Les mans de les dones de les Saques

El fil moll, pas­sat per aigua bullent, cre­mava. I això pas­sava fac­tura a les mans, i sobre­tot als dits, mar­cats amb talls, els quals per evi­tar l’abru­sa­ment del fil moll que “volava” per la màquina, es pro­te­gien embo­li­cats. La Laura Rey, de 75 anys, tre­ba­llava a la fila­tura mulla, una de les sec­ci­ons de la fàbrica de les Saques de Banyo­les. Ho va fer durant 24 anys. Tre­ba­llava per torns hora­ris. Tenia la mai­nada petita i després de la fàbrica tocava la feina a casa. Tenia 16 anys quan va començar a la fàbrica, on també hi va tre­ba­llar el seu marit i la cunyada i el cunyat. Són excepció els banyo­lins que no tenen una tia, la mare, una àvia, una parenta o tota la família, emple­ada a la fàbrica José Gim­fer­rer SA (1914-1989), cone­guda popu­lar­ment com les Saques, perquè produïa sacs de jute; va ser la indústria més impor­tant de Banyo­les. Al negoci de la família Gim­fer­rer, les dones hi van ser un pun­tal. Elles als telers, a les màqui­nes, i els homes, en algu­nes sec­ci­ons com la de blan­queig, però eren els que ocu­pa­ven el càrrec d’encar­re­gats.

A la Laura Rey li can­via el to de veu quan mira les foto­gra­fies anti­gues de les tre­ba­lla­do­res. N’hi ha mol­tes de les cele­bra­ci­ons de la Verge de Mont­ser­rat, que era la patrona de la fàbrica. La tre­ien en pro­cessó. Poques fotos de l’inte­rior, de com era la fàbrica, de la secció de “car­gues”, de la fila­tura, de les bobi­na­do­res... tota una nomen­cla­tura que s’ha per­dut, com també el patri­moni indus­trial i la vida febril que es con­serva a la memòria, històrica­ment vin­cu­lada a les dones. A Banyo­les no hi ha ras­tre de les fàbri­ques llet­ges on feia el jor­nal mig poble. Hi ha el nom d’un pas­satge però ha des­a­pa­re­gut la silu­eta urbana, l’ombra de l’espai fei­xuc d’una fàbrica.

La Laura Rey mira les fotos en blanc i negre de la joven­tut, i la veu se li endol­ceix amb el record. Par­ti­cipa en un dels tallers que dina­mitza la tècnica San­dra Bas­ci­ano, emmar­cat en el pro­grama Banyo­les Ciu­tat Gran de l’àrea de Ser­veis Soci­als, Acció Comu­nitària, Polítiques d’Igual­tat i Salut de l’Ajun­ta­ment de Banyo­les. El pro­grama Banyo­les Ciu­tat Gran, entre altres objec­tius, vol donar valor i visi­bi­li­tat a per­so­nes que for­men part de la història banyo­lina. En aquest con­text hi ha el pro­jecte Dones de les Saques. A par­tir d’aques­tes tro­ba­des s’ha fet una expo­sició amb foto­gra­fies i mate­rial ori­gi­nal de la fàbrica. La mos­tra s’inau­gu­rarà demà, 8 de març, a les 4 de la tarda, i es podrà visi­tar fins al 13 de març a la Llotja del Tint.

A punt de fer noranta anys, l’Eleu­te­ria, l’Ele Arnal, nas­cuda a Orti­lla, “un poble a prop d’Osca que no surt als mapes”, recorda com sem­pre feia el torn de nit, de les deu de la nit a les cinc del matí, perquè, amb la sogra i el marit a càrrec, li anava millor per dur la casa. No es qüesti­o­nava la doble jor­nada. Havia nete­jat cases però va voler can­viar, millo­rar, i això pas­sava per entrar a la fàbrica. L’ascen­sor social era una màquina que et dei­xava les mans amb olor de gasoil o te les dei­xava mar­ca­des. Amb els dos sous, podien estal­viar. Per­ta­nyia al grup de les bobi­na­do­res. Va ser en un d’aquests torns de nit que a la cunyada de la Laura Rey se li va engan­xar el dit en una de les màqui­nes. l’Ele Arnal era de les que tenien car­net de con­duir i amb l’encar­re­gat la van dur a la clínica Muñoz, a Girona. En aque­lla època encara no exis­tien els depar­ta­ment de ris­cos labo­rals. Alguna noia, jove i amb cabe­llera abun­dosa, s’havia engan­xat els cabells a les màqui­nes. A la pis­sar­reta, situ­ada al cos­tat de la màquina de la secció de les bobi­na­do­res, l’encar­re­gat hi ano­tava, al fina­lit­zar el torn les xifres, la feina feta, la pro­ducció. “A fila­tura, teníem un rellotge”, explica la Laura Rey. “Si la màquina la tenies parada, el rellotge no avançava.” Al ves­pre, a l’aca­bar el torn, l’encar­re­gat apun­tava. “Si feies més números, tenies una prima”, recorda. L’home de la Laura Rey vivia a Serinyà i l’auto­car ver­mell de les Saques el reco­llia per dur-lo a la fàbrica. Els diu­men­ges d’estiu paga­ven un extra al con­duc­tor perquè els dugués a la platja, a Torre Valen­tina, com si fos­sin turis­tes en un país estran­ger i fins i tot alguna excursió de grup a Bar­ce­lona.

A l’Ele Arnal li agrada expli­car la seva experiència a les Saques en un taller que es fa al molí de Sas­tres Pape­rers amb alum­nes d’ins­ti­tut. Li pre­gun­ten què li paga­ven i com eren les màqui­nes, i se l’escol­ten. I a ella se li il·lumina la mirada par­lant d’aquell món d’abans que era el millor a què podies aspi­rar però “molt dur”, recorda la Laura Rey: “Eres jove i ho supor­ta­ves tot.”