El tió es defensa del pare Noel

Milions de nens catalans han fet cagar el tió aquesta nit de Nadal a casa seva després d'haver-ho fet dies abans a l'escola. Mentrestant, però, l'avet presideix el menjador, decorat amb boles de Nadal i figuretes del Pare Noel. Al costat, hi ha un pessebre amb els Reis d'Orient adreçant-se al portal de Betlem on ha nascut el nen Jesús.

A les cases hi ha un empat tècnic entre tradicions autòctones i foranes: el tió català i el pessebre dels països catòlics conviuen i competeixen amb el pare Noel, en la seva versió anglosaxona, i amb l'avet, d'origen nòrdic però passat pel filtre nord-americà. Al carrer, però, el pare Noel i els avets guanyen per golejada en el guarniment dels comerços i els espais públics. I contra aquesta presència massiva de pares Noel sorgeixen cada any diverses campanyes –locals, aïllades, disperses– que alerten de la colonització cultural.

A Osona, Cagum el pare Noel potencia el tió en detriment del seu rival anglosaxó. Tallers per fer-se el tió, concursos de dibuix i altres treballs manuals relacionades amb el tronc generós s'escampen pels pobles de la comarca durant les setmanes prèvies al Nadal.

A l'Anoia, el grup Terratombats ha composat una rumba catalana satírica contra el pare Noel i n'han escampat el vídeo a través d'internet. En els mateixes dates, els Maulets de l'Alt Empordà han dut a terme la campanya Aturem la globalització, caguem el tió!, amb la qual proposaven a tothom que ho volgués que els portés un pare Noel per bescanviar-lo per un tió. Mentrestant, a la xarxa, en un blog que constitueix un fals diari del pare Noel, el personatge es queixa de les penúries que passa precisament per totes aquestes campanyes.

Per l'etnòleg Salvador Palomar, aquestes accions són expressions espontànies i "amb un to divertit" d'una realitat. "És evident que hi ha una substitució de tradicions, però de moment és sobretot en usos públics. Una tradició més lligada a l'àmbit domèstic com és la del tió resisteix, i en els últims anys fins i tot ha revifat perquè se segueix a les escoles", argumenta. De fet, Palomar alerta fins i tot que el tió s'ha "industrialitzat" i "homogeneïtzat": és el preu d'haver assolit una presència pública –en molts pobles es fa cagar el tió a la plaça– que li allarga l'esperança de vida.

Però el tió és una excepció en una panorama de tradicions autòctones oblidades. És el punt de vista, més pessimista, de l'historiador Jordi Bilbeny. Com Palomar, Bilbeny ha publicat estudis sobre la qüestió a la revista festes.org. Un d'aquests treballs reivindica la figura de l'home dels nassos, un personatge que Bilbeny considera marginat i oblidat i del qual se'n podria treure més partit.

"Admeto que el cas del tió, amb un paper important de l'escola, és positiu. I fins i tot hi ha ajuntaments que també promouen aquest ritual. Però no hi ha una estratègia nacional, les tradicions s'haurien de potenciar des de dalt", es queixa, en referència al paper de la Generalitat. Segons Bilbeny, el primer que caldria fer és "estudiar a fons totes les tradicions, segur que se'n poden rescatar i segur que podríem trobar algun personatge animat que, més enllà del tió, fes el paper que ara fa el pare Noel", reclama.

Tant Palomar com Bilbeny recorden que, al capdavall, el pare Noel actual, tallat pel patró nord-americà, és una síntesi de la tradició de culte als arbres –inicialment era verd– i al de Sant Nicolau, bisbe protector dels infants la festa del qual encara se celebra en alguns pobles catalans. Bilbeny –conegut pels seus treballs sobre l'origen català de Cristòfor Colom– no pot resistir la temptació de fer notar que el pare Noel va guarnit amb un capell sospitosament "semblant a una barretina".

 "La colonització, que en aquest cas és anglosaxona i no espanyola, troba a Catalunya un terreny abonat per la feina que ha fet el genocidi cultural espanyol durant segles, troba un territori amb les defenses baixes per l'auto avergonyiment, i aquesta tendència val la pena combatre-la perquè les tradicions tenen el valor dels rituals que et fan obrir la ment, si les saps conduir cap aquí", sentencia.

Sobre el terreny, Bilbeny troba el suport d'una mestra de primària d'una escola del Clot, Maite Garcia, que s'ha adreçat a l'AVUI.cat per reivindicar els rituals autòctons. "Jo faig cagar el tió amb els meus alumnes i veig que la majoria el coneixen, però aviat ens trobarem que no és així. Em sembla bé incorporar tradicions d'altres cultures, però això no ha de significar perdre les nostres, no té cap sentit", al·lega. I intuïtivament, adverteix, com l'historiador: "Estic segura que hi ha costum que s'han perdut i ni tan sols ho sabem."