El papa de les dues Amèriques ja té enemics
Lleó XIV rep els primers atacs de l’extrema dreta dels EUA i d’abusadors a qui s’ha oposat
Els Estats Units i el Perú, països d’origen i d’acollida de Prevost, reivindiquen el nou pontífex
Robert Prevost va néixer als Estats Units però té el cor al Perú, i se li va notar en el primer discurs com a sant pare. Conscient que tenia les càmeres de tot el món pendents de cada gest, de cada paraula –que, a diferència dels altres pontífexs, duia escrites–, Prevost va triar dirigir-se als seus. I aquests no eren els nord-americans, sinó la seva “estimada diòcesi de Chiclayo”, una ciutat del nord del Perú d’on va ser bisbe fins que Francesc el va cridar, fa ben poc, a venir a Roma per encarregar-se del dicasteri dels bisbes i de la comissió pontifícia de l’Amèrica Llatina.
A Chiclayo, localitat de costa de prop d’un milió d’habitants amb notables problemes socials i econòmics, se’l recorda amb estima. No prové d’ambients majestuosos, com alguns cardenals, sinó de viure al costat dels més necessitats, predicant l’evangeli amb l’exemple i, fins i tot, prenent partit en posicions polítiques.
El 2017, quan el criminal Alberto Fujimori va ser indultat, Prevost va dir: “L’expresident va demanar perdó d’una forma genèrica. Seria més eficaç si demanés perdó concretament per alguna de les grans injustícies que va cometre, per les quals va ser jutjat i sentenciat.” I a principis del 2023, quan el Perú vivia una onada de protestes contra Dina Boluarte i els manifestants patien una brutal repressió als carrers, Prevost va demanar a Francesc, que el requeria a Roma, que el deixés ser al costat del poble peruà. “Li he dit al sant pare que no era el millor moment per abandonar el país”, va explicar, “perquè vull seguir acompanyant el poble: hi ha sectors que se senten oblidats”.
Prevost no agrada gens a l’oligarquia peruana, als fujimoristes, i tampoc als grups ultracatòlics reaccionaris que van florir com bolets a l’Amèrica Llatina quan calia contrarestar l’auge de la teoria de l’alliberament. L’ara ja Lleó XIV ha tingut un rol decisiu en l’erradicació d’un dels més potents i perillosos, el Sodalici de Vida Cristiana, que li ha declarat la guerra.
El Sodalicio va ser creat el 1971 pel feixista peruà Luis Figari, gran admirador de Primo de Rivera. El lema del Sodalicio era “qui obeeix mai s’equivoca”, i a qui s’havia de retre obediència era a ell, el “líder màxim”. Nascut per combatre la idea de justícia social i l’Església propera als pobres fins i tot amb l’ús de la violència –tenia una branca paramilitar i tot–, el Sodalicio va ser reconegut oficialment el 1997 com una de les societats de vida apostòlica de l’Església per Joan Pau II. Això li va donar una gran empenta fins a esdevenir una de les entitats religioses més poderoses del Perú, amb excel·lents connexions amb el poder polític i financer. Va arribar a superar els 20.000 adeptes i a establir-se en vint-i-cinc països.
L’enorme poder que tenia l’organització, que funcionava com una secta, va fer que fos difícil denunciar la terrible realitat que amagava al seu interior: un entramat d’abusos sistèmics, tant psicològics com sexuals, i d’altres tipus d’agressions, sobretot a nens i joves. El 2009 una investigació periodística va fer aflorar desenes de testimonis de víctimes, que van començar a organitzar-se.
