Pregó poètic i de país
Margarit va fer una defensa del català com “allò que ens pot unir a tots” i va plantejar que “potser ha arribat el moment de canviar la relació amb Espanya”
En la segona part va oferir un tast dels seus poemes
La poesia i la reflexió nacional, de clara línia sobiranista, van anar de la mà en el pregó que va fer ahir el poeta i arquitecte Joan Margarit (Premi Nacional de Literatura i Premio Nacional de Poesía) per obrir la Mercè. La primera part del pregó la va encetar dient: “Jo sóc un poeta bilingüe”. I va encarar sense ambigüitats les compulsions que viu Catalunya. En la segona, va deixar lloc a la poesia.
Margarit va començar parlant de la llengua: va explicar que va escriure primer en castellà perquè “no tenia cultura en cap altra llengua”, i que després va fer-ho en català, la seva llengua materna, “buscant el que una persona té de més profund que la cultura literària”. El poeta i arquitecte es va referir a la seva estada a les Canàries, on va entendre “l'alegria profunda en tractar d'integrar-te, de ser un més entre la seva gent”. D'aquí el discurs va avançar cap a la reivindicació nacional. Partint de la llengua, que “necessitem veure-la respectada a tot arreu”, es va aturar en el “moment difícil” d'avui. “Potser ha arribat l'hora que una visió obligadament nova en un món nou ens faci arribar una nova conclusió”.
El pregoner va constatar que “ens pesa” “veure amb quina força perviuen encara les dues espanyes” i per això va concloure: “Potser ha arribat el moment d'acceptar que cal canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la llengua materna que parlem, volem que la nació esdevingui una Holanda o una Dinamarca”. I va aprofitar per defensar la llengua: “Demà no sé el que serem, però avui l'únic que ens pot unir a tots –vinguem de la llengua que vinguem– és una Catalunya en català”. És de pensar que aquesta primera part del pregó no va satisfer gaire el president del grup municipal del PP, Alberto Fernández Díaz, que, en acabar, es va desmarcar dels aplaudiments rotunds donant tan sols tres breus cops de mans.
Entre el públic que atapeïa el Saló de Cent de Barcelona hi havia el conseller d'Interior, Joan Saura; l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, i personalitats com el crític literari Sam Abrams i els arquitectes Oriol Bohigas i Beth Galí, entre d'altres.
La segona part del pregó es va convertir en un recital poètic: Margarit va abandonar el púlpit i, amb micròfon de solapa, va ocupar l'encatifat central del Saló de Cent, per declamar i emfasitzar els seus versos. Un recital en què va oferir 16 poemes que transcorrien paral·lels a la seva experiència vital i al seu vincle amb Barcelona.
El repàs de la seva relació amb Barcelona el va encetar un poema sobre la nevada del 1962 i va continuar amb un homenatge a la Joana, la seva filla morta, i a l'institut on va anar. Després va resseguir la seva joventut, l'amor, “la Barcelona de l'arquitecte” –amb un poema sobre la remodelació d'un edifici del Besòs–, la Rambla i el jazz, el parc de la Ciutadella o París com a fugida de Barcelona. Sempre passat pel sedàs de la seva poètica realista, va oferir el poema Casa de misericòrdia, un sonet que lligava Barcelona i París, i Llibertat, que té uns versos d'especial actualitat: “La llibertat és quan comença l'alba / en un dia de vaga general”.
A les acaballes, Margarit va tornar al país, es va preguntar per la Ciutat d'ahir i va recitar un poema, inèdit, sobre la manifestació del 10 de juliol. “I ara, de sobte ens veig / representant una obra clàssica: / som els Deu Mil de Xenofont, / abandonats pels qui els guiaven. / Assetjats i cansats, sense saber el camí, / busquem de sobreviure i tornar”.
LES FRASES
Loquillo i Quimi Portet obren quatre dies de música
Els concerts de Loquillo, al nou escenari de l'avinguda de Maria Cristina, o el de Quimi Portet, a la plaça de Catalunya, van estrenar ahir la programació musical de la Mercè que, entre els actes de carrer i el Barcelona Acció Musical (BAM), ofereix un centenar de concerts. Loquillo va ser l'encarregat d'inaugurar un escenari musical de la ciutat nou, l'avinguda de Maria Cristina, on va celebrar els seus 30 anys al món de la música amb un concert en què va estar acompanyat de gent com Jaime Urrutia, Enrique Bumbury, Andrés Calamaro o Leslie. En aquest escenari es farà avui divendres el concert de la Cadena 100, amb La Unión i El Sueño de Morfeo i dissabte el de la Cadena Ser amb Lolita, Gossos i Lax'n'Busto i la festa Màxima. Portet, a la plaça de Catalunya, va precedir el concert del grup de Joan Garriga, La Troba Kung-Fú.
Xiulets entre versos a la plaça Sant Jaume
Els bombers, sindicats i els veïns del Raval aprofiten l'acte de la lectura del pregó per alçar la veu
Francesc Espiga
Almenys aquest any, santa Eulàlia ha estat clement. Ja se sap, com diu la tradició, que la pluja que acostuma a aigualir l'inici de les festes de la Mercè són, en realitat, les llàgrimes de la patrona de Barcelona, enutjada perquè la festa major de la ciutat ja no se celebra durant la seva onomàstica (12 de febrer). Ahir no va caure cap ruixat, cert, però sí que es va complir una tradició menys bucòlica que comença a fer forat en els pregons de la Mercè: les protestes. En aquesta ocasió van ser els bombers, els veïns del Raval i els sindicats CCOO i UGT els que van tenyir l'inici de la festa amb el color de la protesta.
Falten pocs minuts per les set de la tarda i aquest conglomerat reivindicatiu, poc més de cent persones tirant llarg, pren posicions. Els bombers, de molt els més combatius, fan sonar xiulets per exigir millores laborals. La gent del Raval és més de pancarta, on denuncien l'estat de degradació que castiga el barri. Finalment, un exèrcit d'activistes sindicals reparteixen fulls informatius per començar a escalfar la vaga general del proper dia 29. Són les set tocades, i per una pantalla gegant es pot veure que l'alcalde Hereu comença el seu discurs. Veure'l se'l veu, però sentir-lo, és una entelèquia. La xiulada és de traca i queda rematada amb els crits de “dimissió, dimissió”. Quan és el torn del pregoner, el respecte és sepulcral. L'al·legat de país que fa Joan Margarit fins i tot provoca alguns tímids aplaudiments. Aquests es tornen més entusiastes, però, quan en un dels seus versos el poeta proclama “la llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general”, la mateixa frase que, casualitat o no, també està impresa en una de les pancartes que exhibeixen els sindicats. El pregó arriba al seu ocàs, els xiulets rebroten, i la protesta es dilueix entre els grallers i gegants del toc d'inici de festa. Però alerta. Les previsions pel cap de setmana anuncien pluja. Santa Eulàlia no dóna treva.
