Pep Tur, el sindicalisme dels ideals

Amb el seu carac­terístic ros­tre refle­xiu, amb con­torn de barba emblan­qui­nada i ulle­res d’obser­va­dor, Pep Tur i Vives (Calp, 1948 - València, 2015) era un dels peons silen­ci­o­sos de l’esquerra valen­ci­a­nista, dels que van per feina sense neces­si­tat de reco­nei­xe­ments públics. Les nom­bro­ses mos­tres de con­dol expres­sa­des ara fa deu anys, amb el seu adeu, evi­den­cien la incidència que Tur havia tin­gut en el tei­xit social de la ciu­tat del Túria i com era d’esti­mat per com­panys i amics.

Ori­gi­nari de Calp, a la Marina Alta, on a finals dels anys sei­xanta comença a tre­ba­llar a la indústria pes­quera, com feia el seu pare, aviat s’embranca en el movi­ment de defensa dels tre­ba­lla­dors, tot sent partícip de les tertúlies clan­des­ti­nes que s’orga­nit­za­ven a les comar­ques d’Ala­cant durant els anys setanta, amb banda sonora de Rai­mon, Lluís Llach, Ovidi Mont­llor i poste­ri­or­ment Al Tall, en el marc de les quals també coneix a la seva futura esposa, Con­sol Crespo, amb qui com­par­tirà la vida. Eren els cinefòrums iti­ne­rants a par­tir dels quals es deba­tia i s’este­nia la consciència anti­fran­quista juve­nil i els plan­te­ja­ments de l’assa­gista de Sueca, Joan Fus­ter, en aquells dar­rers embats de la dic­ta­dura i els anys de la tran­sició.

És a ini­cis de la dècada dels setanta que Pep Tur s’inte­gra a la Ger­ma­nia Soci­a­lista que teo­rit­zava el sociòleg Josep-Vicent Marquès, i que cris­tal·lit­zava en una for­mació d’esquerra alter­na­tiva, femi­nista i eco­lo­gista que bevia dels nous movi­ments soci­als per inten­tar cap­gi­rar un país per­plex -com defi­nia el seu ideòleg- i acti­var la classe tre­ba­lla­dora davant l’opressió del País Valencià com a poble. El nom clau de “Jordi” acom­pa­nyava ales­ho­res el de Pep Tur.

Després dels mesos obli­ga­to­ris a Car­ta­gena, fent el ser­vei mili­tar a la marina -en el qual, anecdòtica­ment, coin­ci­deix amb el can­tant Nino Bravo-, i d’una breu experiència en el sec­tor de la cons­trucció, Pep Tur farà el pas al cap i casal l’any 1975. A la ciu­tat de València tre­ba­llarà d’obrer a torns en una fàbrica d’enva­sa­ments ali­men­ta­ris, Car­naud S.A, a la qual es des­plaçava en una de les moto­ci­cle­tes de l’època. És en aquell moment en què deci­deix repren­dre els seus estu­dis i matri­cu­lar-se a la car­rera de dret -vocació jurídica que anys després man­tin­dria la seva filla Rosa-, per final­ment, a Silla, endin­sar-se al món edu­ca­tiu.

Com amb l’experiència política pri­migènia de Ger­ma­nia Soci­a­lista –par­tit auto­dis­solt el 1975 que l’assa­gista Gus­tau Muñoz defi­neix com a “labo­ra­tori d’idees i escola de for­mació que va dei­xar empremta”–, la vocació social de Pep Tur es tras­llada aviat al món sin­di­cal. D’aquesta manera, Tur serà durant anys dele­gat sin­di­cal de les Comis­si­ons Obre­res d’influència fus­te­ri­ana. A par­tir de la seva pròpia reflexió per­so­nal, l’any 1994 Tur deci­deix dei­xar la sigla de CCOO per tal d’enfor­tir el que havia de ser un sin­di­cat naci­o­nal i de classe estric­ta­ment valencià, el Sin­di­cat de Tre­ba­lla­do­res i Tre­ba­lla­dors de l’Ense­nya­ment del País Valencià (STEPV), exis­tent des del 1976 i encara avui sin­di­cat clau a les aules del sud.

