Negocis de barri sense futur

Es nota que Sedaví, una ciutat de més de 10.000 habitants, és relativament a prop de València. Pels carrers, s’hi aglomeren voluntaris, membres d’organitzacions solidàries i agents de tota mena de cossos policials. Fins i tot hi ha algun tractor militar que s’encarrega, sobretot, de netejar els carrers perquè s’hi pugui passar. Tot i que ara és ple de fang, runa i restes de cotxes, es pot veure que era un lloc amb locals petits i negocis familiars. Un bar a la cantonada, una fruiteria, un mecànic... És fàcil imaginar-hi una vida de barri, on la gent es reunia al bar cada diumenge.

Entre els carrers, veig una dona que intenta sense èxit tancar la porta d’un garatge. Decideixo ajudar-la. De seguida, m’explica que és el seu negoci des de fa uns anys. Es tracta d’un centre d’estètica on treballava ella i un parell de noies més. El dia del temporal, eren totes a dins del local i, en veure que feia molt mal temps, ella va decidir tancar més aviat. “Els vaig dir que amb aquella pluja no vindria ningú i les vaig enviar cap a casa. Si ens hi haguéssim quedat, ara no ho explicaria. La parella de la meva filla treballa en un supermercat i allà no els van deixar marxar, s’hi havien de quedar a treballar tant sí com no. De fet, unes noies que treballaven al seu costat, en una botiga de mòbils, van morir ofegades al local”, m’explica. Li tremola la veu i fa els ulls cansats. L’acompanyo un tros de carrer i, sense haver de preguntar gaire, es desfoga sobre com veu la situació. “És horrible… He quedat sense negoci. Què faré? Pensa que en aquesta zona hi ha molts locals petits de tota la vida del barri que són a la planta baixa. Trigarem anys a recuperar-nos… I ningú ens va avisar. Ningú. És una vergonya. Per no parlar de la quantitat de veïns que no sabem on són.”

Avanço una mica més. La meva intenció és arribar a l’ajuntament per veure com estan les coses per allà, però veig tots els carrers igual i en el mateix estat: enganxosos, plens de runa i amb persones, sobretot joves, traient litres de fang i trastos de les cases. Davant meu tinc un grup de noies que porten un munt de bosses i van a pas lleuger. En un moment donat, una d’elles mira cap amunt i crida: “Falta res? Tenim aigua, menjar, mascaretes.” Els segueixo la mirada. He estat tan atònita amb el que passava arran de terra que m’adono que és el primer cop que miro amunt. En una finestra, hi ha un home gran observant tot el que passa a baix. Quan la jove li parla, ell, sense dir res, fa un pas enrere i marxa. Les noies em miren. S’ha molestat? No vol que l’ajudin? Què passa? Decideixen esperar-se uns minuts, per veure si surt alguna altra persona per la finestra. De sobte, s’obre la porta de baix del carrer, i surt el vell. Aquest cop, amb un somriure. Les noies comencen a treure menjar en conserva de la bossa. Paté, cigrons, mocadors, aigua. Li demanen si necessita alguna cosa més i els diu que no. Els dona les gràcies i marxen. Ni ell sap com es diuen ni elles, com es diu ell. Jo em quedo parada, mirant l’escena. M’espero una mica i decideixo acostar-me a l’home gran. Quants anys deu tenir? Deu haver perdut gaires amics amb la dana? Com devia passar els diumenges? M’explica que feia molta estona que mirava per la finestra i que li feien mal els peus. No tenia clar, però, si era per l’edat o pels nervis. “Quan va passar tot, nosaltres érem a dalt. Per sort no ens va passar res, només al cotxe, però és desastrós. Sort que el jovent ajuda. Si no fos per ells, ja seríem morts.”

Giro per l’esquerra i entro en un carreró més estret, que em porta a l’avinguda principal. “Xiqueta, xiqueta, vine, corre!” Una dona amb ulleres brutes de fang i un monyo despentinat em mira. “Sí, tu, vine, va! Oi que tens mòbil? Fes una foto a l’aixeta que hem d’anar a buscar la peça que falta a la mànega d’aigua.” Li faig cas i tot seguit anem totes dues a buscar la peça “allà on té el negoci en Pere”. La segueixo. Es diu Nina. Té un negoci familiar de fusta i papereria amb els seus germans en un edifici de la seva mare. Tots viuen a Sedaví des de petits i coneixen la zona a la perfecció. Es veu que quan va arribar l’aigua, cap d’ells era allà. Tot i així, el que tenien a la seu del negoci va quedar submergit completament. “De moment n’hem tret cadires, taules, registre de comptes, fotografies, ordinadors, telèfons… Tot està per llençar. I encara ens queda fang per estona.” Ara, la seva única prioritat és trobar la peça de la mànega. La necessiten per poder fer pressió amb l’aigua i així aconseguir que marxi el fang més incrustat. Un veí seu tenia una Karcher, però com que els endolls també van quedar mullats, no els poden utilitzar. Quan tornem de buscar la peça, em diu que hi ha dos voluntaris més, em dona una escombra i m’envia a dins del local. Decideixo no dir-li que soc periodista i començo a netejar. El local és fosc i humit i costa molt saber on trepitges. A la paret, una part blanca i una altra amb rajola, es pot distingir una línia marró, de fang, que em passa per sobre del cap. Fins allà va arribar l’aigua. Tot el material que queda a dins, tant a la zona central com a les altres sales, està pràcticament per llençar. Què farà, ara, aquesta família? Com continuarà? I, sobretot, quants anys trigarà a recuperar-se de tot això? En una de les sales, la Nina i un parell de persones més obren un armari de ferro. Com que estava ben tancat amb clau, algun dels documents que hi ha s’han pogut conservar. Em torna a cridar per “xiqueta”, ja que no sap el meu nom. De fet, ni me l’ha preguntat. I és que en el fons no importa, soc dues mans més que poden ajudar i li he caigut en gràcia. No necessita saber res més. M’acosto i em dona un grapat de papers humits. “Estos, per tirar, i els d’aquí puja a dalt i deixa’ls a la taula, amb els altres documents.” Pujo l’escaleta i entro a la primera habitació. Localitzo la taula. Només hi ha una carpeta. Aquests són “els altres documents”? És tot el que han pogut rescatar de baix? Com volen poder continuar el negoci així?

Després de passar unes hores allà, però, m’adono que totes aquestes preguntes només fan que allunyar-me de la situació. No és que no hi pensin, en el futur, és que si s’hi queden pensant gaire estona, els caurà el món (encara més) a sobre. I, conscients o no, saben que, si volen avançar i recuperar-se, el que és imprescindible no és saber com continuarà el negoci, sinó trobar la peça per obrir la mànega d’aigua.