent n’està fins als nassos... després va passar el que va passar”, apunta, en al·lusió a l’accidentada visita del rei, Pedro Sánchez i Carlos Mazón diumenge a Paiporta, d’on van sortir cames ajudeu-me. No gaire lluny, voluntaris fan cadena per treure poals i poals de fang d’un pàrquing que ocupa tots els baixos d’un carrer. “L’aigua arribava fins dalt, i l’hem buidat els veïns sols durant tota la setmana, però les bombes ja no ens donen perquè resta sobretot fang”, explica el Xavi, un dels afectats. També hi ha bombers de la Generalitat ajudant, del parc de Reus, i hi fan cap agrupacions de defensa forestal (ADF) acabades d’arribar del Pla de Bages i de Castellbisbal. El Sergi, el cap, s’ho mira, però conclou que, tot i que hi queda molta extensió d’aigua, que fa patir que no corqui un dels murs laterals, el nivell és massa baix per poder-hi posar la pinya de la mànega, que xuclaria molt d’aire i no és operativa. A més, s’espera un tractor que retirarà runa acumulada al carrer, així que hauran de retirar els vehicles i s’oferiran a altres veïns propers, mentre busquen hidrants on connectar-se per netejar els fangars que continuen sent els carrers d’aquesta àrea residencial, propera al barranc. I és que ajudar a treure aigua de baixos i netejar els carrers són tot just les dues tasques que tenen encomanades les ADF catalanes, el primer cos que va arribar al municipi, d’acord amb l’Ajuntament.

“Hem tingut molta ajuda per part de bombers i forestals de Catalunya”, agraeix el Robert, que ressalta que amb 11.000 habitants el municipi no té recursos per resoldre una situació tan descomunal. Al principi eren “poquíssims”, diu, si bé de seguida “aparegueren” policies locals de molts pobles de la vora. I després també han arribat efectius de l’exèrcit i la Guàrdia Civil. “Confiem que tota esta ajuda no desaparega, perquè estes coses són com la riuada: t’arriba, te passa per damunt però després t’oblida”, s’inquieta. Tot plegat es coordina des del segon pis de l’ajuntament, l’únic que en queda. És aquí on treballa el Jordi Bayona, cap de les ADF catalanes, equip que ha oscil·lat aquests dies entre les 40 i les 120 persones, que dormen en matalassos al pavelló. “Suposo que hi haurà relleus, aquí hi ha mesos de feina”, explica. “La gent es va demanant vacances, busca maneres per tenir disponibilitat”, diu la Jéssica, que ha vingut amb dues companyes des del Penedès. “No hi ha paraules, fa una setmana i sembla que hagi passat ahir”, al·lucina la Tània. El Jordi coincideix en el diagnòstic. “Vaig estar a la riuada del Francolí el 2019, i allò era un paradís comparat amb això. És un desastre.”