"Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat"

El Parlament va donar dimecres llum verda a la llei d’educació de Catalunya (LEC), la primera llei educativa catalana que, en paraules del seu màxim impulsor, el conseller d’Educació, Ernest Maragall, vol ser una “important palanca de canvi” per dotar els centres i els mestres dels instruments “imprescindibles” perquè puguin fer la seva feina “en les millors condicions”, amb l’objectiu d’avançar cap a una millora dels resultats escolars. La norma té entre els seus propòsits principals la flexibilització del sistema, l’acceptació i l’impuls a la diversitat de centres i el rebuig a la uniformitat com a valor del sistema educatiu.

Quina traducció tindrà l’aplicació d’aquesta llei en el dia a dia dels centres?
Volem dotar els centres dels recursos i el suport adequat perquè puguin actuar autònomament en el marc d’un projecte clarament arrelat a l’entorn, amb el grau de llibertat i de responsabilitat, però sobretot de confiança, que necessiten. Cal fer desaparèixer la sensació d’aïllament, d’abandó, i hi haurà d’haver molta més connexió entre el que passa dins l’aula i el que passa al carrer.

I com es visualitzaran els canvis en la relació amb l’administració?
L’administració ha de deixar de ser vista com algú que ordena, instrueix, regula i, en el millor dels casos, paga, per passar a ser percebuda com un potent centre de recursos que ajuda, facilita i és proper. Per tant, més proximitat, mínima intervenció i cap burocràcia.

Hi ha un important sector de la comunitat educativa que no veu en aquesta llei una voluntat d’enfortir l’escola pública, sinó més aviat de satisfer l’escola concertada.
És una trampa plantejar la llei en termes de contraposició entre escola pública i concertada. No és veritat que hi hagi una inevitable contraposició. Hem d’enfortir l’escola pública, indiscutiblement, li hem de donar personalitat, llibertat i recursos, i al mateix temps hem de deixar que comparteixi objectius i servei amb una iniciativa social privada. ¿Que hem d’afegir elements per garantir la responsabilitat social de la iniciativa privada? Efectivament. I la llei ens dóna eines per fer-ho.

La manera com s’ha resolt la creació de la xarxa única d’escoles sota el paraigua d’un servei d’educació de Catalunya és una de les qüestions que ha generat més inquietud...
Jo voldria distingir entre les inquietuds legítimes i les distorsions interessades. Les inquietuds legítimes les entenc, però no podem acceptar que s’utilitzin per sostenir posicions contràries a la direcció estratègica de la reforma que proposem, que són actituds clarament obstruccionistes al canvi i que persegueixen la preservació d’un statu quo del qual coneixem perfectament els límits i les insuficiències.

Aquestes inquietuds han fet que un dels socis de govern no hi hagi donat suport. La portaveu del grup d’ICV-EUiA, Dolors Camats, va retreure-li haver canviat la foto amb Artur Mas per la que es va fer el govern el 2006 amb els firmants del pacte educatiu.
Un dels socis de govern ha usat i ha abusat d’aquestes inquietuds... I darrere d’afirmacions com aquesta em sembla que hi ha una perversió dels conceptes que són a la base de la nostra democràcia. No es pot comparar el que diuen unes entitats perfectament legitimades amb el que diu la societat a través de la seva representació al Parlament per una aclaparadora majoria.

En qualsevol cas, ¿no creu que la voluntat de cercar el consens polític ha obligat a fer algunes renúncies respecte al que deia al pacte?
És fals que hi hagi una contradicció entre la llei i el pacte: no hi ha una sola qüestió que estigués al pacte que hagi desaparegut o s’hagi vist minimitzada. És justament tot el contrari: la LEC ha anat molt més enllà del que deia el pacte en tots els sentits.

La norma deixa, però, un escenari molt obert, que permetrà que es puguin fer polítiques molt diferents en funció de qui governi.
Això s’ha plantejat en alguns casos com una crítica, quan és una de les principals virtuts d’aquesta llei. És una altra manera d’entendre què vol dir una llei de país: vol dir una llei que fixa unes regles del joc, un comú denominador que permet assegurar una estabilitat al sistema. I a partir d’aquests mínims compartits, cada govern haurà de posar l’accent i fixar les prioritats.