A par­tir de l’STEPV, altres orga­nit­za­ci­ons sec­to­ri­als i la vocació d’ampliar els àmbits d’actu­ació del valen­ci­a­nisme sin­di­cal, el maig del 2002, en un Congrés Cons­ti­tu­ent a l’IES Ben­lliure de València, es for­ma­ria la Inter­sin­di­cal Valen­ci­ana, en la qual Pep Tur també hi tin­dria un paper relle­vant, ja fos com a dele­gat sin­di­cal d’admi­nis­tra­ci­ons públi­ques o com a mem­bre de la Junta de Per­so­nal de Ser­veis Ter­ri­to­ri­als de la demar­cació de València, entre altres res­pon­sa­bi­li­tats que ani­ria assu­mint al llarg dels seus molts anys de militància al cos­tat de Vicent Esteve, Joan Blanco i Vicent Mauri, entre d’altres. Són infi­ni­tat les cam­pa­nyes que s’han anat pro­mo­vent des de l’actual seu del sin­di­cat al car­rer Juan de Mena de València -ben a prop de la parada de metro d’Àngel Gui­merà-, amb l’impuls, la coor­di­nació o el suport d’un home d’idees defi­ni­des, que s’esti­mava la terra i que defen­sava la llen­gua, ja que per a ell, la defensa del valencià, el català de tots, no era una qüestió menor.

La geo­gra­fia per­so­nal de Pep Tur Vives, a més de la inten­si­tat rei­vin­di­ca­tiva de la València labo­ral del dar­rer tram del segle XX i la pri­mera dècada i mitja del segle XXI, pas­sava també pels dies fami­li­ars a Benissa, entre la Serra de Bèrnia i la costa ala­can­tina, el poble de la seva dona, amb qui ha com­par­tit ide­als i valors. Allà, a tocar dels gar­ro­fers, a més de repas­sar la premsa diària i ofe­rir temps al seu hàbit lec­tor, Tur emfa­sit­zava el seu ves­sant culi­nari, tot pre­pa­rant els arros­sos, la cal­de­reta de peix i la bulla­bessa que els nom­bro­sos con­vi­dats encara recor­den.

Dos anys després de jubi­lar-se pro­fes­si­o­nal­ment, Pep Tur ens dei­xava el 17 d’abril del 2015, ara fa deu anys, tot fent evi­dent com són d’impres­cin­di­bles els tre­ba­lla­dors incan­sa­bles, els que fan feina sense volun­tat d’anto­lo­gia, sense pen­sar en nin­guna poste­ri­tat. Tal com recor­dava el mem­bre del Secre­ta­riat Naci­o­nal de l’STEPV Joan Blanco en un arti­cle a Levante-EMV, Pep Tur “man­te­nia intacta la seua capa­ci­tat d’anàlisi sobre la rea­li­tat social i naci­o­nal valen­ci­ana i par­ti­ci­pava de la seua vida política i sin­di­cal fins a l’últim dia que va estar cons­ci­ent”.

Com a home­natge a l’empremta que havia dei­xat, un any després, el maig del 2016, el III Congrés del Sin­di­cat de Tre­ba­lla­dors de l’Admi­nis­tració i Ser­veis Públics (STAS-IV), que va tenir lloc jus­ta­ment al seu Calp natal, va apro­var ini­ciar un pro­grama de for­mació interna que portés el seu nom. Així, l’acció for­ma­tiva per­ma­nent per als dele­gats de la Inter­sin­di­cal Valen­ci­ana s’ano­mena Pep Tur Vives, en record del sin­di­ca­lista dels ide­als que esti­mava el País Valencià.