Problemes de salut… i de xifres

La salut, indi­vi­dual, col·lec­tiva, sem­pre s'ha tro­bat al cen­tre de les pre­o­cu­pa­ci­ons per­so­nals, dels estats, dels pro­gra­mes polítics, i… dels finan­cers. Vull dir que, des del nos­tre vell con­ti­nent, quin sis­tema esta­tal de salut és el millor a Europa? I fins als nous con­ti­nents, –cal recor­dar la difi­cul­tat que tingué Obama per fer adop­tar una ajuda–, la pre­o­cu­pació per la salut és la base de quasi totes les altres pre­o­cu­pa­ci­ons. I quan la salut es millora, tot sem­bla anar bé i es pro­clama com una victòria. Però hi ha una excepció. Exis­tei­xen unes enti­tats que volen –o vol­drien– ama­gar llur salut res­plen­dent, jo dic inso­lent; són les enti­tats bancàries, si volem que­dar en la defi­nició impre­cisa. Però en aques­tes enti­tats hi ha el NOS­TRE banc, el que es troba en el car­rer veí, del qual conei­xem els emple­ats. I els nos­tres homes –o dones, perdó!– polítics fan com si no veies­sin res. Cal­dria indig­nar-se, no d'aquesta riquesa repe­teixo inso­lent, sinó del fet que tots els qui sofrei­xen ara, els d'Haití, els d'Àfrica, i final­ment de per­tot arreu no saben que els bancs es fan rics perquè ho igno­ren i és volun­tari aquest desig que no ho sàpiguen. Però ara hau­rien de conèixer les xifres que els podrien interes­sar. És veri­tat que, jo el pri­mer, mol­tes per­so­nes no volen entrar en el detall de xifres, sobre­tot si són incom­men­su­ra­bles. Però seguim en el rao­na­ment. Els estats han “sal­vat” els bancs fa dos anys i enguany –xifra ofi­cial– els prin­ci­pals bancs mun­di­als han tin­gut un pro­fit de cent mil mili­ons de dòlars. L'eco­no­mista Joseph Sti­glitz, premi Nobel d'eco­no­mia afirma que la guerra de l'Iraq va supo­sar un pres­su­post de tres mil mili­ons de dòlars. Totes aques­tes xifres les dono, però no són interes­sants com a xifres o quan­ti­tats, car, xifres o quan­ti­tats, si se les con­si­dera només com a tals, són arti­fi­ci­als. Tenim de par­lar-ne ima­gi­nant el que es podria fer REAL­MENT amb tan sols una part d'aques­tes sumes. Si con­si­de­rem les dades de l'Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut, més de mil mili­ons d'habi­tants del pla­neta que és final­ment el nos­tre no saben el que és l'aigua pota­ble i, segons la mateixa font, cent mil nens moren CADA MES perquè beuen aigua no pota­ble. I es coneix la xifra exacta de les neces­si­tats perquè des­a­pa­re­gui el pro­blema: tres-cents mil mili­ons de dòlars, la mei­tat de la suma que ha mobi­lit­zat la sola admi­nis­tració ame­ri­cana per “sal­var” els bancs, la desena part del que fou neces­sari per a la guerra a l'Iraq. Recordo: en 2009, els bene­fi­cis dels bancs foren de cent mil mili­ons de dòlars. En tres anys, el que seria neces­sari per donar aigua pota­ble a mil mili­ons de per­so­nes! I mil mili­ons d'excu­ses per la repe­tició de les xifres que nor­mal­ment m'empi­pen perquè no em par­len en la rea­li­tat freda que tenen aques­tes sumes impres­si­o­nants en llur enun­ciat, però que s'han de medi­tar fent un petit esforç, tot i saber que els que les mane­gen, i sobre­tot que posen les sumes en llurs cai­xes de cabals, en el millor dels casos es riu­rien de mi o lla­vors em farien boti­farra.

Però es pot també par­lar d'altres ele­ments sense mobi­lit­zar les xifres, enun­ci­a­des en dòlars és clar, car, i no sé per què, sem­bla més impres­si­o­nant. No par­laré més doncs de xifres, sinó de la follia dels esque­mes econòmics que es tro­ben a per­tot arreu i que interes­sen els nos­tres page­sos del sud, del “gran sud” als quals hem impo­sat mono­cul­tius per a l'expor­tació a costa del con­reu de plan­tes comes­ti­bles que ens asse­gu­ren, per sim­pli­fi­car, la vida de cada dia. Per una part s'han creat arti­fi­ci­al­ment unes rique­ses agrícoles, la pro­ducció de cere­als per exem­ple, però s'ha creat sobre­tot molta pobresa. Estic segur que em podrien res­pon­dre que és una mica sim­plista, és pro­ba­ble­ment veri­tat, però espero que em donin argu­ments vàlids. S'ha també de pre­ci­sar que els agrònoms actu­als són els pri­mers a par­lar d'aquesta nova pre­ca­ri­e­tat i expli­quen que aques­tes polítiques afec­ten el medi ambi­ent: terra que es mor, s'esgota, des­fo­res­tació, con­ta­mi­nació de les reser­ves d'aigua. Evo­quen també el fràgil equi­li­bri humà i no única­ment l'equi­li­bri mate­rial. L'Orga­nit­zació de les Naci­ons Uni­des designà en 2008, crec, un espe­ci­a­lista en dret de l'ali­men­tació, el belga Oli­vier de Schut­ter, per, jus­ta­ment evo­car les desi­gual­tats enfront de l'ali­men­tació. I les con­clu­si­ons són extra­or­dinàries: les desi­gual­tats, les ter­ri­bles penúries que s'anun­cien no es deuen a una pro­ducció insu­fi­ci­ent, sinó a orga­nit­za­ci­ons macro­e­conòmiques –és el terme que uti­litza Schut­ter– que no saben repar­tir segons les neces­si­tats i no els desit­jos de la política, o millor dels polítics. Tot el que es rela­ci­ona amb la fam que col­peja en el món sen­cer no és tècnic: pro­blema de pro­ducció; és polític: pro­blema de repar­tició igual per a tots, en tots els països. Ai las, si pen­sem en el títol, la salut de tots podria –hipo­cre­sia del con­di­ci­o­nal– depen­dre de les xifres que ama­guen, per exem­ple, i ja se sap, no és un exem­ple res­tric­tiu, les enti­tats bancàries.