El veritable gran premi de Xest

Fang, ja en fase de reconversió en pols en molts punts, recobrint els accessos des de l’autovia A-3, tots els polígons propers o l’escola de seguretat vial situada a les portes del circuit Ricardo Tormo de Xest. Cartells publicitaris semicaiguts i diverses tanques i petits murs enfonsats. Una pila de màquines treballant per treure el munt de brancam i deixalles acumulades a les esplanades del voltants. Restes de cotxes, furgonetes i camions semienterrats en les zones utilitzades com a pàrquing durant les curses. Desenes d’efectius de la unitat militar d’emergències (UME) i d’algunes ONG rastrejant amb gossos, a la recerca de cadàvers, el barranc de Sechara, que passa a tocar i desemboca poc més avall a la mortífera rambla del Poio. O la mateixa via principal d’accés a les instal·lacions, partida per un enorme esvoranc provocat pel pas desbocat de la riuada, a escassos metres de la porta d’entrada... Aquest era el depriment panorama encara dijous al migdia a la rodalia del circuit on el cap de setmana que ve, el del 17 de novembre, havia de tenir lloc l’última i decisiva prova del mundial de motociclisme. Un gran premi que l’organització ha acabat traslladant a Montmeló després d’uns primers dies d’incertesa en què els pilots van acabar fent pinya perquè se suspengués, vistes les imatges que els arribaven a Malàisia, tot i que el circuit pròpiament dit no hagi resultat afectat. “No sé amb quin ànim aniria al circuit sabent que, davant d’una catàstrofe com aquesta, el primer que van arreglar, perquè nosaltres poguéssim córrer, eren les carreteres d’accés... No; èticament no podem córrer, ni tampoc nosaltres tindríem ànim per competir”, resumia el pilot català Àlex Rins un parell de dies després de la tragèdia, en una posició secundada per Marc Márquez i l’italià Pecco Bagnaia, líder del mundial, que va declarar que preferia perdre el títol que córrer l’última cursa en aquestes circumstàncies.

“L’ètica ens diu que s’havia de suspendre, i això és el que impera a Xest ara mateix; Xiva està destrossat i al capdavall som pobles veïns”, sosté també el Nacho, un policia local de Xest. Després de treballar en torns de 16 hores diàries la setmana passada, ell i un company, el Frank, aquesta tenen festa i han vingut caminant des del poble pel mig del barranc, per ajudar com a voluntaris a buscar víctimes. “Al final el gran premi és més la festa que inclou, i no és moment de festa”, el secunda el Frank. Els trobem tots dos entre el circuit i una gegantina campa amb milers de vehicles propietat, expliquen, d’una empresa de cotxes de lloguer, desenes dels quals també es va endur el barranc. Hi ha moviment allà, perquè a més d’algun voluntari com ells o els soldats també passen cotxes de Mossos o l’Ertzaintza, mentre una màquina mira de refer un pas pel mig del barranc que comuniqui amb l’estació del circuit, i de pas sigui una alternativa per accedir al poble. I és que els dos principals ponts d’accés a Xest han caigut –l’un en el primer moment, i l’altre el van acabar de fer caure pel pèssim estat en què havia quedat–, amb la qual cosa ara mateix les comunicacions per carretera són complicades, ja que només s’hi ha pogut habilitar un pas, i força feixuc, des de Xiva.

El Nacho explica que dins del nucli urbà l’efecte de la riuada ha estat testimonial, ja que la major part està bé. Aquest sí que es pot dir que ha estat el gran premi de Xest. “Va quedar afectada la paret d’un col·legi i garatges d’una de les avingudes principals i carrers del voltant, però res comparat amb la resta”, assenyala, tot i que hi va haver danys importants, i fins i tot víctimes, en alguna urbanització del municipi. L’organització del mundial va dubtar en un principi si suspenia la cursa en sospesar que mantenir-la era la millor manera d’ajudar econòmicament l’àrea afectada. I és que el Nacho calcula que, per exemple, alguns bars aquell cap de setmana “fan el calaix de quatre mesos”. Però de seguida es va imposar l’opinió contrària. “Potser a algun negoci el fastiguejarà perquè tot està bé a Xest, però si surten veuran el que està passant, i ara la majoria de gent al poble, l’última cosa en què pensa és l’economia”, sosté. “Ni que sigui per solidaritat”, tanca el Frank. Pura lògica.