Mercè Piqueras
Biòloga
“El català en ciència formalment està bé. Una altra cosa és l’ús”
“Moltes dones científiques no anaven als congressos perquè havien de deixar la família, sobretot si tenien criatures”
“ Rescato articles sobre dones a la Viquipèdia proposats per ser esborrats perquè hi ha poques referències publicades d’elles”
Si no tenies el servei social, no et podies treure el carnet de conduir ni etdonaven el passaport
Criptogínia és l’ocultació que s’ha fet de les dones al llarg de la història
La meva idea era rescatar dones científiques que han quedat ocultes i fer-ne difusió
L’Institut d’Estudis Catalans va lliurar, el passat 7 de març, amb motiu de la commemoració del Dia Internacional de les Dones, el premi Creu Casas a Mercè Piqueras. El motiu ha estat la tasca que aquesta biòloga barcelonina ha fet durant més de 30 anys per divulgar la ciència i l’ús del català en aquest àmbit, així com per promoure la visibilitat de les dones científiques.
Enhorabona pel premi. Com l’ha rebut?
Encara estic una mica sobre un núvol, perquè pensava que aquest era un premi per a dones que havien fet coses més importants que les que em sembla que he fet jo. Creu Casas és la botànica que va ser la primera dona membre de l’Institut d’Estudis Catalans. A més, vaig ser alumna seva. Ens feia criptogàmia, que és una part de l’assignatura de botànica.
Com va arribar vostè a estudiar biologia?
A casa meva entraven dos diaris, i al Noticiero Universal escrivia Josefina Carabias, que feia cròniques des de París i des de Washington. Als 10 anys, volia ser periodista. Vaig seguir estudiant i m’agradaven les lletres i les ciències, però a les ciències els veia més sortides. Vaig fer el batxillerat i, quan vaig acabar, havia de fer el curs preuniversitari, però aleshores se’m va fer una muntanya i em vaig prendre uns dos anys sabàtics. El primer el vaig dedicar a una cosa que ens feien fer a les dones, el servei social.
Què feia al servei social?
Era l’equivalent del servei militar dels homes. No era obligatori, però, si no el tenies, no et podies treure el carnet de conduir ni et donaven el passaport. Si una dona es casava, no el necessitava, però li calia el permís del marit per treure’s el carnet de conduir i el passaport.
És increïble que això passés fins no fa tant.
Jo vaig tenir un compte corrent i no vaig haver de demanar permís al meu marit. Però no em van deixar treure el passaport per a les meves filles; hi va haver d’anar el meu marit. Em van enviar a l’asil de Nostra Senyora del Port. Tenia 17 anys i em van posar a fer classe a un grup de 30 nenes de 10 a 13 anys.
Li va agradar impartir classe?
Després d’allò, vaig decidir que no em dedicaria mai a l’ensenyament. Però va ser una experiència molt interessant. Després, em vaig presentar a una beca d’estiu a l’Institut Italià, on estava estudiant l’idioma. Vaig passar un estiu a la universitat per a estrangers de Perusa i, a la tornada, em van oferir feina a l’institut. Hi vaig estar treballant dos anys, i la veritat va ser una època molt interessant.
Per què?
En aquella època, els instituts de cultura estrangers eren com un reducte de llibertat. A l’Institut Italià, projectaven pel·lícules que aquí no es podien veure, sobretot per motius polítics. En aquella època, va augmentar molt el nombre de socis per poder anar a aquelles sessions. Recordo haver vist per allà gent que després va ser famosa, com ara Ventura Pons i Terenci Moix. També hi van passar Vittorio Gassman i el premi Nobel Salvatore Quasimodo. Jo estava molt contenta allà, però trobava a faltar l’estudi. Al cap de dos anys, vaig decidir fer el preuniversitari pel meu compte.
Es va decantar per les ciències?
Primer, pensava en medicina, però, al final, vaig triar biologia, potser perquè havia començat a festejar i vaig pensar que la medicina era més llarga. Vaig estar contenta de no estudiar medicina, perquè penso que ho hauria passat molt malament. Als metges se’ls moren, els malalts.
Les dones estaven molt presents a la universitat llavors?
