Amb el seu característic rostre reflexiu, amb contorn de barba emblanquinada i ulleres d’observador, Pep Tur i Vives (Calp, 1948 - València, 2015) era un dels peons silenciosos de l’esquerra valencianista, dels que van per feina sense necessitat de reconeixements públics. Les nombroses mostres de condol expressades ara fa deu anys, amb el seu adeu, evidencien la incidència que Tur havia tingut en el teixit social de la ciutat del Túria i com era d’estimat per companys i amics.

Originari de Calp, a la Marina Alta, on a finals dels anys seixanta comença a treballar a la indústria pesquera, com feia el seu pare, aviat s’embranca en el moviment de defensa dels treballadors, tot sent partícip de les tertúlies clandestines que s’organitzaven a les comarques d’Alacant durant els anys setanta, amb banda sonora de Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor i posteriorment Al Tall, en el marc de les quals també coneix a la seva futura esposa, Consol Crespo, amb qui compartirà la vida. Eren els cinefòrums itinerants a partir dels quals es debatia i s’estenia la consciència antifranquista juvenil i els plantejaments de l’assagista de Sueca, Joan Fuster, en aquells darrers embats de la dictadura i els anys de la transició.

És a inicis de la dècada dels setanta que Pep Tur s’integra a la Germania Socialista que teoritzava el sociòleg Josep-Vicent Marquès, i que cristal·litzava en una formació d’esquerra alternativa, feminista i ecologista que bevia dels nous moviments socials per intentar capgirar un país perplex -com definia el seu ideòleg- i activar la classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a poble. El nom clau de “Jordi” acompanyava aleshores el de Pep Tur.

Després dels mesos obligatoris a Cartagena, fent el servei militar a la marina -en el qual, anecdòticament, coincideix amb el cantant Nino Bravo-, i d’una breu experiència en el sector de la construcció, Pep Tur farà el pas al cap i casal l’any 1975. A la ciutat de València treballarà d’obrer a torns en una fàbrica d’envasaments alimentaris, Carnaud S.A, a la qual es desplaçava en una de les motocicletes de l’època. És en aquell moment en què decideix reprendre els seus estudis i matricular-se a la carrera de dret -vocació jurídica que anys després mantindria la seva filla Rosa-, per finalment, a Silla, endinsar-se al món educatiu.

Com amb l’experiència política primigènia de Germania Socialista –partit autodissolt el 1975 que l’assagista Gustau Muñoz defineix com a “laboratori d’idees i escola de formació que va deixar empremta”–, la vocació social de Pep Tur es trasllada aviat al món sindical. D’aquesta manera, Tur serà durant anys delegat sindical de les Comissions Obreres d’influència fusteriana. A partir de la seva pròpia reflexió personal, l’any 1994 Tur decideix deixar la sigla de CCOO per tal d’enfortir el que havia de ser un sindicat nacional i de classe estrictament valencià, el Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV), existent des del 1976 i encara avui sindicat clau a les aules del sud.

A partir de l’STEPV, altres organitzacions sectorials i la vocació d’ampliar els àmbits d’actuació del valencianisme sindical, el maig del 2002, en un Congrés Constituent a l’IES Benlliure de València, es formaria la Intersindical Valenciana, en la qual Pep Tur també hi tindria un paper rellevant, ja fos com a delegat sindical d’administracions públiques o com a membre de la Junta de Personal de Serveis Territorials de la demarcació de València, entre altres responsabilitats que aniria assumint al llarg dels seus molts anys de militància al costat de Vicent Esteve, Joan Blanco i Vicent Mauri, entre d’altres. Són infinitat les campanyes que s’han anat promovent des de l’actual seu del sindicat al carrer Juan de Mena de València -ben a prop de la parada de metro d’Àngel Guimerà-, amb l’impuls, la coordinació o el suport d’un home d’idees definides, que s’estimava la terra i que defensava la llengua, ja que per a ell, la defensa del valencià, el català de tots, no era una qüestió menor.

La geografia personal de Pep Tur Vives, a més de la intensitat reivindicativa de la València laboral del darrer tram del segle XX i la primera dècada i mitja del segle XXI, passava també pels dies familiars a Benissa, entre la Serra de Bèrnia i la costa alacantina, el poble de la seva dona, amb qui ha compartit ideals i valors. Allà, a tocar dels garrofers, a més de repassar la premsa diària i oferir temps al seu hàbit lector, Tur emfasitzava el seu vessant culinari, tot preparant els arrossos, la caldereta de peix i la bullabessa que els nombrosos convidats encara recorden.

Dos anys després de jubilar-se professionalment, Pep Tur ens deixava el 17 d’abril del 2015, ara fa deu anys, tot fent evident com són d’imprescindibles els treballadors incansables, els que fan feina sense voluntat d’antologia, sense pensar en ninguna posteritat. Tal com recordava el membre del Secretariat Nacional de l’STEPV Joan Blanco en un article a Levante-EMV, Pep Tur “mantenia intacta la seua capacitat d’anàlisi sobre la realitat social i nacional valenciana i participava de la seua vida política i sindical fins a l’últim dia que va estar conscient”.

Com a homenatge a l’empremta que havia deixat, un any després, el maig del 2016, el III Congrés del Sindicat de Treballadors de l’Administració i Serveis Públics (STAS-IV), que va tenir lloc justament al seu Calp natal, va aprovar iniciar un programa de formació interna que portés el seu nom. Així, l’acció formativa permanent per als delegats de la Intersindical Valenciana s’anomena Pep Tur Vives, en record del sindicalista dels ideals que estimava el País Valencià.