“Artitectura”

La novel·lista anglesa Angela Carter deia que les ciutats tenen sexe: “Londres és un home, París una dona, i Nova York una transsexual ben adaptada”. Sobre Barcelona, l'escriptora argentina Cristina Peri Rossi va dir que és una ciutat bisexual, amb elements masculins i femenins alhora (potser seria més correcte parlar d'hermafroditisme?). La ciutat és també el triomf aparent de l'home sobre la natura (aparent, perquè de tant en tant la natura s'encarrega de recordar-nos la veritat: inundacions, terratrèmols, volcans en erupció, sequeres; l'home queda arraulit en un racó mentre el que ell ha construït desapareix). Fins ara, una ciutat s'ha construït modificant el medi per adaptar-lo a les necessitats humanes: ens en beneficiem, l'utilitzem. Però ara comencem a intuir que aquest model és obsolet. Agafar el que volem de la natura és una guia de creixement insostenible a llarg termini, perquè tot allò que la natura ens ofereix és limitat: també l'espai que l'home conquereix a cop d'asfalt. Amb la prosperity americana de després de la Primera Guerra Mundial van arribar els gratacels (quin nom tan poètic) i semblava que s'havia trobat solució perfecta als problemes d'espai: no créixer horitzontalment, sinó en vertical.

Però ningú no és tan pretensiós com per oblidar la lliçó bíblica de la torre de Babel: ja sabem què passa quan els homes, pobres bèsties, intenten construir una torre que arribi al cel. Però tot i tenir la lliçó apresa, ben aviat ens trobarem en un atzucac: o la tendència demogràfica canvia, o caldrà construir gratacels que facin honor al seu nom (arribar al cel) per encabir-nos a tots.

Per això val la pena fer un cop d'ull a la iniciativa d'ahir al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Des del 2007, un grup de voluntaris de diversos sectors (sobretot arquitectes, docents i dissenyadors) sota el nom de Construint a la sala s'encarreguen d'organitzar un taller d'arquitectura per a nens. Ja fa onze anys, a Holanda, algú es va adonar que la generació següent haurà de saber gestionar millor l'espai, i va impulsar el que ara s'anomena Archikidz. A Barcelona han seguit l'exemple holandès i a través de Construint a la sala ens expliquen que ja no s'hi val, a això de construir paradisos artificials a la costa, amb palmeres tropicals i piscines a dojo i canals d'aigua i spas. I fan descobrir als nens que potser caldrà arribar a un pacte amb la natura i no prendre's la civilització com a una exclusió d'allò natural. Aquest any el taller ha girat entorn del matrimoni art-arquitectura: els nens han pogut pensar i contemplar l'art en les seves múltiples vessants (pictòrica, escultòrica, arquitectònica) i han pogut dissenyar la casa dels seus somnis. Els voluntaris de Construint a la sala han entès que cal formar futurs adults (arquitectes o no) capaços de crear ciutats responsables amb l'entorn. Han entès que perquè hi hagi resultats diferents, s'ha de fer alguna cosa diferent pel camí (serà aquesta la missió de l'educació?). Al cap i a la fi, si la casa és la llar privada, la ciutat és la llar pública. Per molt que Ortega y Gasset, com a bon exponent del noucentisme, reduís la ciutat als límits imposats per la raó (“la ciutat és sobretot plaça, àgora, discussió, eloqüència”, deia), la veritat és que la ciutat és també cos, i matèria, i imposa als seus habitants una manera de viure. Veurem com seran les ciutats construïdes per aquests nens que ahir remenaven el cartró i se sortien de la ratlla amb els plastidècors. Des d'aquí, tota la sort del món.