Aïllats dins d’un laberint viari
La ferida de la dana a la xarxa viària de l’Horta Sud provoca un dia de caos absolut en el trànsit rodat
La destrucció de quatre dels seus cinc ponts ha reduït a gairebé no res la comunicació exterior de Picanya
Els veïns de Paiporta han de caminar una hora a peu per comprar productes bàsics: més a prop, no tenen res
La normalitat, aquí, trigarà el seu temps a arribar. Perquè suturar primer, per sanar després, les ferides que ha provocat la dana sobre l’Horta Sud del País Valencià, serà un procés tan dur com costós, circumstància que aboca aquest territori a una gestió del mentrestant extraordinàriament complexa per la seva proximitat i dependència respecte a una urbs, València, que té un dia a dia que senzillament no s’atura. Un de tants exemples d’això podria ser el de la mobilitat. Amb una trentena de carreteres de la demarcació encara tallades –tot i que s’espera que vies clau com l’A-7 es reobrin demà després que s’enfonsés parcialment el pont de Torrent–, per danys o bé per facilitar els desplaçaments dels molts equips d’emergència que actuen sobre el terreny, el trànsit ahir al matí a la conurbació de la capital va ser un caos absolut. Tal qual. A les principals artèries d’accés o sortida de la capital, les cues van vorejar a estones els 40 quilòmetres, coincidint amb la represa de l’activitat de molts centres educatius després de dies d’aturada forçosa. La desesperació, sumada a aquest invent malèfic que a estones pot ser Google Maps, també va dur no pocs conductors a quedar atrapats en una ratera de rutes secundàries o corriols que en una pantalla de mòbil semblaven el desllorigador màgic per sortir d’aquell suplici viari. El resultat, un col·lapse també sideral en camins que generalment el que són és un erm.
Enmig d’aquesta mobilitat endimoniada que es pot allargar fins a ves a saber quan, els poc més d’11.700 veïns de Picanya pateixen el càstig afegit que les seves connexions per carretera han quedat molt debilitades per la devastació de la gota freda. I és que aquest municipi, exemple canònic que podria il·lustrar el debat que ara reviscola –catapultat per la desgràcia– sobre un model urbanístic que construeix allà on no toca, ha viscut la destrucció de quatre dels cinc ponts o passarel·les que creuaven la ja tristament cèlebre rambla de Poio. I això ha deixat la seva gent pràcticament aïllada de la resta. I la resta és tot, o gairebé. “Des que va passar tot, no hem sortit d’aquí, perquè literalment no tenim un camí per on fer-ho, ja que les cues són interminables i, a més, de fet, si volguéssim marxar tampoc podríem, perquè hem quedat sense cotxe”, comenta en Blas, un dels habitants de Picanya. La resignació, doncs, feta norma. Amb el mateix to, hi afegeix que aquests dies està restringint, si us plau per força, els seus moviments al màxim. “La visita al metge amb la dona, i poca cosa més”, rebla. La caiguda del servei de Metrovalència –a Picanya, hi paren tres de les seves línies– fins a ves a saber quan arran dels danys que s’han registrat a la infraestructura no ha fet més que agreujar el problema, tot i que, per mirar d’atenuar-lo, des de fa dos dies s’ha habilitat una xarxa de bus de manera excepcional per cobrir, bàsicament, el trajecte fins a la capital. Però l’adversitat de la situació, en general, està sent un escull rocós. “Per arribar a València, pots arribar a trigar dues hores tal com estan les carreteres i, a més, el bus teòricament passa cada mitja hora, però no sempre acaba sent així”, explica la Carmen, que, en vista de l’adversitat, també ha optat per no sortir del terme, tot i que ja assenyala que no podran “estar aïllats per sempre, i més veient que refer tot això no serà qüestió d’una setmana ni de dues”. Aquí la resignació ja comença a mutar en un altre símptoma, el del neguit pel que ha d’arribar.
Resistència fràgil
El que enllaça amb el passeig de la Primavera és l’únic pont de Picanya que va resistir l’escomesa de la dana. Però l’assalt no va ser innocu, ja que no té baranes i, en lloc seu, s’hi han hagut de col·locar de pressa i corrents unes peces de formigó provisional per evitar que ningú pugui caure. La circulació de cotxes hi està absolutament restringida pels militars que en regulen l’accés, enmig d’una brisa de pols en suspensió que fa aconsellable dur mascareta. És el fang, que amb el pas dels dies ja s’asseca. Alguns carrers, però, especialment els que donen al barranc, encara estan un pèl negats i ara la tasca està centrada en això, a netejar-los, un cop ja s’han pogut retirar molts dels cotxes sinistrats que tantes portades han il·lustrat aquests dies.
És a tocar del canal, però, on s’observa la veritable dimensió de la tragèdia que ha provocat la dana en aquest racó concret del País Valencià. Ara amb prou feines hi baixa aigua, però les façanes de la zona de Vistabella mig enderrocades donen fe de la fúria amb què va arribar a baixar la torrentera. En una de les quals, hi ha un estol de corones de flors que recorden que aquí hi va haver morts. Un recompte que, ja fa dies, els xifrava en una dotzena a tot Picanya. D’això, però, de les víctimes, ningú en vol parlar gaire, tot i que totes les converses entre la gent d’aquí que un pugui caçar al vol versen sobre el mateix: la tragèdia i tot el que hi ha arribat a perdre cadascú.
