Problemes de salut… i de xifres

La salut, individual, col·lectiva, sempre s'ha trobat al centre de les preocupacions personals, dels estats, dels programes polítics, i… dels financers. Vull dir que, des del nostre vell continent, quin sistema estatal de salut és el millor a Europa? I fins als nous continents, –cal recordar la dificultat que tingué Obama per fer adoptar una ajuda–, la preocupació per la salut és la base de quasi totes les altres preocupacions. I quan la salut es millora, tot sembla anar bé i es proclama com una victòria. Però hi ha una excepció. Existeixen unes entitats que volen –o voldrien– amagar llur salut resplendent, jo dic insolent; són les entitats bancàries, si volem quedar en la definició imprecisa. Però en aquestes entitats hi ha el NOSTRE banc, el que es troba en el carrer veí, del qual coneixem els empleats. I els nostres homes –o dones, perdó!– polítics fan com si no veiessin res. Caldria indignar-se, no d'aquesta riquesa repeteixo insolent, sinó del fet que tots els qui sofreixen ara, els d'Haití, els d'Àfrica, i finalment de pertot arreu no saben que els bancs es fan rics perquè ho ignoren i és voluntari aquest desig que no ho sàpiguen. Però ara haurien de conèixer les xifres que els podrien interessar. És veritat que, jo el primer, moltes persones no volen entrar en el detall de xifres, sobretot si són incommensurables. Però seguim en el raonament. Els estats han “salvat” els bancs fa dos anys i enguany –xifra oficial– els principals bancs mundials han tingut un profit de cent mil milions de dòlars. L'economista Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia afirma que la guerra de l'Iraq va suposar un pressupost de tres mil milions de dòlars. Totes aquestes xifres les dono, però no són interessants com a xifres o quantitats, car, xifres o quantitats, si se les considera només com a tals, són artificials. Tenim de parlar-ne imaginant el que es podria fer REALMENT amb tan sols una part d'aquestes sumes. Si considerem les dades de l'Organització Mundial de la Salut, més de mil milions d'habitants del planeta que és finalment el nostre no saben el que és l'aigua potable i, segons la mateixa font, cent mil nens moren CADA MES perquè beuen aigua no potable. I es coneix la xifra exacta de les necessitats perquè desaparegui el problema: tres-cents mil milions de dòlars, la meitat de la suma que ha mobilitzat la sola administració americana per “salvar” els bancs, la desena part del que fou necessari per a la guerra a l'Iraq. Recordo: en 2009, els beneficis dels bancs foren de cent mil milions de dòlars. En tres anys, el que seria necessari per donar aigua potable a mil milions de persones! I mil milions d'excuses per la repetició de les xifres que normalment m'empipen perquè no em parlen en la realitat freda que tenen aquestes sumes impressionants en llur enunciat, però que s'han de meditar fent un petit esforç, tot i saber que els que les manegen, i sobretot que posen les sumes en llurs caixes de cabals, en el millor dels casos es riurien de mi o llavors em farien botifarra.

Però es pot també parlar d'altres elements sense mobilitzar les xifres, enunciades en dòlars és clar, car, i no sé per què, sembla més impressionant. No parlaré més doncs de xifres, sinó de la follia dels esquemes econòmics que es troben a pertot arreu i que interessen els nostres pagesos del sud, del “gran sud” als quals hem imposat monocultius per a l'exportació a costa del conreu de plantes comestibles que ens asseguren, per simplificar, la vida de cada dia. Per una part s'han creat artificialment unes riqueses agrícoles, la producció de cereals per exemple, però s'ha creat sobretot molta pobresa. Estic segur que em podrien respondre que és una mica simplista, és probablement veritat, però espero que em donin arguments vàlids. S'ha també de precisar que els agrònoms actuals són els primers a parlar d'aquesta nova precarietat i expliquen que aquestes polítiques afecten el medi ambient: terra que es mor, s'esgota, desforestació, contaminació de les reserves d'aigua. Evoquen també el fràgil equilibri humà i no únicament l'equilibri material. L'Organització de les Nacions Unides designà en 2008, crec, un especialista en dret de l'alimentació, el belga Olivier de Schutter, per, justament evocar les desigualtats enfront de l'alimentació. I les conclusions són extraordinàries: les desigualtats, les terribles penúries que s'anuncien no es deuen a una producció insuficient, sinó a organitzacions macroeconòmiques –és el terme que utilitza Schutter– que no saben repartir segons les necessitats i no els desitjos de la política, o millor dels polítics. Tot el que es relaciona amb la fam que colpeja en el món sencer no és tècnic: problema de producció; és polític: problema de repartició igual per a tots, en tots els països. Ai las, si pensem en el títol, la salut de tots podria –hipocresia del condicional– dependre de les xifres que amaguen, per exemple, i ja se sap, no és un exemple restrictiu, les entitats bancàries.