Parlem de monuments

L'any 1968 vaig passar pel port de l'Escudo, prop de Santander. Allí, al cim, hi havia un cementiri, de provocador estil feixista, ben cuidat i enjardinat, amb les restes dels voluntaris italians que van morir en aquell punt al servei de la causa franquista. Aquest estiu he tornat a ser-hi; està desolat i abandonat, mancat d'atenció; s'anà degradant fins que un dia el govern italià va decidir repatriar-ne les restes. Cent quilòmetres més enllà perviu el monument a la Columna Sagardia, que recorda els morts franquistes d'origen basconavarrès que defensaren les muntanyes de Burgos dels atacs republicans. Avui és un gegant de marbre blanc i negre visible des de la carretera, abandonat i oblidat, ple de pintades i missatges a favor i en contra del feixisme. N'hi ha molts més arreu del país. Una infinitat... Altres construccions han tingut més sort. Esmentaré tres casos arreu del món. Primer: l'altar a la pàtria, esperpèntic monument aixecat a la plaça Venècia de Roma, vora el Fòrum. Tot i ser parcialment inaugurat el 1911, fou remodelat, completat i decorat ideològicament entre el 1922 i el 1935 pel règim de Mussolini i convertit en centre de cerimònies; a ningú se li ha acudit enderrocar-lo ni substituir-hi elements que recordessin la dictadura. Segon: tot i que al principi de la caiguda del comunisme va haver-hi alguna iniciativa iconoclasta, i fins i tot una remodelació, treien el sarcòfag de Stalin, ara ningú contempla la possibilitat d'enderrocar el monument sepulcral de Lenin al vell mig de la plaça Roja de Moscou, que continua sent centre de peregrinacions. Tercer: al centre de Bagdad hi ha l'arc de les espases, impressionant monument construït per Saddam Hussein el 1989 (una de les mans que sostenen les espases tenen gravades a la pedra les empremtes digitals del dictador). Hussein fou enderrocat i penjat però el monument és un dels principals símbols de l'Iraq i lloc d'interès general. Anem a Espanya. El Valle de los Caídos, màxima expressió del franquisme i la seva repressió (construït per presoners de guerra), avui encara mausoleu fúnebre del dictador. Està declarat monument del patrimoni nacional espanyol i hi esmercen cada any molts diners per al manteniment. Algú ha suggerit que es bombés l'enorme creu que corona el turó però pocs ho han defensat. Els monuments són el que són: referències socials, polítiques o religioses d'esdeveniments concrets i, per tant, sempre comporten la càrrega ideològica del moment. Alguns tenen la sort de subsistir a les circumstàncies en què foren bastits, altres no, o són enderrocats pels que vénen darrera o els enderroca l'oblit. Calia tot aquest preàmbul per parlar del monument a la Batalla de l'Ebre? Crec que sí. Però, podrien preguntar-me: Vostè està a favor o en contra de la seva demolició? Jo em reafirmo en la moció que vaig presentar al ple de l'Ajuntament el 1984. Aquell hivern va haver-hi una forta tempesta que féu trontollar l'escultura del soldat que corona el monument. Vaig demanar que es prenguessin les mesures per consolidar l'obra i eliminar les referències al bàndol vencedor. CiU va presentar una proposta semblant però més tova pel que fa al redactat. Fou la que s'aprovà amb els vots de tothom menys d'Aliança Popular. Pocs mesos després, el Ministeri de Defensa va realitzar els treballs que se li demanaven. Potser es van deixar alguna cosa? Tal vegada. Federico Mayor Zaragoza diu que caldria substituir una inscripció al lateral de la columna per una altra de més ecumènica, tot i manifestar-se partidari de mantenir l'obra. En darrera instància, i aquesta és la meva opinió, algun dia caldrà que es faci una consulta popular, com les que es fan sobre la independència. Així sabrem si els tortosins veritablement volen que s'enderroqui o no el monument.