Una població mundial que toca sostre
L’ONU preveu que el nombre d’habitants assoleixi el pic el 2080, amb una ciutadania en què els més grans de 65 anys superaran els menors de 18
Les noves tendències impliquen grans reptes socials i econòmics mentre es debat si suposen un problema o representen noves oportunitats
Deixant de banda episodis històrics com grans pandèmies o conflictes bèl·lics, la població mundial ha experimentat un creixement constant durant l’últim mil·lenni. Diversos estudis indiquen que el nombre d’habitants al planeta se situava al voltant dels 260 milions l’any 1000, una quantitat que va augmentar fins als 440 milions l’any 1500 i que, ben entrada la Revolució Industrial, ja superava els 1.000 milions. I durant els darrers segles, l’increment de la taxa de fecunditat, una disminució considerable de la taxa de mortalitat i una millora més que significativa de l’esperança de vida han contribuït a accelerar aquest nombre. Amb l’arribada del segle XXI, però, sembla que aquesta tendència a l’alça ha arribat al seu sostre, un escenari fins ara inèdit per a la humanitat i que planteja grans reptes en tots els àmbits.
Segons l’informe Perspectives de la població mundial 2024, elaborat per l’Organització de les Nacions Unides (ONU), la població mundial continuarà engrandint-se durant els pròxims 50 o 60 anys, i assolirà el pic al voltant dels 10.300 milions d’habitants a la dècada del 2080. A partir d’aquell punt, s’espera un declivi gradual que, al final del segle, ubicarà la població global en els 10.200 milions de persones.
El mateix estudi de l’ONU indica que la tendència esperada per als pròxims anys ja està més que consolidada en alguns països, amb poblacions on el pic poblacional ja s’ha assolit. L’organització menciona un total de 63 països en aquesta situació –entre els quals, Alemanya, la Xina, Rússia i el Japó– i que junts representen un 28% de la població mundial corresponent al 2024.
L’informe, però, no només posa de manifest el declivi que s’espera de la població mundial, sinó també el seu envelliment. Les estimacions de l’organització assenyalen que, abans del 2080, el nombre de persones de més de 65 anys a escala global arribarà als 2.200 milions, i superarà per primera vegada el grup de població compost pels menors de 18.
Les projeccions que estimen un creixement dèbil i una posterior davallada de la població responen a l’evolució de la taxa de fecunditat, una xifra que ha anat tendint a la baixa. Segons la publicació científica Our World in Data, la taxa de fecunditat a escala global durant el 2023 es va situar en els 2,3 fills per dona, significativament per sota dels gairebé cinc fills per dona que es van registrar als anys cinquanta.
Seguint en la mateixa línia, una altra publicació del Fons de Població de les Nacions Unides (UNFPA, per la seva sigla en anglès) indica que un terç de la població mundial viu en països on la taxa de fertilitat és inferior als 2,1 naixements per dona, una xifra que implica que un territori no pot garantir una piràmide de població estable. Es troben principalment a l’est d’Àsia i en diverses parts de l’est, el sud i el centre d’Europa. Alguns països, com és el cas d’Espanya, registren taxes identificades com a “ultrabaixes”, situades entre 1 i 1,4 naixements per dona.
La publicació, però, no atribueix les baixes taxes a una preferència de les dones a tenir pocs fills. De fet, arriba a reconèixer que la voluntat de bona part de les famílies és tenir almenys dos fills, un desig que no es pot arribar a complir per, entre altres factors, les dificultats que tenen les dones per combinar les seves carreres professionals amb les seves aspiracions de vida familiar.
Frens a la natalitat
“Les xifres posen de manifest que existeix una clara bretxa entre les preferències en termes de fertilitat i la mida actual de les famílies”, assenyalen les investigadores, que identifiquen “incompatibilitats” significatives entre la vida professional i familiar de les dones. Si bé unes majors taxes de formació i de participació en el món laboral per part de les dones són sinònim de progrés i desenvolupament econòmic, la falta de polítiques que afavoreixin la maternitat suposa un fre per a moltes d’elles, hi afegeixen els documents.
Malgrat tot, aquest no és l’únic factor que explica les tendències actuals. Un altre document científic elaborat per la consultora de l’UNFPA Elizabeth Wilkins identifica les “limitacions vinculades a la inseguretat” que senten els joves davant l’actual escenari econòmic i d’ocupació. Wilkins també assenyala els costos directes que les famílies han d’assumir per a l’educació del seu fill, així com la difícil situació vinculada a l’accés a l’habitatge.
I l’investigador del Centre de Recerca sobre Migració i Minories de la Universitat Lliure de Brussel·les Patrick Deboosere hi afegeix una altra explicació. En un context de crisi gairebé permanent i amb unes generacions marcades pel record de les retallades de la crisi financera del 2008, la situació no convida a l’optimisme. “La inestabilitat política i l’austeritat tenen un impacte negatiu; les famílies no se senten segures [per tenir fills]”, indica.
