“Fem l’Avui després dels Fets del Palau i de la Nova Cançó”

Sí, però feia de president.

L’últim any de la preparació del diari, qui estava nomenat per al consell d’administració [Ramon Fuster i Rabés] va agafar un càncer al cervell. Érem deu. En Pep Espar [Josep Espar i Ticó], que tenia il·luminacions, un dia va dir: “Hem de fer un diari perquè és el que ens falta.” Deuria ser cinc anys abans de la fundació, cap al 1970. Va tenir la il·luminació. Ja havíem fet tota la campanya de la Nova Cançó catalana amb Edigsa. Ja érem un grup que funcionàvem i crèiem en aquest sistema, que en comptes de ser de partit polític era d’empreses culturals contra el règim [franquista]. I, per fer-ho, l’Espar va reunir deu persones. En Jordi Maluquer tenia una revista aprovada, o per aprovar per la censura; tenia registrat el nom d’Avui i, com que no se’n sortia, en Pep Espar va dir: “Farem una altra campanya per al diari utilitzant aquest nom.” Jo anava de dos, ell anava de tres, i després venia en Joan Amorós. Els altres no hi pintaven tant. Érem deu. A 100.000 pessetes de l’època, que no eren res, fèiem el milió per començar la campanya. Posar-ho en marxa era viable. El que era difícil era mantenir-ho. Llavors, com a assegurança, ell va parlar de 30.000 socis de tot Catalunya que hi posessin 1.000 pessetes. Això vol dir que tots deu faríem la campanya poble per poble.

En aquella època existien el rector i el vicari dels pobles, que eren catalanistes totals. Ara això ja no es podria fer. Més tots els enllaços que teníem per les coses que havíem fet com la Nova Cançó. La manera de poder assegurar que [el diari] pugui continuar és tenir subscriptors. Més que les 1.000 pessetes de fer-se socis, era que volíem arribar a 30.000 socis i ara s’està demostrant que allò era veritat. Si bé és veritat que [Espar Ticó] no sabia administrar gaire bé, vam tenir una campanya popular arreu que la va idear ell. Va fer unes diapositives i, dels deu, tres o quatre vam viatjar per tot Catalunya a les nits amb el [Seat] 600 de l’època i anàvem fins a Flix i la Seu d’Urgell projectant una fantasia del que seria el diari. Era una màquina de projectar, perquè en aquella època no hi havia res més, i després l’arenga, el discurs, que fèiem nosaltres. I la gent s’hi apuntava perquè no érem desconeguts; veníem de fer la campanya de la Nova Cançó.

Explicant com seria el diari, tot i que no en teníem ni idea, perquè, a sobre, no érem de l’ofici. La gent s’ho empassava, però a l’hora de fer-lo vam agafar un director [Josep Faulí] que volia fer Le Monde, cosa que no es podia fer. En Faulí era una bona persona, però no va entendre que un diari català no podia ser Le Monde.

Sí, hi va entrar en Maluquer. A més, el director no volia donar la cara davant l’administració pública. Per tant, en vam haver de buscar un altre que estigués en exercici i que, a l’hora de presentar el permís, fos viable. En Josep Maria Cadena s’hi va prestar i això se li ha d’agrair sempre. En Faulí va tenir por i continuava treballant al Diari de Barcelona. Aleshores, els tres o quatre o cinc vam fer la campanya porta a porta, i anàvem a fer la projecció, fèiem el míting durant quatre o cinc anys. Sabíem que no ens ho admetrien. I el dia que es mor Franco, n’enviem un a Madrid. Amb Franco de cos present, va presentar la petició [per fer el diari] i el funcionari va dir “muerto el perro, muerta la rabia”, i hi va posar el segell.

Bé, sí, després de tres o quatre anys de treballar-hi.

Massa ràpid, perquè llavors ens vam trobar que no teníem res preparat. En Franco va morir al novembre [del 1975] i el 23 d’abril del 1976 vam treure el diari. Era massa curt. On el fem? I el vam fer a El Noticiero Universal, que encara imprimia amb tipus. No tenia ni òfset. En un soterrani de l’Eixample.

