Els confins de la llengua (2): El Carxe

El Carxe és el nom d’una serra murciana a tocar de la comarca alacantina del Vinalopó Mitjà. En aquesta zona hi ha l’únic enclavament lingüístic del català en terres murcianes, que constitueix l’última expansió territorial de la llengua, que va tenir lloc a cavall dels segles XVIII i XIX. Es tracta d’un territori d’uns 300 quilòmetres quadrats poblat per poc més de mig miler de persones repartides en una desena de pedanies pertanyents als municipis murcians de Jumella, Favanella i Iecla, però geogràficament més properes al nucli alacantí del Pinós.
L’arribada del català –aquí sempre anomenat valencià– al Carxe va tenir lloc amb tota probabilitat a finals del segle XVIII, quan el territori, despoblat arran de l’expulsió dels moriscos a principis del segle XVII, va ser repoblat per gent provinent del Pinós, Novelda i Petrer, que buscaven nous territoris lliures de fil·loxera per plantar-hi vinyes. D’aleshores ençà, el català ha estat la llengua d’ús habitual entre els seus habitants, que per raons culturals i geogràfiques se senten més vinculats al País Valencià que a Múrcia, territori al qual pertanyen administrativament.

Pilar Pérez, nascuda al Canalís de Crespo (Jumella), afirma que els habitants de la zona sempre han viscut una certa “ambivalència”: “Quan et pregunten d’on ets, primer dius que del Pinós, però després hi penses i dius no, sóc murciana, de Jumella”. De fet, encara és viu en el llenguatge popular tractar de “murcians” la població castellanoparlant.

Per la seva part, l’administració murciana no reconeix de forma oficial l’existència del català en una petita part del seu territori, però a nivell municipal s’han fet alguns actes en favor de la llengua. Així, durant un temps es van fer classes per a adults a petició de l’Ajuntament de Iecla, mentre que el de Jumella ha col·laborat en alguns actes culturals, com ara la presentació de llibres relacionats amb la llengua del Carxe. Un d’aquests llibres és El Carxe, recull de literatura popular valenciana a Múrcia, d’Artur Quintana i Ester Limorti, una obra de referència des del punt de vista lingüístic.

Sobre el terreny, la llengua perviu en l’àmbit oral i encara es transmet de pares a fills, amb l’afegit que part dels nens en edat escolar van a col·legis del Pinós on hi ha línies en valencià. En l’àmbit escrit, en canvi, el català és pràcticament inexistent. A tall d’anècdota, només la bústia de la pedania ieclana del Carxe –el nom oficial és Raspay– té el rètol en bilingüe castellà/valencià, i amb faltes d’ortografia incloses.