Les restes de les quatre infraestructures viàries sepultades encara són mig visibles al Poio, com ara un impressionant talús. Ara és ferro vell. Dos dels viaductes eren ponts pròpiament dits, amb prou carcassa perquè hi poguessin passar els cotxes. Els altres dos, en canvi, eren passarel·les que els transeünts utilitzaven per anar i venir i fer més permeable la ferida urbanística que, en el fons, la canalització ha provocat en un municipi, Picanya, que està partit en dos. Una placa encara recorda que un d’aquests passos elevats portava el nom de Maria Cambrils, una activista feminista i socialista del País Valencià nascuda el 1878 i que va deixar com a llegat una obra, Feminisme socialista, amb pròleg de Clara Campoamor. Som en un feu del PSPV.
El relat d’unes administracions que s’han vist acorralades per una crisi de dimensions dantesques és que no s’escatimaran esforços per a la reconstrucció de la zona, i, més concretament, de les seves infraestructures. Però, com tota bona ciència, l’enginyeria és tossuda. I diu que no s’aixeca un pont –i encara menys, quatre– del no-res, i menys en una llera que ara mateix és molt inestable. En aquesta línia, una de les solucions que s’assenyalen a curt termini per al cas de Picanya és alçar una construcció provisional. És l’opció que tothom té al cap. Ara bé, la caiguda d’aquests viaductes no només ha provocat un curtcircuit en la comunicació exterior del municipi, sinó també en la interna, ja que, com que només n’ha quedat un en peu, els veïns han de fer ara una volta que pot arribar a ser de quilòmetre i mig per cobrir un trajecte que abans pràcticament feien en línia recta. I, davant d’això, no hi ha esperes per al que puguin idear els governs de torn o l’UME. Però l’enginy acostuma a eixir en circumstàncies en què la necessitat impera, i, per això, agafant únicament quatre peces de ferralla del subsol del barranc i ajuntant-les amb les pedres que ja hi havia, els mateixos veïns han habilitat un pas provisional arran de l’aigua que és d’allò més concorregut. El tràfec de gent que hi passa és constant.
No cal afinar gaire la vista per retenir el detall que molts, per no dir la majoria, dels que creuen el Poio per aquesta construcció casolana van carregats de bosses. N’hi ha que fins i tot s’atreveixen a fer-ho amb un carretó d’anar a plaça. Té una explicació. En un dels carrers de la zona de Vistabella, hi ha el que ara mateix és l’únic supermercat obert en molts quilòmetres a la rodona de zona zero. La Sheila i la Mireia són cosines de Paiporta i han vingut expressament per comprar-hi. No són les úniques. A l’entrada del local n’hi ha més d’un, i de dos, que relaten que han vingut a peu des d’aquest municipi limítrof. “Allà no hi ha absolutament res obert, res. Tots els comerços i bars estan tancats o destrossats, i hem de subsistir amb el menjar que ens donen en els punts d’atenció i que és, bàsicament, arròs i llegums”, relata la Sheila, que aprofitarà per comprar altres productes de primera necessitat i que en situacions de contingència com aquesta són més que preuats. Un dels quals, ara mateix, és l’aigua envasada. Carregades fins a no poder més, els espera de tornada un recorregut de com a mínim una hora i que, vistes les circumstàncies, ja comencen a tenir coll avall que hauran de repetir de manera més o menys regular. Fins quan? Ara mateix, és un interrogant que els habitants de l’Horta Sud no tenen l’esma de plantejar-se. Saben que això serà tan llarg com costerut i, per tant, pas a pas. Amb el que tenen en l’horitzó, no hi ha cap altra recepta.
S’acosta una nova dana
m.fLa gota freda que s’acosta cap a la península Ibèrica arriba avui, tot i que la incertesa dels meteoròlegs per predir-ne les conseqüències els està fent canviar el relat a mesura que passen les hores. Sembla que es desplaçarà cap a Portugal i també sobre Andalusia i, per tant, la pluja abundant que ahir va motivar un preavís per acumulació de pluja del Servei Meteorològic (SMC) que semblava que podia afectar tot el país ara ha canviat. Tot i això, l’Aemet manté l’alerta a tot el Llevant peninsular i l’Andalusia oriental. La dana sí que comportarà a partir d’avui una forta baixada de les temperatures, vent i, sobretot, mala mar (perill 3 sobre 6, amb onades que poden superar els 2,5 metres), però l’avís de situació meteorològica del Meteocat s’ha situat en el grau de perill més baix, 1 sobre 6. Amb tot, s’espera una intensitat de pluja que podria superar els 20 mm en 30 minuts, i que podria anar acompanyada per tempesta, entre les 12 i les 18 hores en tretze comarques del litoral i el prelitoral, des del Maresme i el Vallès Oriental fins al Montsià. Pel que fa als embassaments, les conques internes estan a un nivell de reserves proper al 34%, segons l’ACA, sis punts més que abans de l’inici de les dues setmanes més plujoses des del temporal Glòria (gener del 2020). L’aigua embassada és ara similar a la de principis d’agost i quinze punts per sobre del que hi havia fa un any (19,2%). La Baells gairebé ha arribat al 60% de la seva capacitat, Sau llueix una imatge molt diferent de l’hivern passat i està al 31%, i Riudecanyes i Siurana han passat d’estar gairebé secs acumular un 18,4% d’aigua, de manera que les possibles restriccions se situen ara ja de cara a la primavera del 2025.