A biologia, sí, devíem ser la meitat. En altres carreres de ciències, no. El meu marit va estudiar enginyeria i hi havia només una noia. Vaig tenir la sort de tenir uns grans professors, uns grans científics, com ara Ramon Margalef a ecologia, Oriol de Bolòs a botànica i Antoni Prevosti a genètica. Tot m’agradava. Quan estava fent l’últim curs, vam decidir casar-nos i no em vaig examinar de tot. L’última assignatura la vaig fer quan anava a néixer la meva segona filla. Les dues filles van néixer el 1971 i el 1972 i el fill, el 1974. Vaig abandonar el món de la biologia fins al 87, però no del tot, perquè el meu pare va ser un impulsor de l’aqüicultura a Catalunya.
Com es deia, el seu pare?
Salustiano Piqueras. Ell no sabia anglès, però es va subscriure a revistes d’aqüicultura i, a més, era soci de l’Associació Europea d’Aqüicultura, i m’hi va fer a mi també. Jo revisava les revistes que ell rebia i, a vegades, li feia resums d’articles i li’n traduïa. Vaig anar també amb ell a algun congrés, com ara a Hawaii. Jo havia estudiat francès, italià i alemany, però a la universitat em vaig adonar que em feia més falta l’anglès. També vaig començar a estudiar català, perquè no l’havia estudiat a l’escola. Els meus fills ja anaven a l’escola i jo volia tornar al món de la biologia. Un professor d’anglès em va posar en contacte amb un amic seu catedràtic de microbiologia de la Universitat Autònoma que buscava una persona que sabés anglès i biologia per ajudar-lo en la preparació d’articles, projectes, recerca i la correspondència, i així vaig entrar a la universitat.
Sempre a l’Autònoma?
No. Aquest professor va passar a la Universitat de Barcelona i, com que jo estava a la UAB a través de projectes, vaig poder també passar a la UB. Ell va veure que també sabia català i em va proposar que em fes sòcia de la Societat Catalana de Biologia. La societat publicava cada mes uns fullets que es deien Què cal saber, que parlaven sobre llenguatge científic, sobre terminologia. Com que hi havia molta gent que no havia estudiat català, de vegades tenien coses de gramàtica senzilla. El vocal de lexicografia havia de plegar l’any 1995 perquè havia esgotat els mandats, i em van demanar si jo volia ser la vocal de lexicografia. Ho vaig ser gairebé set anys.
Quina era la seva feina?
Feia fitxes que cada mes s’enviaven als socis sobre temes molt variats. En feia, per exemple, sobre el llenguatge científic, com ara la diferència entre immune, immunitari i immunològic.
L’IEC li ha reconegut el seu paper en la divulgació de la ciència durant tres dècades. Com l’ha feta, aquesta divulgació?
Per exemple, a través del diari Avui. El primer article que vaig fer me’l va demanar Joaquim Elcacho, amb qui havia coincidit a l’Associació Catalana de Comunicació Científica, perquè vaig anar a Brussel·les a dues reunions que va organitzar la Comissió Europea sobre la dona en la ciència els anys l998 i 2000. I vaig començar a publicar-hi periòdicament. En un article, parlava d’Einstein, que havia estat un maltractador. Llavors, jo estava al consell directiu de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica i el president em va renyar, perquè parlava d’una cosa negativa i era l’any Einstein. No m’ho vaig inventar pas. Es coneixen les cartes d’Einstein i se sap com va tractar la seva dona.
L’IEC li reconeix també la defensa de la dona que ha fet en l’àmbit científic.
Vaig anar descobrint que hi havia dones científiques que no coneixíem. Tinc una base de dades de centenars de dones científiques que he anat recollint al llarg dels anys. Fins i tot em van oferir fer com un diccionari, però en aquell moment estava treballant per al projecte de l’actual Museu de Ciències Naturals i no m’hi vaig voler comprometre. Va haver-hi una època que vaig estar fent articles sobre dones científiques per a la revista Mètode. I sempre que he pogut, quan feia col·laboracions tant a l’Avui com a l’Ara, he intentat treure algun tema sobre dones científiques. Un dels últims articles a l’Ara, el 2022, el vaig dedicar a la criptogínia.
Això què vol dir?
