Els cementiris de cotxes es desborden
La dana ha malmès 120.000 vehicles que es van amuntegant dia a dia en solars que es multipliquen per l’Horta Sud
Els turismes s’hi apilen com ferralla i molts propietaris desconeixen on pot parar el seu, ja que no hi ha registres
No només estan ja per tot arreu, sinó que diàriament no paren de créixer i créixer. En solars o terrenys de tota mena o fins i tot un camp de futbol en el cas de Benetússer, situats generalment a la perifèria dels municipis de l’Horta Sud, s’hi han anat instal·lant dipòsits improvisats per encabir els milers i milers de vehicles —uns 120.000, segons una última estimació— que han quedat afectats, o directament trinxats, per la fúria de la dana. Popularment ja se’ls coneix com els cementiris de cotxes, i la seva és una fisonomia formada per tones de ferralla que dibuixa una estampa de destrucció gairebé apocalíptica. A Catarroja –29.300 habitants– ja no saben ni dir quants d’aquests magatzems a l’aire lliure tenen ara mateix. Uns _veïns diuen cinc, d’altres sis, perquè diàriament no paren d’apilar més i més vehicles, ja que es calcula que en aquest municipi encara queden prop d’un miler de turismes pendents de retirar només dels aparcaments subterranis. Als carrers, ja s’ha fet més feina. Grups de voluntaris o bombers són els encarregats de treure’ls amb grues, tractors, excavadores, un toro mecànic o si cal un 4x4, i remolcar-los després fins a un d’aquests cementiris, el que quedi més a prop, deixar-lo allà, i a buscar el següent.
Un d’aquests espais és una parcel·la d’una zona de Catarroja que alguns anomenen el Mundial, i és impossible de calcular quants vehicles hi ha entaforats allà dins, ja que no es fa cap mena de registre. Però són centenars i centenars, si no més. És tal la magnitud que ja s’està traient fang d’un solar limítrof davant la perspectiva que aquest, aviat, ja no donarà per a més. Un voluntari amb una portentosa grua és l’encarregat d’apilar-los en fileres de la mateixa manera que es faria en un desballestador. En Luis Pinto s’hi deixa caure si no cada dia, gairebé. Busca el seu vehicle, un Fiat Punto de color blau. Però fins ara, res. “Vaig veure com l’aigua se l’enduia i després el vaig poder localitzar al carrer. Però de cop un dia se’l van endur i no n’he tornat a saber res més”, explica. Ell, però, va tenir prou vista per recuperar la documentació quan el va trobar després de la tempesta, decisió que li ha estalviat tràmits i més d’un maldecap a l’hora d’iniciar la reclamació de rigor a l’asseguradora.
El de Catarroja podria ser un exemple modèlic de municipi de la zona zero que s’ha quedat sense parc mòbil. No hi ha veí a qui t’adrecis que no digui que ha perdut el cotxe. I el que és pitjor, la majoria no té cap pista, cap, d’on pot ser. La resposta més probable és que estigui entaforat en un d’aquests cementiris; “però a veure qui el troba aquí”, comenta Guillermo García, que ja dona pràcticament per desaparegut el seu Seat Altea XL. Ell és un dels que, en els dies immediatament posteriors de la gota freda, es va unir a un grup d’habitants del municipi que es van organitzar a través de Whatsapp per fer batudes en grup per a això, per buscar vehicles dels quals ja no es té rastre. L’enèsim cas de resposta auto-organitzada que tant es veu aquests dies en aquest territori. “Ho hem de fer així perquè aquí no ha vingut ningú a dir-nos com hem d’actuar, ni en això, ni en res”, critica. Una altre cas en què ha estat la ciutadania qui ha intentat donar resposta a aquest afer ha estat el d’un estudiant de la Universitat Politècnica de València, René Molina Vila, i el que va ser el seu professor de programació, Juanfran Soler, que han creat una plana web tucochedana.es per crear un registre de dades de cotxes perduts des del 29 d’octubre, i dels que s’han anat trobat des d’aleshores, a partir de les dades –essencialment la matrícula– que vagin introduint els afectats amb tota la seva fe i paciència. El Guillermo és dels qui ja ho han fet.
I l’assegurança, què?
Com en tants altres aspectes d’una tragèdia que té un volum de damnificats tan colossal, el com es gestionarà el procés per rescabalar tots i cadascun dels 120.000 propietaris que s’han quedat sense vehicle es presenta com un repte herculi per al Consorci de Compensació d’Assegurances, l’organisme estatal que al final serà l’encarregat d’assumir les indemnitzacions, atès que estem davant d’una catàstrofe que encaixa com poques en la tipificació reglamentària d’extraordinària. D’entrada aquest ens ja havia rebut, a data 8 de novembre, gairebé 83.500 sol·licituds en aquest sentit, un tràmit que per a molts dels damnificats ha exigit la seva feina, ja que calia tenir a mà els papers del cotxe o l’assegurança –i qui no va tenir la perícia abans comentada del Luis Pinto, els va perdre també amb la riada– o acompanyar la petició amb la fotografia d’un vehicle que ves a saber on va anar a parar. A partir d’aquí, ja s’ha posat en marxa un engranatge burocràtic d’una magnitud insòlita per la gran quantitat d’afectats i que, per exemple, ha fet que el Consorci hagi mobilitzat fins a 800 pèrits per avaluar específicament la magnitud d’aquests sinistres. Una diligència que és necessària per dictar el cost de la reparació, si és que hi ha marge, o si el cotxe és declarat sinistre, però que en el cas de la crisi de la dana està topant amb situacions que voregen la irrealitat per l’excepcionalitat de tot plegat. És el cas d’en Declan, un altre veí de Catarroja que ja ha rebut la trucada del pèrit per fer l’examen. “Jo ja li he dit que no sé on és el meu cotxe, però hem quedat igualment davant d’un dels cementiris a veure si el trobem”, relata.
En algun moment tota aquesta ingent pila de ferro motoritzat també haurà de ser donada de baixa, desballestada, i els residus resultants de tot això, tractats com Déu mana. Ara mateix ja hi ha desballestadors que van fent, però auguren un col·lapse quan calgui donar sortida a tots aquests vehicles que ara mateix crien pols en descampats o rotondes, ja que totes les instal·lacions de la demarcació de València van tractar uns 31.500 cotxes durant tot l’any passat. Per tant, es tractaria de multiplicar gairebé per quatre aquesta activitat. Però això ja vindrà. Perquè com ha passat fins ara, en la gestió d’aquesta tragèdia col·lectiva, es comença per allò necessàriament més urgent i després, si de cas, ja s’anirà decidint i fent.