La baixa taxa de fecunditat i el futur declivi de la població tindrà diverses implicacions, tant en el pla econòmic com en el social. Un dels reptes més rellevants té a veure amb la sostenibilitat del sistema de pensions, un dels pilars de l’estat del benestar europeu i que durant els últims anys és objecte de debat en bona part dels països de la UE, entre els quals l’Estat espanyol.
Efectes sobre l’estat del benestar
En el seu recent informe Ageing report, la Comissió Europea assenyalava un increment del 60% en el nombre de pensionistes de cara al 2050 a Espanya, mentre que el nombre de treballadors es mantindria pràcticament invariable. Tot i que la Comissió Europea es limitava a exposar dades, diversos experts van entrar a valorar les implicacions que això suposaria.
Una publicació del laboratori d’idees Bruegel, un dels més prestigiosos de Brussel·les, parlava obertament de problema demogràfic “dramàtic” de cara a les pròximes dècades i plantejava una sèrie de mesures que, als ulls d’una part important de la ciutadania i els seus governs, acostumen a ser tabú. El document mencionava la reducció de partides com l’educació, disminuir la inversió en salut i en els sistemes de cures, apujar l’edat de jubilació o reduir els beneficis de les pensions. “Tot plegat genera opcions d’ajustos que són difícils per a molts països”, reconeix.
A banda d’aquesta derivada, altres institucions com el centre d’estudis de la Fundació Robert Schuman indiquen la necessitat que tindran diversos estats d’atraure “més cervells” per compensar la pèrdua de població activa. Aquesta és una opció que la Comissió Europea ja va preveure en la seva darrera comunicació sobre com cal afrontar el repte demogràfic, tot assenyalant que, a través de la migració legal, es podria compensar l’escassetat de mà d’obra quan sigui necessari.
Des de la Fundació Robert Schuman, però, adverteixen que la UE “ha d’estar preparada” per a aquesta situació i recorden la “fragilitat” del continent a l’hora d’acollir nous ciutadans, amb referència a la crisi migratòria del 2015, en què prop d’un milió de refugiats, principalment sirians, afganesos i iraquians, van arribar a terres europees. Tot plegat, en un context d’auge de l’extrema dreta que podria afegir noves tensions entre la població.
Enfocament més integral
Diversos països –sobretot de l’est d’Europa– han arribat a plantejar el declivi de la població com “una amenaça a la seguretat i l’estabilitat nacional”. Alguns dels quals han impulsat polítiques pronatalistes, unes propostes que, segons els experts, tendeixen a ser curtterministes i poc efectives. A més, sostenen que poden induir a la “coerció” i traduir-se en un “retrocés” en els drets reproductius de les dones i el seu paper en la societat.
Pels investigadors de l’ONU, l’enfocament hauria de ser “més integral” si es vol abordar l’arrel de la baixa taxa de fecunditat, com ara oferir serveis a les famílies que siguin “de qualitat, accessibles i àmpliament disponibles”, així com mesures laborals més conciliadores. Per Patrick Deboosere, de la Universitat Lliure de Brussel·les, accelerar la inversió en polítiques socials és qüestió de voluntat política. Afirma que els països europeus –els que més pateixen aquest problema– són “prou rics” per donar suport a la seva població: “Ara que parlem d’incrementar la despesa en defensa, ningú s’ho qüestiona; llavors la pregunta és si realment volen actuar.” Alhora, tant ell com altres investigadors defugen els discursos més catastrofistes i consideren que la disminució de la població mundial no és forçosament negativa. En els informes de l’ONU es creu que aquesta tendència derivarà en una reducció en el consum de recursos, menys contaminació i en el fet que les famílies puguin invertir més temps i recursos en els fills, i contribuir així al creixement econòmic a llarg termini.
Una menor taxa de fertilitat també diu a favor de la capacitat de les societats de prevenir embarassos no desitjats i d’empoderar les dones, sosté l’ONU, mentre que les reformes vinculades a les pensions i als sistemes de salut també poden representar “enormes oportunitats” per als països en qüestió.
Catalunya continuarà creixent fins als 8,5 milions el 2034
La població de Catalunya continuarà creixent i se situaria en 8,5 milions el 2034, xifra que representaria un augment del 6,8%, segons l’escenari mitjà de les projeccions de població de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Del 2024 al 2034, creixeria en 541.000 persones, principalment per l’efecte de la immigració (654.000), ja que el creixement natural (naixements menys defuncions) seria negatiu en aquest període (-113.000). A llarg termini, la població de Catalunya creixeria moderadament fins a estabilitzar-se en 8,9 milions d’habitants tant el 2049 com el 2074. La població de més edat, 65 anys o més, assoliria la xifra d’1,9 milions de persones (un augment del 24,4% entre el 2024 i el 2034); el grup de 16 a 64 anys serien 5,5 milions (5,5%) i el de 0 a 15 anys es reduiria fins als 1,062 milions (-10,7%).