Després d’anys d’investigacions i lluites internes i d’haver-ne expulsat el seu fundador, Figari, acusat de violències de tota mena, poc abans de morir Francesc va dissoldre el Sodalicio. I qui va encarregar-se de tota l’operació per enderrocar l’organització ultra va ser Prevost, home de confiança del papa Francesc i a qui les víctimes d’abusos del Sodalicio estan molt agraïdes. Tot és força recent i el president de la Xarxa de Supervivents d’Abusos en Entorns Eclesiàstics del Perú, José Enrique Escardo, explicava ahir a les xarxes i als mitjans com n’estava de feliç per l’elecció de Lleó XIV, per haver estat “una peça fonamental pel desmantellament del Sodalicio” i per haver acompanyat sempre les víctimes. Escardo es va reunir a finals de gener amb Francesc, força malalt, i Prevost al Vaticà per continuar treballant per erradicar els abusos. Els últims mesos i setmanes de vida, Francesc va accelerar alguns tràmits. “Ja s’hauria pogut morir una setmana abans, Francesc, i així el Sodalicio encara existiria”, va dir en una homilia el capellà de la parròquia peruana de Nostra Senyora de la Reconciliació, poc després de la mort de Bergoglio. És Juan Carlos Rivva, antic membre del Sodalicio, que també va dir de les víctimes d’abusos sexuals per part de membres de l’Església que són “uns ressentits plens d’odi” i que el que han de fer és “perdonar i ja està”.
Van ser mitjans afins a Vox i al Sodalicio els que es van encarregar, els dies abans del conclave, de difondre informacions tergiversades sobre la implicació de Prevost en l’ocultació de casos d’abusos. Francesc, abans de nomenar-lo al capdavant del dicasteri dels bisbes, va tancar la investigació que aclaria els fets i en determinava la falsedat.
Llatinoamèrica reivindica Prevost
Prevost va arribar al Perú fa gairebé quaranta anys; hi va viure dues dècades i des del 2015 en té la nacionalitat, compartida amb la nordamericana. Mentre bona part de la premsa mundial titulava “El primer papa americà de la història”, des de Llatinoamèrica es recordava que era el segon, i per partida doble. Des del Perú, i des de tot Llatinoamèrica, reivindiquen Prevost com un dels seus. Les xarxes s’han omplert de fotografies i vídeos de Prevost que mostren escenes de vida quotidiana, fotos mentre cuina plats típics peruans o vídeos cantant animosament una cançó amb un micròfon durant una festa d’aniversari. Com un gran àlbum fotogràfic que en reivindica la llatinoamericanitat.
Des dels EUA, d’on és originari, també se l’ha volgut reivindicar. Al costat de les portades que diuen que és “el primer papa americà de la història” –ignorant, a més, que Francesc era també americà–, a les xarxes nord-americanes han proliferat un altre tipus d’imatges de Prevost. Per reivindicar-lo, a part d’alguna foto en un partit de futbol americà, a les xarxes nord-americanes abunden les imatges generades amb intel·ligència artificial de “pope Leo” embolcallat amb la bandera de les barres i les estrelles.
Als Estats Units l’elecció de Prevost s’ha rebut amb sorpresa i amb una barreja d’emocions. La comunitat catòlica s’ha mostrat honorada i sorpresa, i el president Donald Trump ha intentat apropiar-se’n amb un breu “és un orgull sentir per la tele que el nou papa és americà”. Però la seva elecció ha estat un gerro d’aigua freda per al reaccionarisme mundial, que té el seu epicentre als Estats Units. Poc abans de ser escollit, l’ideòleg del moviment MAGA, Steve Bannon, explicava al periodista i activista d’extrema dreta Piers Morgan que “l’elecció de Prevost seria el pitjor escenari possible”. I afegia que “si hi ha un altre papa progressista com Francesc, hi haurà un cisma a l’Església abans de deu anys”.
Els agitadors trumpistes més coneguts, com ara Laura Loome, ja han omplert les xarxes de comentaris acusant Prevost de ser “un papa woke i marxista”.
En realitat, el papa Lleó XIV no és un progressista, sinó més aviat un reformista moderat. Està a favor de la doctrina social de l’Església però té posicions conservadores en doctrina moral –d’altra banda, com Francesc, malgrat que hagi estat un aspecte que s’ha passat per alt a l’hora d’analitzar la figura de Bergoglio–. I, amb tot, aquest missioner tranquil sembla estar cridat a esdevenir un contrapès moral i geopolític a la figura de Trump. Ahir, a la primera missa oficiada com a papa, va fer una declaració d’intencions: “Som una comunitat. Que l’Església faci de far al món”, va dir. Un repte realment ambiciós.