"He rigut, plorat i cridat"

Passaven pocs minuts de la una del migdia. El sorteig feia escassos minuts que s'havia acabat. La noticia saltava a la ciutat. L'administració de loteria número 23 de Terrassa havia repartit el primer premi del Nen. Era la primera vegada que repartien un número d'aquesta magnitud, i l'alegria de les propietàries de l'administració saltava a la vista. Càmeres, micròfons, llibretes, unitats mòbils arribaven a l'entrada del supermercat Eroski del barri de Montserrat. Un matí gris però que per als afortunats s'havia convertit en el dia amb més esplendor dels últims anys. Una ajuda per superar els temps de crisi i sobretot per aixecar cap.

Un dels protagonistes de la matinal ha estat el David. Un jove sabadellenc de 23 anys que amb la veu entretallada encara no es creia que havia guanyat 200.000 euros. "Quan he vist que aquell número era el meu he rigut, cridat i plorat. Ha estat una alegria immensa que mai podré oblidar" assegurava l'afortunat. La primera reacció ha estat parlar amb la seva mare jan que "els meus pares seran els principals beneficiats de la meva sort" declarava. "Eixugar deutes, estalviar i algun capritx serà el destí d'una bona part dels diners" reconeixia.

David és comercial d'una botiga de mobles de Terrassa. Veí de Can Rull, un dels barris afortunats en el sorteig de la grossa de Nadal lamentava que "en aquella ocasió no vaig tenir sort, i pocs dies després vaig decidir comprar tres dècims aquí Terrassa. El número premiat no era el que m'agradava més, però al final ha acabat sent el millor número de la meva vida". Reconeixia que "el meu sou és baix i aquests diners em serviran per donar una empenta a la meva vida i superar aquests anys de crisi".

Pocs minuts després apareixia en Joan, veí de Ca n'Anglada. Un dels altres afortunats del gèlid matí de reis. Igual que el David, tenia un dècim del número premiat. Però aquest no era l'únic. En tenia 20 més. En total 21 dècims diferents, però amb la particularitat que tots els números havien de sumar 21. "Una superstició que al final m'ha acabat donant molt bona sort". Amb la veu tallada, en Joan estava molt nerviós. Poc amant de les càmeres i les entrevistes, tenia ganes de marxar a casa. La multitud de periodistes de tots els mitjans nacionals el bombardejaven a preguntes. Ell ho resumia amb un "no sé què faré, però m'aniran molt bé aquests diners.