Una bicicleta nova

“La meva filla neteja escales i el meu fill s'espavila com pot. Estan ofegats amb la hipoteca, així que repartiré el premi entre tots dos. Jo em compraré una bicicleta nova”. Així parlava ahir Manuel Aguilera a la porta del bar Maldonado, enmig de l'alegria general i abraçat pel seu fill, que ha perdut fa poc la feina que tenia a la Seat. Aguilera tenia dues participacions i ha estat agraciat amb 150.000 euros. Un premi petit comparat amb el que explicaven els seus companys de fortuna. La frase es repetia fins a la sacietat, enmig de llàgrimes, riures i abraçades. “Quant t'ha tocat?" “300.000 euros!”. Una frase que s'estenia com una remor a tot Pallejà, un poble petit que, segons l'alcalde, està molt unit i comparteix penes i alegries. El batlle, Ismael Álvarez, era un dels afortunats, tot i que indirectament. Els seus pares, que regenten una botiga de fotografia just al costat del bar, van comprar un dècim. I el pare d'Álvarez, el José, es passejava entre la multitud cridant “m'ha tocat la grossa” amb una gran reproducció del número a les mans. De fet, José Álvarez ja està jubilat, i amb el premi vol aconseguir que la seva dona també es jubili. “A veure si la convenç”.

Álvarez fill s'abraçava amb els seus companys d'equip, els veterans de futbol de Pallejà. “Ja podrem comprar samarretes i una pilota nova”, deia al Bernardo. El Bernardo no té encara decidit què farà amb els diners. “En tinc tants que no ho sé. No sé si em compraré una furgoneta per posar-me a treballar com a pintor”. Aquest veí va treballar durant 34 anys en una empresa tèxtil de Molins de Rei que va fer un expedient de regulació d'ocupació i va deixar 68 treballadors al carrer. El Bernardo era un d'ells. Té la sort de tenir una hipoteca “controlada”, ja que viu en un pis de protecció oficial. El carrer Nostra Senyora de Loreto, on hi ha el bar, és en un barri segons l'alcalde “molt obrer”, i el bar és d'aquells tradicionals, amb una llarga barra i cadires aptes per al joc del dòmino. La nit anterior, els veterans del futbol hi havien celebrat el sopar de Nadal sense imaginar-se, per un moment, que l'endemà les seves vides canviarien.

Més d'un va sortir corrents de la feina per abraçar els seus i el dècim que havia de resoldre hipoteques, obrir nous negocis i ajudar la família. Yolanda Tasquer era a l'oficina on treballa d'administrativa quan es va assabentar que és propietària, amb el seu marit, de 300.000 euros. “El meu marit m'ha trucat per dir-me que ens ha tocat la grossa i m'he posat tan contenta que he marxat de l'oficina. Això és una bogeria”, explicava amb llàgrimes als ulls. El seu marit, Francisco Rubia, va al bar Maldonado cada dissabte a esmorzar amb els quarantins. Els quarantins és la colla que es constitueix cada any a Pallejà i que agrupa les persones que aquell any fan 40 anys. Entre altres activitats, organitzen una comparsa per Carnestoltes i aquesta en concret s'ha vist, en alguns casos, acompanyada per la sort. “Tot i que venim cada dissabte a esmorzar, no tothom va comprar el dècim”, explicava Rubia. Ell sí, i reia en explicar què pensa fer amb el premi: “Muntaré un negoci per fer la competència a la meva cap”. Rubia treballa en una papereria.

Qui no reia sinó que plorava a llàgrima viva era una dona que explicava que la grossa havia tocat al seu germà i al seu nebot. El nebot, Miguel Vélez, és un jove de 25 anys que pateix des de fa un temps els efectes de la crisi. “Treballo a la construcció, sóc autònom i treballo com a guixaire”. Assegura que en l'últim any ha tingut una davallada de la facturació del 70%. I amb una hipoteca de 200.000 euros per pagar. La hipoteca ara no és cap problema. I amb els 100.000 euros restants, ajudarà la seva germana. El primer que farà, això sí, serà aplegar la família al voltant d'una bona taula. “A menjar i beure fins que no puguem més”. Això de convidar la família a un bon àpat i celebrar les festes com cal sembla l'únic caprici que els afortunats pensen oferir-se. Almenys així ho manifestaven ahir. Com a molt, se sentia algú que parlava d'un viatge. Però pocs. Ni el Carib, ni un cotxe, ni joies, ni tan sols una tele nova. L'obsessió és “tapar forats”, forats tan grans com el que deixa un deute amb el banc de per vida, una feina perduda, uns fills amb problemes... i fins i tot una vista en mal estat. Juan Luis Rojas està jubilat i té una única filla, la Mireia, que ahir va deixar tot el que estava fent per córrer al bar Maldonado. “Ajudaré la família, i a veure si faig alguna cosa amb la vista”, explicava l'home assenyalant uns ulls que es veien lleugerament entelats per l'edat. “És que em surten molts mussols”, es justificava.

José Antonio Maldonado, el propietari del bar –hi ha un altre bar Maldonado al poble, de la mateixa família però amb menys sort–, va tenir temps de pensar què farà amb els diners mentre era abraçat pels clients i assetjat pels periodistes, i s'eixugava les llàgrimes que no podia amagar des que, a un quart de dotze, van cantar els nens de Sant Ildefons. “Arreglaré la hipoteca”, va assegurar. I ara sí, un caprici: “I menjaré cada dia arròs amb llamàntol”. Al bar, el personal no donava a l'abast servint cerveses, en una improvisada festa amb barra lliure.