Tres setmanes vivint damunt del fang
La situació als pobles afectats per la dana encara és molt lluny d’arribar a unes condicions de vida mínimes
El clavegueram de Paiporta està col·lapsat, les aigües fecals sobreïxen i queden més de 140 baixos inundats
Picanya habilita un pas al barranc per estalviar una hora de volta mentre tem que el vent aixequi pols tòxica
Han passat just tres setmanes de la gota freda i, gràcies a l’esforç de molta gent, Picanya es lleva avui amb tots els carrers oberts, bona part dels cotxes convertits en ferralla retirats o, si més no, enretirats, i una part dels establiments en funcionament, però la normalitat és molt i molt lluny d’haver tornat. “Tenim un poquet la sensació que comencem a desaparèixer del focus mediàtic i ací queda moltíssim de treball per fer de recuperació per tornar a unes condicions de vida mínimes”, alerten fonts municipals. “Estem molt lluny de disposar dels mitjans que necessitaríem, tècnics i humans, per poder posar el poble en condicions i que la gent no continuï vivint damunt del fang, la brutícia i les aigües estancades, una massa infecta. Hi estem dormint al damunt”, s’exclamen. I després hi ha la pols que es respira. “Volem pensar que és fang, però tots sabem que no ho és. Aquesta setmana arriba vent de ponent i això són llots tòxics. No volem que de cap manera es transmeti la sensació que estem millor”, reblen les mateixes fonts.
D’altra banda, el consistori agraeix que diverses iniciatives regalin menjar a la població, però recorda que també cal que els comerços funcionin i que la fornera que ha reobert heroicament vengui pa.
A la rambla del Poio, el que fa uns dies eren quatre taulons de fusta, una porta i pedres que l’aigua mateix havia arrossegat i formaven un pas improvisat ara és una renglera de blocs de formigó, però igualment precaris. Tothom ve a veure com ha quedat el nou pas habilitat en el lloc de l’antiga passarel·la que la torrentada es va endur i que permet connectar el barri de Vistabella amb la resta del poble i el supermercat, estalviant una volta a peu d’una hora.
A Paiporta, epicentre de la destrucció, la situació és molt pitjor. Ja no hi ha les muntanyes de vehicles que obstruïen els carrers, però queden més de 140 baixos inundats, en algunes vies els peus s’enfonsen un pam en el fang, no hi ha cap establiment obert, les escoles continuen tancades i les vies del metro estan tallades. Una de les principals preocupacions és el clavegueram. S’ha començat a actuar en edificis amb ruptures de baixants perquè no generin problemes de salut pública. Per alguns vàters i bidets de cases baixes sobreïx aigua fecal. L’Ajuntament reclama que els enviïn contenidors dels que s’utilitzen en les obres per dipositar-hi el fang i no deixar-lo al carrer perquè no torni a embussar el clavegueram, on s’ha solidificat el llot barrejat amb deixalles. Pràcticament tot el sistema de desguàs està obstruït.
Una dona esbronca els militars, però no per haver arribat tard. És la Macarena, que ha perdut la paciència perquè té un metre i mig de llot al garatge i li diuen que només poden actuar a la via pública i que no es pot llençar el fang al carrer: “Porto tres setmanes amb el llot fins a la cintura. És increïble.” Per això fan falta els voluntaris, que feinegen en diferents punts traient aigua de garatges a poalades i escombrant de costat tots a l’una. Els veïns els ho agraeixen, però el tercer cap de setmana van constatar que ja anaven de baixa.
L’església de Sant Ramon Nonat sembla requisada pels republicans: els bancs de missa han estat arraconats per caixes de menjar i només un vitrall en forma de creu recorda que encara és un temple.
Una perruqueria obrirà dilluns
La Pili i l’Ana intentaran reobrir la perruqueria a final de setmana, a tot estirar dilluns, però per oferir un servei mínim de tall de cabells als homes. Ho han perdut tot: planxes, assecadors, miralls, cadires, material, mobles... Familiars, amics i companys de gremi els estan ajudant en la reconstrucció.
Més trigarà a reobrir el restaurant colombià Oh Sea. “Amb molta fe i esperança espero poder fer-ho al desembre, però l’hem de tornar a aixecar des de zero. Calculo que hem perdut uns 35.000 euros. Vaig trucar a l’asseguradora i em van dir que no cobreixen catàstrofes naturals, al Consorci d’Assegurances ens van donar un número d’expedient i diu que ja ens trucaran...”, explica l’Héctor. Molts no podran tornar a obrir. L’enorme basar de la Lin Li està arrasat. “Tot està destruït, això val un dineral, vaig muntar la botiga fa vint anys i no sé d’on trauré els diners”, diu abatuda entre llàgrimes. A la vorera del davant hi ha un restaurant i una pizzeria inaugurats fa menys de dos mesos. Tot en orris. “Abans de Nadal segur que no obrim”, aventuren a la pastisseria d’en José. Només hi ha dues farmàcies que operen tímidament.
Tampoc no hi ha data de tornada a les escoles. Volien que fos dilluns vinent, però tot indica que tampoc no podrà ser. Entretant, el petit Matías, de tres anys, continuarà amb els pares a casa. “Per dur-lo a un col·legi de fora has de tenir cotxe”, observa la seva mare. Hi ha una línia d’autobús que surt cada vint minuts cap a València i l’Ajuntament ha demanat a la Generalitat que se n’obri una altra cap a Torrent.
En José es pregunta per les hores concertades al metge. No té cotxe i lamenta que els busos són insuficients perquè, de tanta demanda, pots estar hores esperant, trànsit al marge. Les mateixes dificultats per atendre els animals descriu la veterinària Lola Cebrián davant de la clínica on treballa, que, com totes, està tancada: “Tenim molts animals amb vòmits, diarrees amb sang, estressats, amb problemes de pell i molts amos no poden dur-los enlloc perquè s’han quedat sense cotxe.” Va per llarg.
“L’aigua em va arribar al coll”
En José Vicente camina esgotat físicament i mental pels carrers Pius XII i Lluís Vives de Paiporta i va assenyalant cases on han mort veïns per la gota freda: a la casa de color vermell, a la de la porta blanca... “Aquí la senyora no va poder sortir, els veïns van poder treure el marit per la part del darrere, però a ella no”, recorda. En un garatge proper va aparèixer un cos dins d’un cotxe que l’aigua va succionar cap a l’interior. De fet, al garatge, l’endemà de la dana hi havia més cotxes del carrer que no pas de dins. “Aquí l’aigua va pujar fins als tres metres allà on es feia un tap”, detalla. En arribar davant del número 15 crida en Jesús Peris, de 84 anys, perquè baixi a explicar com va viure “les dues riuades”, la del 1957 i la de fa tres setmanes: “Res a vore. Açò del dia 29, jo estic encara pensant si és un miracle que sigui viu. Al coll, em va arribar l’aigua! Vaig demanar socors, socors, socors i aquell veí de davant em va vore i vingué, però no va poder entrar, i vingué un altre home d’ací arrere per la teulada i em tragué. Van faltar sis escalons perquè l’aigua arribara al pis de dalt i n’hi ha dèneu.” Peris havia baixat a tancar la porta de fora, però el nivell de l’aigua va pujar molt ràpidament i un cotxe que el corrent arrossegava va donar un cop a la porta i va fer malbé el pany. Per sort, una entrada lateral estava oberta i molta aigua es va desviar cap allà en uns baixos pràcticament buits.