Com interpretarà aquest govern la llei en el seu desplegament?
Haurem de llegir la llei des de la concepció del govern d’entesa i de progrés que té Catalunya. Però no simplement per refugiar-nos en els tòpics d’una pretesa moral progressista d’esquerres tradicional, sinó per incorporar els valors d’una esquerra capaç de conciliar els valors d’una àmplia majoria dels ciutadans del país.

Quins són aquests valors?
Els de garantir la màxima qualitat del sistema educatiu, encarregant a l’escola pública la missió de fixar l’estàndard més alt de qualitat, i fent possible la diversitat, la persecució de l’excel·lència des de diferents perspectives. Hem de tornar a fer aparèixer a Catalunya la capacitat de generar iniciativa pedagògica que ens va caracteritzar fa 50 anys i que havíem perdut víctimes d’un concepte estrictament associat a una determinada concepció, errònia, del que vol dir servei públic.

A quina concepció es refereix?
A una uniformitat i un pretès igualitarisme que ens ha dut últimament a la mediocritat i a la davallada sistemàtica de la qualitat del sistema. Cal posar fi a aquesta concepció i fer tot el contrari: inspirar confiança per innovar i per millorar.

Com es podrà activar aquesta “palanca de canvi” que vol ser la llei amb la resistència d’una part important del col·lectiu que l’ha d’aplicar?
Hi ha una resistència a canviar determinats conceptes associats a la tradició a què feia referència abans i que crec que és negativa perquè ens ha conduït a una certa esclerosi organitzativa i professional. Però penso que al costat d’aquesta resistència també hi ha cada cop més un gran nombre de professionals que demanen passar de la norma igual per a tothom al terreny contrari: és a dir, a la confiança i a l’autonomia real, capacitada per prendre decisions. I aquesta autonomia ha de venir acompanyada de l’avaluació sistemàtica, dels mecanismes de retorn social efectivament garantits.

Hi ha una qüestió en què finalment la llei no ha entrat com s’havia apuntat en un principi, que és la de la millora de la formació inicial dels mestres...
Hi és menys del que podria ser-hi, perquè no hem d’oblidar que la formació inicial és responsabilitat de l’educació superior, però és obvi que el fet que aquesta qüestió no estigui tan desplegada a la llei com podria no vol dir que no estigui en l’agenda d’aquest departament. És bàsic que la formació dels nous mestres i professors sigui adequada i coherent amb l’estratègia que la llei dibuixa, tant pel que fa als continguts com als criteris d’accés.

Quins són els requisits ineludibles que segons el conseller ha de preveure aquesta formació?
Crec en primer lloc que l’entrada d’aspirants a la condició de mestre hauria d’anar associada no sols a una nota de tall sinó a alguns elements d’aptitud. I, pel que fa a la qüestió de continguts, tant en el cas de mestres com de professors, cal incidir en el domini de les tecnologies de la informació i la comunicació, en el coneixement de terceres llengües i en la formació per atendre en les millors condicions un tipus d’alumne cada cop més divers.

El govern ha aprovat recentment la possibilitat que els mestres puguin ampliar l’horari lectiu de forma retribuïda. ¿S’arribarà a l’objectiu proposat després de la campanya que hi ha hagut en contra de la mesura?
Ho hem d’acabar de tancar, però pensem que, malgrat aquesta resistència, ja hi ha en aquests moments un nombre significatiu de professors que s’acollirà a aquesta opció.

S’ampliarà aquesta possibilitat –que ara només s’ofereix als docents de mig miler de centres– a la totalitat d’escoles i instituts?
Ho haurem de considerar, sempre amb absolut respecte als drets de cadascú, però en qualsevol cas estem obligats a fer el millor ús dels recursos que els ciutadans posen a les nostres mans. Em nego a acceptar, i en situació de crisi econòmica encara més, que sigui intocable la gestió òptima dels recursos humans de què ja disposem.