La redacció es negava a escriure a màquina perquè eren uns periodistes excel·lents. Volien una secretària cadascú. Ells escrivien a mà i volien una secretària per passar-ho a màquina. Nosaltres tampoc sabíem ben bé manar del tot. I llavors va aparèixer el Faulí amb el permís [per treure el diari] amb la seva idea de Le Monde. Nosaltres ens dedicàvem a altres coses, però tot i així el vam poder treure a l’abril amb un desordre administratiu impressionant.

Havíem fet subscriptors de l’Avui anticipadament i el [Jordi] Pujol deia: “Mira, tota la família s’hi subscriu.” Però després, a l’hora de la veritat, només en volien un [d’exemplar]. I el cas d’un estranger que era amic i havia firmat... En sortir el diari va ser un galimaties impressionant. En Maluquer es va perdre, i tot plegat no era per a en Pep Espar. Ell anava tenint idees. I jo, que era el segon de bord, em vaig atipar d’intentar arreglar-ho, perquè era l’únic empresari que hi havia.

Bé, dos anys o així ben bé, fins que vam poder-ho traspassar a algú altre. Perquè després ha passat per no sé quantes mans. Perquè, és clar, començava la Generalitat llavors. El president que venia de França [Josep Tarradellas] ho prometia tot, però no tenia poder absolutament per a res. Anava fent discursos al balcó, però res. I després en Pujol tampoc. Les caixes ens van ajudar, però sense saber l’envergadura d’un diari, perquè si tu estàs perdent cinc milions cada mes i te’n donen cinc, ja diràs. Vam passar un calvari gros, amb una quantitat d’equivocacions que hi havia als fitxers, les adreces... Va ser un drama que, afortunadament, uns altres s’han pogut anar passant i encara surt avui. I és una garantia en comparació amb els altres diaris. Resulta que en Pep Espar tenia raó. Fer això [els comptepartícips] era una garantia per a la conservació del diari, perquè els altres en la situació actual ho tenen molt malament. En canvi, l’Avui, si s’administra bé, i al cap del temps s’administra bé, pot anar tirant. O sigui, que ha estat un èxit global. Però vam passar-ho molt malament.

Jo volia controlar els que ho portaven, el gerent que hi havia. Perquè en Pep Espar, quan comença una cosa, després la deixa. Ja t’ho faràs. No vam tenir gaire ajuda. En Maluquer pare era un savi, i era el gerent. Aquesta angúnia la vam patir nosaltres. L’administració va arribar a estar a casa meva, al meu despatx, una temporada.

Quan ja havia sortit el diari.

Sí, jo era un empresari. Era la tercera generació, ara hi ha la cinquena, que ens dediquem al món del paper. Venem paper i representem fàbriques de tot el món. Ja farà vint anys que estic jubilat.

Sí. És que tenia menys de 50 anys.

D’altres mogudes. Som els dels Fets del Palau. Venim del segle XIX. Ve dels nostres avis.

