La monarquia
Lluís Simon
El 23-F de Felip VI
Muntar una operació en benefici propi enmig d’una tragèdia és una cosa que té molts noms. Poseu-hi el que vulgueu. Si Joan Carles I va aprofitar-se d’una circumstància política i militar encoratjada per ell mateix, el cop d’estat del 23-F, ara el seu fill ha decidit estirar el fil de la dana per consolidar, o intentar-ho, la seva imatge d’un símbol que està per sobre de tots els polítics. La pensada és bona. “Mentre tots els senyors i senyores als quals voteu són uns inútils rematats, tant els de dretes com els d’esquerres, aquí soc jo com a salvador de la pàtria.”
I heus aquí que apareixen, no pas casualment, militars al govern valencià, senyors que apel·len a la unitat més enllà –quina por– d’allò que en diuen diferències polítiques. Com si el País Valencià fos Bòsnia. Ara, tots a fer cas. El senyor Francisco José Gan Pampols, tinent general de l’exèrcit, no ha vingut pas del no res, igual que el seu segon en aquest nou experiment de govern d’unitat “nacional”, el general de brigada Venancio Aguado.
El cap de l’exèrcit espanyol ja sabem qui és. Aquestes coses no les fa el pobre Mazón sense el permís de més amunt. Amb els nomenaments ja calents, els reis van poder passejar amb un aire més triomfal per Xiva, Utiel i la rambla del Poio, amb ovacions i tot. Res a veure amb el petit cop d’estat que havien muntat alguns ciutadans uns dies abans a Paiporta.
Els més de 200 morts sobre la taula serviran, deuen pensar a la Zarzuela, com a mínim per restablir el bon nom del Borbó al País Valencià i posar-se a la butxaca sobretot els que ja abracen aquesta causa anomenada de l’antipolítica. Tots els polítics són uns inútils, però el rei, és clar, és una altra cosa. És un militar, un descendent de l’home dels pantans i un símbol que tots els de Vox poden considerar que és dels seus.
L’episodi del 23-F va ser prou lamentable i va tenir el seu risc, però al capdavall no hi va haver cap víctima. Aquí n’han calgut unes quantes, i totes civils i desvalgudes, perquè el rei i els seus militars hagin fet el seu propi cop de timó després que una manifestació de més de cent mil persones demanés el cap de Mazón. Que moltes entitats catalanistes estiguessin al capdavant d’aquella demostració de força contra els ineptes del govern, tampoc va agradar a l’Estat, concepte que inclou el PP, el PSOE i tot el que ve al darrere. En canvi, la dupla militars i reis és un factor indestructible des de la primera restauració borbònica.
Paraules d’amor
Carlos Alsina, periodista i locutor d’Onda Cero, va aprofitar la visita dels monarques a Xiva per abraonar-se pràcticament sobre ells amb l’objectiu de fer alguna pregunta aprofitant, és clar, que és un personatge prou conegut de l’ecosistema dels mitjans espanyols. L’única qüestió rellevant que va aconseguir llançar, gairebé a l’aire, és si caldria demanar disculpes als ciutadans pel drama que han viscut. El rei va esquivar la bala dient, així mateix, que el mateix pels que ho han perdut tot i que els donarà suport amb la seva presència. La reina va contestar el mateix. Però realment la visita dels monarques a la zona facilita alguna millora de les condicions de tots aquells que encara estan enfangats fins al coll? Volen solucions, no declaracions buides de recursos econòmics imminents.
Suïssa, pàtria “daurada”
Cada cop és més sabut, i la que ho té més clar és la periodista Pilar Eyre, que Joan Carles I s’està cada vegada menys temps als Emirats Àrabs. Però no pas per visitar Espanya. Només faltaria. Ara li ha agafat la dèria de viure a Suïssa. Hi ha diverses raons, més enllà de les fiscals que tots ens podem imaginar. De fet, hi viu de gorra gràcies al mateix emir d’Abu Dhabi, que li cedeix tot el que calgui. L’altra raó que circula pels passadissos de palau és que una de les seves grans amistats de tota la vida i probablement allò més semblant que ha tingut a una parella oficial, Marta Gayà, viu a l’exclusiva ciutat de Gstaad des de fa anys. Així no està mai sol. La infanta Cristina, per la seva banda, també té casa a Ginebra.
Deixada de la mà de déu
És difícil d’imaginar que algú de la família dels Borbons inspiri llàstima, però amb l’emèrita Sofia fins a aquest punt estem a punt d’arribar. És gairebé cruel veure com el seu (encara) marit passeja per tot el món a cos d’emperador romà i la seva gran enemiga Letícia fa de portaveu del poble escampant llàgrimes de cocodril entre els més desvalguts. Cada dia a la nit Sofia s’estira sola al llit entre uns murs que cada vegada li deuen fer més por. Finalment s’ha adonat de la veritat: no és ningú.