La batuda més amarga

Falta molt per fer i molt per buscar. Sense anar gaire lluny, ahir van començar la recerca de cossos en un barri de Torrent, la barriada del Mas del Jutge. Onze dies després de la tempesta i encara ningú havia entrat en aquella zona per revisar si hi havia gent ferida, atrapada o morta.

Més de cent cinquanta voluntaris es van reunir al restaurant La Curra, on els esperaven els tiets dels nens desapareguts de tres i cinc anys, Izan i Rubén, per fer una batuda pel barranc del Poio. La família és d’aquest barri, que anomenen La Curra, i és una barriada marginal dels afores de Torrent, amb cases fetes de materials poc resistents i al marge del barranc.

Segons expliquen veïns de Torrent, al suburbi hi vivien centenars de persones que no se sap en quin estat es troben. En el cas d’en Rubén i l’Izan, eren al menjador de casa seva quan l’aigua va enderrocar mitja casa i se’ls va emportar amb el corrent. El seu pare, que va intentar agafar-los, està hospitalitzat. La seva mare estava treballant al supermercat de Torrent el dia de la desgràcia, i està en xoc.

Per això els avis i tiets dels nens van fer una crida per xarxes socials, per demanar ajuda per buscar els nens, ja que només amb els veïns no era suficient. Llavors, ahir al matí, van començar a organitzar la batuda amb els voluntaris que es van presentar i els van dividir en petits grups i per zones del Poio per revisar. Era com buscar una agulla en un paller. El barranc, actualment, té una alçada de més de deu metres de fang, i encara hi ha aigua, cotxes i runa de les carreteres que van ser arrasades. Així i tot, canyes en mà per punxar el fang i amb botes d’aigua, els voluntaris van repassar el barranc durant tot el matí. També hi havia bussos mirant dins l’aigua i gent amb canoes dins dels canals buscant amb les mans. I repeteixo, perquè és important: tots eren voluntaris.

Hi havia gent de tot l’Estat espanyol, des de personal del SEM de Barcelona que havia demanat vacances, gent d’Andalusia, voluntaris de Madrid... un gran desplegament per buscar cossos, perquè ja ningú espera trobar els desapareguts amb vida. El que la gent no comprèn és que hagi de ser la gent del carrer, els voluntaris, els que hagin de fer la tasca de recuperar cadàvers del fang.

“On és l’UME? On són els militars i la policia?”, es preguntava Letícia mentre anava dins d’una furgoneta amb quatre desconeguts i amb la porta lateral oberta en direcció al riu. Però aquesta pregunta se la fa tothom, i ningú té una resposta que reconforti, sobretot quan parlem de dos nens. La família, tot i que està agraïda a la cobertura mediàtica, també començava a estar farta de les càmeres, però continua amb l’esperança que algú “que mani” vegi el seu cas a la televisió i els enviï ajuda dels cossos de seguretat de l’Estat. Dels que siguin i d’on sigui, però que vinguin.

Cap a dos quarts de dues es van tornar a reunir tots al restaurant La Curra. Estaven molts cansats i decebuts per no haver trobat els nens, però els cuiners havien preparat macarrons amb tomàquet i carn, begudes i fruita per a tots els presents. La gent va començar a parlar entre ells, pràcticament ningú es coneixia però tots eren allà per un mateix propòsit, i es preguntaven si necessitaven guants, pales o botes d’aigua. Tot era de qualsevol, i tot i que s’ha parlat molt de solidaritat, també s’ha de parlar de germanor.

Un cop havien acabat de dinar, es tornaven a reunir per pentinar una altra part del barranc, la part on encara no s’havia entrat. Amb uns mapes enganxats a la paret, on delimitaven les “zones calentes” on podria haver-hi víctimes, un espontani de Torrent explicava el pla a tots els efectius, i organitzava els cotxes i el mapa de Google amb les coordenades per arribar-hi. Lògicament, l’accés era molt difícil, però intenten aproximar-se tot el possible amb el cotxe per després caminar fins a la zona zero.

El problema era que s’havia començat tard i es feia fosc d’hora, i molta gent va haver de tornar enrere. Aquest és un dels problemes que l’organitzador no sigui professional, però evidentment la culpa no és seva. Prou estan fent amb els pocs mitjans que tenen.

D’altra banda, també es pensa que l’ajuda no arriba allà perquè és una barriada molt pobra, i hi ha una certa sensació que hi ha classes per a tot, fins i tot per ser rescatat. Finalment el Servei d’Emergències de Mèxic (Mèxic!) va arribar ahir a la tarda a Torrent per afegir-se aquest matí a les batudes. Després d’onze dies sense que ningú trepitgés aquell terreny, potser hem de parlar d’un centenar més de morts per culpa de les riades i de la ineptitud d’alguns polítics.

Probablement hi hagi cossos que no es recuperin mai, però la recerca és una tasca molt important per donar una certa pau als qui ho han perdut tot.