"Els he tret cremats!"

Matinada gelada a Gavà. Però cap veí podia estar-se a cobert ni a l’interior del centre cívic esperant notícies, nerviosos, per la sort dels seus habitatges i, sobretot, de la seva família. I és que en aquest barri aïllat i sota l’ermita de Bruguers, i a la falda del Garraf, tothom es coneix.

Tothom va sentir l’explosió. I tothom va acabar al carrer “buscant notícies dels nebots. En tinc cinc vivint a l’edifici...”, advertia l’Antonio, que es va passar el matí entre la Vall d’Hebron i el centre cívic. Al seu costat, l’animava el seu amic. Juan Expósito explicava com havia viscut l’ensurt: “Era a casa i he sentit dues explosions molt fortes”. En sortir al carrer va poder veure la desgràcia i de seguida, amb l’ajuda d’altres veïns “ens hem posat a treure tota la gent fins que han arribat els bombers”, recordava.

Per agilitzar l’evacuació, els mateixos veïns “hem posat escales i s’han despenjat els nens i la gent dels balcons. Hem fet el que hem pogut perquè hi havia un foc que déu-n’hi-do!”, deia visiblement consternat. Segons el relat de Fernando González, “quan han arribat els bombers i els Mossos d’Esquadra, només quedaven dues persones al segon pis que no les podíem treure”. I és que als veïns se’ls va fer eterna l’espera dels serveis d’emergència i van mostrar força queixes, tot i la promptitud amb què s’hi van traslladar els equips. González, emocionat, deia: “Totes les hem tret ben cremades, però estaven vives, que ja és bastant, perquè ja veurem què passarà ara i si es poden recuperar totes”.

Una veïna, que viu a l’immoble que va ser desallotjat, explicava que havia “sentit una explosió, i tot el bloc ha tremolat”, de seguida han alertat tots els veïns “i hem sortit tots corrents”. Una altra veïna, que resideix a un centenar de metres, insistia que “he sentit com un cop fort i he pensat que havia caigut alguna cosa de casa meva, però després he sentit gent cridar i plorar i quan he sortit al carrer he vist el foc”.

Els llogaters de l’immoble del costat es distingien clarament entre el veïnat: tots duien a l’esquena la manta vermella que els havia proporcionat la Creu Roja. El Cristóbal Cruz, amb les mans ennegrides pel fum, lamentava “la impotència i por que em patit. Aquest és un barri marginal, i només ens faltava això per augmentar encara més el sentiment d’indefensió”.
Ca n’Espinós pateix des de fa anys la xacra de la droga com cap altre barri a la localitat, sobretot d’ençà que es va desmantellar el clan que operava al barri portuari barceloní de Can Tunis. La seva ubicació en una fondalada ombrívola en complica la regeneració. Tradicionalment s’hi vivia en barraques, “però les van enderrocar a canvi dels sis blocs d’habitatges que el govern va aixecar-hi el 1997. Però no ens acaba d’agradar la vida tancats”, admetia Rosi González, embolicada en la manta vermella. Rosi era l’única que s’atrevia a trencar el gel i animar la resta de veïns, recordant-los que “de moment no hi ha víctimes i hem d’estar units per ajudar els qui se’n surtin”. Però no se’n sortia: “No veus que estem vius de miracle, amb amics a l’hospital i amb cara d’immigrant acabat de creuar l’Estret”, li etzivava Manoli Sánchez.

Bona part dels ferits temien ahir al vespre tornar a casa. El barri té censats quasi mig miler d’habitants, i als sis blocs propietat del govern hi resideixen unes 270 persones, explicaven ahir fonts municipals. Alguns dels veïns de la zona van demanar, a darrera hora del vespre d’ahir, poder-se acollir a l’allotjament provisional en hotels i les pensions de Gavà facilitats pel consistori. Temien la foscor i entrar als blocs. “Tots són iguals”, recordava.

D’altres van preferir baixar la cadira al portal i observar el sempre entretingut desplegament dels mitjans de comunicació. Ni el fred els va fer enrere, fins que no van començar els,respectius telenotícies.