Els Reis d’Orient marquen el pas de la història

“Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaren: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.» Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar i, amb ell, tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren que «a Betlem de Judea», que així ho havia escrit el profeta: «I tu, Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble.» Llavors, Herodes cridà en secret els savis, els demanà el moment exacte en què se’ls havia aparegut l’estrella i els encaminà cap a Betlem dient-los: «Aneu-hi i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant, i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.» Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors, l’estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i l’adoraren. Després, obriren les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.” (Mateu 2,1-12)

“L’Evangeli de Mateu és l’únic relat bíblic que recull l’arribada d’uns mags que, seguint una estrella, cercaven un nen que havia de convertir-se en el Messies. El fet que l’original de l’Evangeli esmentat fos escrit probablement en arameu fa que la traducció al grec de mag sigui confusa, ja que pot tenir diversos significats i matisos; per exemple, pot traduir-se per ‘savi’, ‘home de ciència’, ‘bruixot’, ‘matemàtic’, etc. Aquest text tampoc cita el nombre de mags o savis que hi havia, i encara menys els seus noms. Només ens indica que provenen d’Orient, és a dir, d’on surt el sol, tota una procedència simbòlica, ja que porten la llum, l’escalf, el saber…”, explica l’historiador i folklorista Amadeu Carbó. En tot cas, la història va arribar a la conclusió que eren tres mags o reis perquè a Jesús se li havien ofert tres regals (antigament, el nombre de mags ballava).

“Hi ha un evangeli apòcrif armeni del segle III [els evangelis apòcrifs són els que l’Església, per diversos criteris, no va reconèixer com l’autèntica paraula de Déu ni inspirada per l’Esperit Sant] en què s’esmenta que els mags de l’Evangeli eren tres reis: Melcior, rei dels perses; Gaspar, rei de l’Índia, i Baltasar, rei dels àrabs”, explicita el caputxí Valentí Serra, de Manresa, que assenyala: “La tradició popular els anomena reis per tal de convertir els tres savis esmentats en l’Evangeli en un símbol de la universalitat del poble cristià que arriba a tots els pobres i cultures. Pèrsia, Aràbia i l’Índia, que era llavors el món conegut.”

“Des que es descobreix Amèrica i les Índies, Occident ja no pot obviar que al món hi ha més races, i els tres savis, que havien representat les edats de l’home, amb un home blanc, un home ros i un home negre, passen a representar de manera definitiva i a grans trets les tres races de la Terra”, explica el biblista Armand Puig.

“En l’esmentat evangeli apòcrif armeni del segle III, ja es fa esment de la universalitat dels pobles d’Orient: Pèrsia, Aràbia, l’Índia… Segons els llocs i les èpoques, s’han donat diverses interpretacions simbòliques: la universalitat de tots els pobles de la Terra; també el curs quotidià del sol –albada (rei blanc), migdia (rei ros) i nit (rei negre)– i fins i tot les tres edats de l’home (infantesa, maduresa i vellesa)”, explica fra Valentí Serra.

Al segle XV, els reis passaran a representar els tres continents coneguts: Europa, Àfrica i Àsia. Uns anys abans de la descoberta d’Amèrica, però, a Catalunya ja hi ha pintures amb patges negres i un rei negre. “Al retaule de Santa Maria de Verdú, firmat per Jaume Ferrer II entre el 1432 i el 1434, hi surten, per primera vegada, patges negres (reis blancs, però patges negres). I al retaule de la Mare de Déu dels Paers, també de Jaume Ferrer II, pintat el 1450, és on, per primera vegada, apareix el rei negre. El retaule es conserva al Saló del Retaule del Palau de la Paeria de Lleida”, explica l’historiador Martí Casas, col·laborador dels Amics del MNAC.

“Hi ha dos detalls importantíssim a destacar en el relat de Mateu. Un, que els savis, que devien ser astrònoms, havien vist al cel un signe especial, una estrella que brillava més que les altres, i volen identificar a què corresponia a la Terra i si indicava on era el Messies. Recordem que, segons els antics, els destins de les persones humanes estan marcats per algun signe estel·lar, còsmic –diu Armand Puig–. En segon lloc, el text bíblic diu que els savis van a una casa; això vol dir que Josep, Maria i Jesús ja viuen en una casa a Betlem, i que ha passat un cert temps des del naixement, que va ser en un estable. Els tres savis llegeixen als astres que el Messies, rei d’Israel, ha nascut. Ells el volen veure i trobar-s’hi. Com que van fer un viatge lent (i les estrelles no estan quietes, sinó que es mouen al firmament), hi ha un moment en què arriben a la vertical de Judea, i és allà on pregunten on ha nascut Jesús. I van a Betlem, on Jesús havia nascut, probablement feia un parell d’anys”, manté Armand Puig.

