Per ser una minyona era molt intel·lectual. O molt conscient de les diferències socials, de classe, i de la necessitat d’aprendre: “Els governants haurien d’instruir els treballadors, però no els interessa perquè no es rebel·lin.” Potser per això, l’any 1932 es va apuntar a un curs d’esperanto, la llengua dels ideals, l’idioma que es volia universal i fraternal, una via de comunicació inventada per fer la pau i l’amor. “A mi m’interessen els llibres científics; la literatura romàntica és una barrera contra el progrés”, escriu en una de les lletres de la seva extensa correspondència, la rebuda i la que envia, i de la qual es desprèn que és una jove amb inquietuds, “aprenent esperantista”, comunista i anticlerical: “Si Jesús visqués, seria el més gran dels socialistes, però l’Església sempre es posa al costat dels rics”.

Es conserva un àlbum il·lustrat que mostrava en blanc i negre com era Austràlia, aquell continent llunyà i exòtic als anys trenta, que un esperantista de Melbourne va enviar a la Quima Borrell i Codolar, filla de Llagostera, que treballava en una casa a Sant Feliu de Guíxols, d’on era membre de l’Ateneu Cultural, i que festejava amb l’oficial de notari de Cassà de la Selva, Enric Genoher i Xirgo. La parella es cartejava amb en Trin Hdink Kinh de Hanoi, en Taher Zadeh, un físic d’una petroliera de Pèrsia, en Gösta Eriksson de Suècia, en Rudolf Hanzlik de Txecoslovàquia, l’Alsacia Fortes de Portugal, amb en Herbert Oehme d’Alemanya... És a qui la Quima Borrell, esperantista, anticlerical i comunista, i alhora embadalida per les artistes del cinema i en especial per una actriu anomenada Käthe von Nagy, li demana que li enviï fotografies. Té poc més de vint anys i va al cine a veure pel·lícules amb títols tan romàntics com El vals de l’amor, que protagonitza una soprano hongaresa de nom Marta Eggerth. Són les primeres pel·lícules sonores i també les primeres il·lusions. “Regalen personatges de cinema amb les capses de cigars; en tinc 150, ja te les aniré enviant”, li respon Herbert Oehme, que residia a Löhne, a l’estat alemany del Rin del Nord-Westfàlia. En una altra postal, datada l’1 de maig de l’any 1933, Herbert Oehme explica que “la gent saluda la bandera” i s’acomiada amb un “Heil”. A la fotografia adjunta hi ha ben visible una esvàstica negríssima penjada en el que sembla un edifici oficial, una mola infranquejable. Però és una carta rebuda al Cassà de la Selva dels anys trenta, des la ciutat japonesa d’Hiroshima, que va impressionar l’esperantista Xon Vilahur Godoy. Llegint el passat es va preguntar per l’avenir del remitent aquell 6 d’agost del 1945, quan el món es va fondre en un bolet mortífer. Perquè la correspondència posa al descobert altres vides, escapçades també, i amb els ideals truncats. Podríem dir que són vides “de novel·la”. Segurament perquè les hem idealitzat, amb l’aura mítica que deixen anar les fotos en blanc i negre: postals amb imatges d’un zepelí sobrevolant una ciutat, partitures que un músic suec va enviar a l’amic esperantista cassanenc, fotos d’actrius d’entreguerres desconegudes. Són documents que testimonien un passat que no hem conegut i que pinzellem, edulcorem, amb més mentides que veritats, com si la vida passada fos una novel·la.

La Xon Vilahur –filla de Maria Dolors Godoy i Rotllens, professora d’esperanto i membre de l’Associació Internacional d’Esperanto– ha començat a estudiar la correspondència i el fons esperantista –gairebé 300 postals i prop d’un centenar de cartes– de la documentació personal d’ Enric Genoher (1910-1988), que els seus fills Josep i Flora van llegar a l’Arxiu Municipal de Cassà de la Selva. Dolors Godoy ja n’havia fet la transcripció al català. Dissabte, a la capella de les Monges de La Salle de Cassà, la Xon Vilahur va presentar una mostra del seu estudi, d’un univers esperantista que tenia el verd herba primaveral, l’esperança estelada com a bandera. De la lectura de la correspondència, Xon Vilahur va fer un retrat dels esperantistes: joves idealistes, polititzats, d’actituds modernes; practicaven el nudisme, parlaven obertament de les relacions sentimentals. L’esperanto, que va significar una finestra oberta de bat a bat al món, va tenir una incidència especial a Cassà de la Selva, on hi havia l’entitat Flujilol (Ales). Genoher la va presidir i en va ser cofundador. El 23 de desembre del 1934 es va promoure una exposició esperantista a l’Ateneu Cultural. “Mercès a l’esperanto hem pogut adquirir certs coneixements sobre geografia, costums, art, pedagogia, literatura, història... del país on sostenim correspondència”, s’escriu a la revista Horitzó, dies abans.

A partir del 1936, la Quima Borrell no va adreçar cap carta a la xarxa esperantista. Es va casar amb Enric Genoher el 25 de maig del 1940. A Cassà va treballar a la fàbrica de Can Peró, va dur la casa i va criar els fills.