No té nom, cada vegada va canviant de nom. Però venim del segle XIX [...]. A en Pep Espar li havien matat el pare a la guerra. Als pares de tres o quatre dels fundadors els va matar la República. A mi no em va passar res. Amb [Albert] Manent i la joventut que era més o menys de missa, per entendre’ns, es va muntar un grup que es va dir l’Acadèmia de la Llengua Catalana. Jo n’era el president fins als 30 anys. Teníem vocació patriòtica. Vam convertir allò en un centre on venia tothom: l’abat [Aureli Maria] Escarré, el bisbe de Barcelona... Aleshores, un bon dia surt en Pujol, que no era dels nostres, era d’un altre grup, i comencem a tenir contacte, i surt algú i diu: “Això d’anar fent reunions i anar parlant de la història està bé, però hauríem de fer alguna cosa més.” Llavors s’inventen allà els fets del [boicot al director de La Vanguardia Luis Martínez de] Galinsoga. Aquí s’hi involucren tots els nostres, i té un èxit. Llavors en Pujol i en Pep Espar –jo menys, perquè aleshores em caso i m’hi miro una mica més– comencen a fer els fulls clandestins de Pujol contra Franco. Es comencen a repartir i, de moment, no passa gran cosa. Aleshores organitzem els Fets del Palau [1960]. Aquí sí que hi som tots, els més pacífics i els menys pacífics, perquè anar a cantar el Cant de la senyera no era una declaració política directa, era una recuperació de la nostra història. Aquella maniobra amb [el governador civil Felipe] Acedo en què dona permís perquè ignora què és el Cant de la senyera. Surt en els programes impresos i es reparteixen. Llavors a Franco se li ocorre fer la visita a Catalunya per fer-se con los catalanes. Pensant-se que ja s’havia acabat, tot això, i que era el moment de fer la provincia amb en [Josep Maria de] Porcioles, que serà viatjar i inaugurar no sé què. S’encavalca amb això del Palau de la Música i diu que hi anirà. Quan se n’assabenta –perquè algú els diu: “Això que heu posat en el programa és el Cant de la senyera, un dels himnes de Catalunya”–, llavors Acedo es fa enrere i ho prohibeix. Tots diem: “Doncs ho cantarem igualment.” Són els Fets del Palau, jo hi era.

No, jo vaig ser dels que van poder baixar per l’escala en volandas. El Palau en aquella època tenia una escala estreta i quan vam anar a la sessió teníem un policia a cada costat dels bancs. No tots els cantaires hi estaven d’acord. El mateix director que hi havia llavors, de la família Millet, no volia i ho va consultar a la coral i van proposar fer el concert igualment sense cantar això. Nosaltres ja teníem una certa massa de gent i vam dir: “Ho cantarem igualment.”

Bé, sí, d’alguna manera, sí, perquè els tres principals ho érem. Jo era el president, i el Pep Espar era dels puntals que teníem. N’hi havia diversos més. En [Jordi] Maluquer no ho era, però era de no sé quin grup. Aleshores la policia tenia dues llistes. Tenia la llista dels que pintaven les parets i els del diari, ho tenien tot. I després tenien un grup –jo hi era– que no volien tocar perquè teníem contacte amb l’abat de Montserrat, els jesuïtes, el bisbe de Barcelona... Quan arriba el dia dels Fets del Palau, Pujol no hi va, era a casa seva; un grupet havia assajat el Cant de la senyera, que és un cant difícil. Hi havia un silenci sepulcral i, aleshores, en Pep Espar s’aixeca i comença a cantar. I van a detenir-lo, però ell clava unes garrotades als policies, que van baixar rodolant per sobre dels bancs. Jo estava una mica allunyat i vaig pensar: “Això acabarà molt malament.” La gent es va escapar i en van agafar uns quants.

No, jo vaig poder baixar l’escala. I al Pep Espar tampoc no el van agafar. Després agafen el Pujol, i el procés, i al [Jaume] Casajoana el tusten. Aquest era el que ajudava el Pujol, i gràcies a ell avui som aquí [a l’Ateneu Barcelonès]. És dels fundadors de Convergència, que jo no ho soc.

Ara en soc subscriptor. Soc el número 2. Si es conserva la numeració, l’1 era en Pep Espar i el 2 era jo. El president [de Premsa Catalana] va morir, i jo vaig fer de president.

Em sembla que s’ha perdut, tot això.

Amb angúnia, però al final estem molt contents perquè ha sortit una personalitat capaç de remuntar-lo i aguantar-lo. Ara ja encadena uns quants anys, però hi va haver algun moment en què pensàvem que no aguantaria...

Sí, de fa pocs mesos. Ell va dir en aquell article que tot Catalunya llegeix [El voraviu] que no sabia com havia anat la fundació de l’Avui, i llavors immediatament vaig contactar-hi. Els subscriptors ajuden molt el diari, i això el diferencia de la resta.