“Altres ciutats europees s’han vist afectades per la crisi immobiliària, però Barcelona ha estat assotada per ella”, descriu la periodista Liz Alderman del The New York Times qui va estar cinc dies a la ciutat comtal parlant amb veïns afectats per la crisi de l’habitatge.

En el reportatge “Ciutat sense llars ni esperança” es fa una radiografia sobre com Barcelona s’ha convertit en l’exemplificació d’aquest conflicte entre propietaris i llogaters. Alderman explica que des de 2015, gairebé una desena part de les existències d’habitatge al país ha estat adquirida per inversors o convertida en lloguers turístics. “L’escassetat ha contribuït al fet que els preus pugin molt més ràpid que els salaris, fent que els habitatges assequibles estiguin fora de l’abast de molts”, hi afegeix.

Fins i tot s’arriba a dir que a Barcelona “la situació es considera tan crítica que l’alcalde, Jaume Collboni, s’ha unit als seus homòlegs d’altres 14 ciutats europees, entre elles Amsterdam, Budapest, París i Roma, per a instar a Brussel·les que tracti la crisi amb la mateixa urgència que la defensa d’Ucraïna”.

El diari contextualitza que els lloguers van augmentar un 68 per cent en una dècada a la ciutat. Però també ressalta iniciatives com que “Barcelona es convertirà en la primera ciutat europea a posar fi a les llicències per a habitatges d’Airbnb, obligant els propietaris, a partir de 2028, a oferir-les com a allotjament a llarg termini amb lloguers limitats o a posar-les a la venda”.

Amb tot, Alderman, que ha conviscut amb molts veïns afectats, ha descrit la difícil convivència que hi ha entre els locals i els turistes. “En Martín, fa poc, va haver de netejar de la roba que s’assecava al seu balcó el vòmit dels turistes de festa que llogaven damunt d’ella”. Una situació que s’entreveu que els locals no poden tolerar per molt més temps.