El moment en què els tres savis coneixen Jesús i el reconeixen com a Messies, rei d’Israel, es coneix com l’Epifania del Senyor. “L’Epifania (una paraula que vol dir ‘manifestació’) teològicament significa que la fe cristiana s’obre a tots els pobles de la Terra”, indica Armand Puig. “L’adoració dels Reis Mags significa que Jesús es dona a conèixer als pagans”, puntualitza el monjo de Montserrat Bernabé Dalmau, que recorda que el 6 de gener, dia de l’Epifania del Senyor, és quan les esglésies orientals celebren el naixement de Jesús i també quan es recorden les “noces de Canà i la conversió de l’aigua en vi, que és el primer dels miracles de Jesús”.

Per als cristians d’Occident i des del segle IV, el misteri de l’Encarnació (el fill de Déu es fa home) se celebra el 25 de desembre, coincidint amb el solstici d’hivern. En aquella data, és quan Jesús neix i es dona a conèixer a uns pastors (per tant, “al poble jueu”, explica el monjo de Montserrat). En canvi, a Orient (les esglésies orientals), el naixement de Jesús el celebraven el 6 de gener, dia de l’Epifania. “A mesura que passen els segles, les esglésies oriental i occidental s’influeixen mútuament i es coincideix que el 25 de desembre és el naixement de Jesús i el 6, la seva manifestació, és a dir, que Jesús es dona a conèixer”, explica Dalmau.

Els tres savis –reis o mags– van anar a adorar el Nen Jesús i li van oferir or, encens i mirra. “El text de Mateu també ens descriu els obsequis que duien per honorar-lo, consistents en or, encens i mirra. És interessant fer una lectura d’aquests obsequis: l’or, com a ofrena a qui té el poder a la Terra i, per tant, a un home; l’encens, l’ofrena que s’enlaira, fent referència a la condició divina de l’honorat, i, finalment, la mirra, un producte aromàtic que s’usa per embalsamar, recordant la condició de mortal del Messies”, indica Amadeu Carbó, que assegura que “al segle IV, per analogia amb els obsequis, es va fixar el nombre de mags en tres, i posteriorment se’ls va donar el nom de Melcior, Gaspar i Baltasar”. “Un dels testimonis onomàstics que es conserven el trobem a Sant Apol·linar el Nou, a Ravenna, en uns mosaics preciosos.” En moltes representacions antigues, com aquesta, els Reis no porten corona, sinó una barretina, considerada una lligadura dels pobles orientals.

“Més endavant –insisteix Amadeu Carbó–, l’art va fixar la iconografia dels Reis. Així, Melcior és representat com un home d’edat amb barba i cabell llarg blanc; Gaspar és un home madur amb barba i cabellera rossa, i Baltasar és el rei negre, incorporat a aquesta tradició al segle XIV i totalment assumit al segle XVI.”

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a les sales del romànic i del gòtic, hi ha moltes obres amb la representació de l’Epifania o l’Adoració dels Reis en què es pot veure aquesta evolució. Les pintures de l’absis de Santa Maria de Taüll, datades vers el 1123, són una de les primeres representacions que es conserven a Catalunya. “Els tres personatges apareixen ja perfectament vestits com a monarques, amb unes riques corones plenes de pedres precioses, i van acompanyats d’unes inscripcions que els identifiquen sense cap mena de dubte com a Melcior, Gaspar i Baltasar, tres noms que no queden establerts a l’Europa occidental fins al segle VIII”, explica l’historiador Martí Casas. Hi afegeix que, “en el pas del romànic al gòtic, la representació dels tres reis pràcticament no varia i mantindran les fesomies fixades els segles anteriors”: “En l’escena de l’Epifania, però, sí que s’incorporaran algunes convencions noves, com ara el gest executat per un o més reis, normalment només Melcior, de deixar la corona als peus de Jesús, i el fet d’agenollar-se davant del nen com a símbol de submissió, postura que recordava clarament el cerimonial dels juraments de vassallatge.”