L’ajust de Blanco perpetuarà el dèficit d’infraestructures

“Amb la crisi, res tornarà a ser el que era”, va assegurar mig compungit el ministre José Blanco en la seva darrera compareixença al Congrés. S’equivocava. Hi ha un cosa que continuarà igual si la retallada d’inversió afecta de la mateixa manera tots els territoris: el dèficit d’infraestructures de Catalunya.

L’afany per igualar les retallades a qualsevol preu acabarà perpetuant el greuge comparatiu de Catalunya en relació a la resta de territoris de l’Estat. Segons un estudi recent del servei d’estudis del BBVA, les infraestructures públiques del Principat representen un 14,3% dels béns públics –el que en termes econòmics es coneix com a estoc de capital net públic–, una xifra molt inferior a la mitjana estatal que se situa al 20%.

Per començar a corregir aquest diferencial, i a falta d’un sistema de finançament just, durant les negociacions per l’Estatut, es va acordar la famosa disposició addicional tercera. Aquesta clàusula comprometia l’Estat a invertir en infraestructures en proporció al PIB català respecte al total estatal durant set anys. Es tractava d’una manera de pal·liar el greuge, no de reparar-lo. En set anys –i sense invertir per sobre del percentatge de PIB– és impossible recuperar el temps perdut. El mateix estudi del BBVA constatava que entre 1964 i 2005 la inversió en infraestructures a Catalunya va ser del 13,6% del total estatal mentre que el PIB català representava el 18,8% de l’estatal.

Missió impossible
Si en set anys i amb un volum d’inversió previst relativament alt ja es feia difícil pensar a recuperar el temps perdut en quaranta anys, la retallada proporcional del ministre Blanco ho fa del tot impossible. I més si es té en compte que els primers quatre anys d’aplicació de l’addicional tercera només han servit per finançar les grans obres pendents de l’època del PP. Des del 2007, el ministeri ha pressupostat uns 19.000 milions d’euros en obres, dels quals sabem que n’ha liquidat uns 9.000 –corresponents als exercicis de 2007 i 2008–, n’ha compromès uns 4.000 més i té pendents d’adjudicar-ne gairebé 6.000. Però només l’ampliació del port de Barcelona, la línia d’alta velocitat, el Segarra-Garrigues i la nova terminal de l’aeroport s’han menjat la meitat del pressupost.

Obres pendents
El dèficit històric segueix sense corregir-se. Prova d’això és que encara hi ha un bon grapat d’obres històriques pendents, que eren les que s’havien d’engegar en els tres anys que queden d’addicional tercera. El grans projectes del pla de Rodalies, amb 4.000 milions d’inversió previstos –sense comptar-hi la Línia Orbital– ni s’han començat a executar. De fet, del protocol d’inversió en ferrocarril que van firmar Foment i la Generalitat el 2006 només hi ha quatre de les setze obres previstes en execució. I una cosa semblant passa amb carreteres. Els desdoblaments de la N-II a Girona i la N-340 a Tarragona segueixen aturats. I de les obres menors previstes en el mateix protocol del 2006 només n’hi ha 13 de 43 en execució.