La monarquia
Lluís Simon
Botifler com a elogi
Botifler és un mot que s’usa cada vegada menys. I és una llàstima. Molts el consideren un insult, una ofensa o fins i tot un ultratge, però en realitat és una descripció o fins i tot un elogi. La gent d’ordre o els espanyols de tot cor que viuen a Catalunya, que són els que sovint se senten més dolguts quan algú els defineix com allò que són, no n’haurien de fer tants escarafalls. Botifler, per a ells, no hauria de ser un nom destructiu, sinó l’evidència autèntica d’una de les seves raons de ser. No l’única, és clar.
El problema sovint és que s’oblida l’origen del mot. Va sorgir durant la guerra de Successió per qualificar els partidaris del Borbó Felip V, sobretot els nobles i la gent benestant. De fet, es feia servir més al País Valencià que no pas a Catalunya. Ara hem vist com és precisament allà on encara n’hi ha més, si repassem tots els que han acompanyat Felip VI en les visites després de les riuades de la dana.
La majoria dels burgesos d’ara, en podem dir grans empresaris, els virreis, o sigui els polítics autonòmics, i els aristòcrates, artistes i gent amb grans recursos que són borbònics, ja sigui de cor o per interessos, són botiflers. I no passa res. Els ho podem dir i no se n’han pas d’avergonyir. Com fa tres-cents anys la gent com ells va donar suport a Felip V i ara ho fan amb Felip VI. Si ens hi fixem bé, només hi ha un petit pal de diferència. La representació simbòlica és la mateixa.
Després de la guerra, al Principat, hi va haver un problema amb els botiflers. Ara no el tindríem. Al final del conflicte n’hi havia tan pocs que després del Decret de Nova Planta no se’n trobaven per ocupar els nous càrrecs que havien d’implantar-lo. En alguns llocs van fer venir gent de fora. Això sí, els botiflers van ser dels pocs catalans que van obtenir càrrecs fora de Catalunya. És un altre dels trets que defineixen aquest mot tan nostrat. Tots els que treballen al servei dels Borbons, sigui als Països Catalans, sigui a la resta de l’Estat espanyol, són gairebé per definició botiflers.
Si passéssim una llarga llista veuríem com des del primer dels catalans, el nostre president Salvador Illa, fins a una munió interminable de milions de ciutadans, la majoria de bona fe o per desconeixement, entrarien en la categoria botiflera. No se n’han d’amagar. Han guanyat des de llavors totes les guerres, no contra tot Catalunya, si ho voleu, sinó contra aquells que han volgut d’una manera o una altra trencar les cadenes dels Borbons.
Maulets i vigatans
Si la paraula botifler continua avui generant confusió, el mateix passa, o encara amb major grau, amb la denominació dels molt partidaris de l’arxiduc Carles durant la guerra. Eren coneguts com a maulets i vigatans. El primer mot, que s’usava sobretot al País Valencià, s’ha associat durant dècades als moviments independentistes més radicals i associats també a l’esquerra del Principat. Però allà on n’hi havia més va era a la zona de València. L’exèrcit de Felip V, com si fos una dana mortal, va destruir els pobles on n’hi havia més. I era gent de totes les condicions. Els vigatans, com diu el nom, van ser els opositors al Borbó que van sorgir a la plana de Vic. A partir de llavors el nom es va escampar arreu del país per oposició als partidaris del Borbó. És un mot, trobo, prou bonic i que podríem recuperar.
Retratats
La prestigiosa i sovint trencadora fotògrafa Annie Leibovitz va acceptar l’encàrrec del Banc d’Espanya de deixar el seu segell en unes noves imatges de Felip VI i Letícia pel mòdic preu de 216.000 euros. Han portat cua i se n’han fet lectures de tota mena, sobretot en el cas de la reina. Hi diré la meva. Felip ha sortit tort i no deu ser casualitat, coneixent Leibovitz. És més, ha quedat difós al costat de la seva dona, més imponent, amb una imatge més clara i molt més centrada. Feminisme al poder. De fet, alguns l’han comparada amb una malvada de Disney o de conte de fades, com la Cruella de Vil, la madrastra de la Ventafocs o la reina malvada de La Blancaneu i els set nans. No crec que Felip pengi el retrat al seu despatx.
Persecució reial
Pobre rei emèrit. Continua la persecució contra la seva persona i un llegat que hauria de ser intocable. Ara resulta que una colla de fiscals i jutges retirats, catedràtics i filòsofs –el pitjor de cada casa– volen que pagui per aquelles declaracions tributàries entre el 2014 i el 2018. Diuen que els inspectors d’Hisenda van fer els ulls grossos davant el primer dels espanyols. No m’ho puc creure. Li van enviar les notificacions perquè es veu que no havia fet les declaracions pertinents i en va fer cas omís? És difícil de creure que el creador de la democràcia que ens vam donar entre tots ens enganyés d’aquesta manera.