És un terme encunyat per una professora i un professor de la Universitat de València. Criptogínia és l’ocultació que s’ha fet de les dones al llarg de la història. Si eren científiques, potser treballaven amb el pare, amb el germà o amb el marit, i han estat ells els que han estat reconeguts. El terme ja ha estat introduït als diccionaris valencià, basc i, més recentment, al català. Encara que jo no coneixia aquest concepte, aquest terme, ja fa anys que vaig pensar que hi havia moltes dones que havien fet coses. Una vegada, vaig llegir una història de la microbiologia que arribava fins a mitjans del segle XX i només sortien dues dones, quan n’hi ha hagut moltes més. La meva idea era rescatar aquestes dones i, sempre que pogués, fer-ne difusió.
De quina manera?
Tinc un bloc, molt descuidat perquè em vaig dedicar més a la Viquipèdia a partir del 2008, que té més difusió. Corregeixo articles on trobo errors de gramàtica, de concepte o de referències poc fiables i, arran d’un canvi a la Viquipèdia i uns tallers que van fer a les Corts, em vaig animar a escriure articles, la majoria sobre científiques. El que també faig a la Viquipèdia és rescatar articles sobre dones que estan proposats per ser esborrats perquè hi ha poques referències publicades als mitjans sobre elles. Viquipèdia dona més importància al fet que els mitjans diguin que el que ha fet aquesta dona té un valor que al fet que ella ho publiqui en una revista científica. Això no és rellevant per a la Viquipèdia. Si veig que valen la pena, busco allà on sigui referències sobre elles. Així n’he salvades unes quantes.
Per què creu que està tan invisibilitzada la dona en la ciència?
Potser perquè moltes vegades a les dones els ha resultat difícil la conciliació familiar. Moltes dones no anaven als congressos perquè havien de deixar la família, sobretot si tenien criatures. O perquè el grup de recerca el dirigeix un home i llavors ell és el que dona la cara. Però crec que la situació ha millorat. Quan vaig anar a Brussel·les, el 1998 i el 2000, es buscava que a les universitats espanyoles hi hagués almenys un 40% de catedràtiques, ja que el percentatge era del 13%. Ara, la xifra és molt superior. Però continua passant en moltes carreres que hi ha moltes més dones matriculades però la seva presència baixa en els doctorats i postdoctorats i, en canvi, la dels homes puja. El que es diu efecte tisora.
També li volia preguntar pel català en la ciència. Només un 10% de les tesis es fan en català. En l’àmbit científic, és més baix, perquè les revistes de referència són en anglès sobretot.
És evident que si vols arribar a molta gent has de publicar en anglès. A Catalunya, tenim la sort de tenir el Termcat i l’Optimot, i tots dos estan fent una tasca molt bona en ciència. La llengua en ciència formalment està bé. Una altra cosa és l’ús que en facin els professors, els metges. Com que la major part de la informació que es genera en ciència és en anglès, això també influeix en la llengua; hi ha molts anglicismes. Penso que la llengua que es fa servir també depèn molt d’allà on es vulgui arribar. Per exemple, l’Institut d’Estudis Catalans té moltes publicacions i la Societat Catalana de Biologia té la revista Treballs de la Societat Catalana de Biologia, on normalment els articles són en català. Crec que la situació de la llengua està més complicada en altres àmbits, com ara el judicial.
El perfil
Divulgació a través de múltiples mitjans
Rosa M. BravoMercè Piqueras (Barcelona, 1944) ha treballat en la divulgació de la ciència de múltiples maneres. Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Comunicació Científica, vicepresidenta de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica i vocal de lexicografia de la Societat Catalana de Biologia. També ha estat editora associada de la revista International Microbiology i membre del comitè editorial de les revistes Treballs de la Societat Catalana de Biologia i Panacea. Ha publicat a diaris com ara l’Avui i l’Ara i ha col·laborat en el programa Bojos per la ciència, de Ràdio Estel, i en la revista Planeta Humano, entre d’altres. És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 2003, va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona per la seva vinculació amb el col·lectiu de Dones de les Corts i la col·laboració en la Comissió per a la Igualtat de la Dona del districte, pel seu treball com a membre del Consell de Dones de Barcelona i també com a membre del jurat dels premis Maria Aurèlia Capmany i Maria Àngels Rivas Ureña. Ha divulgat les teories de la biòloga evolutiva Lynn Margulis i ha traduït alguns dels seus textos. També ha estudiat la figura i l’obra de la biòloga marina Rachel Carson.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.