Els altres catalans

El títol d'aquesta crònica és degut a l'escriptor Francesc Candel, que el 1964 –us adoneu del nombre d'anys que el qüestionament corre– ja parlava dels esforços fets i sovint reeixits pels qui, no catalans, venien d'una altra regió, i encara que amb dificultats, amb molt èxit sovint quan ho volien, s'adaptaven al nostre país català, als seus costums, a la seva civilització. És clar que això passava a l'Estat espanyol, que sovint admetia malament que esdevinguessin catalans. I s'integraven a l'interior del que sempre ha sigut, malgrat la dictadura anticatalana que regnava llavors, una nació. S'ha de mirar només la nostra història per saber el que és una nació.

El meu propòsit és parlar una mica dels qui han tingut un recorregut semblant a l'interior de l'Estat francès, és com un homenatge als qui, no catalans, entre nosaltres, a França, han treballat perquè els nostres valors siguin reconeguts.

Primer penso en totes les associacions catalanes que han acollit en llur si amics, cònjuges que no eren catalans i que, a poc a poc, han treballat, no per una especie de “naturalització”, sinó per difondre tot el que eren els propòsits d'aquestes associacions, és a dir, ho repeteixo, els nostres valors. Això passà en la desapareguda Associació dels Catalans de Pau, on visc, passa probablement, segurament, en totes les entitats similars a França. És clar que, descomptats els membres assenyalats en les declaracions que la llei francesa demana, tothom treballa anònimament. Però en les línies que seguiran utilitzaré uns quants cognoms que són importants per a nosaltres, que són importants per als no catalans que volen acostar-se a la nostra cultura, a la nostra civilització, i no tan sols a un aspecte artificial de tipus folklòric. Si he parlat primer de les associacions és perquè estic segur que elles són el nostre avenir, i no tan sols per a la supervivència dels costums, de les cultures i, en el cas de França, la defensa de la nostra llengua a través per exemple de les bressoles, de l'associació Arrels..., i d'altres. També penso que totes les associacions serioses tenen, podrien tenir si no els ho impedien, un paper en la política en el sentit més ampli de la paraula. Però com deia la meva àvia: “Això són figues d'una altra cistella”.

Penso que, després de les associacions, els qui han fet el treball més important són els traductors d'obres literàries catalanes al francès. Preciso que, com a traductor, les persones de les quals parlaré les he conegudes en el treball però també en el tracte personal i amical. Dic això perquè pot semblar a alguns que hi ha de part meva com un oblit. Preciso doncs que a més dels qui menciono hi ha molts, molts traductors, dels quals no puc parlar car seria com un catàleg. No oblido ningú i no vull donar detalls inútils. Penso ara en Bernard Lesfargues, occità de Dordonya; Renée Sallaberry, bascobearnesa, de llengua occitana; François-Michel Durazzo, cors, la llengua corsa és la seva primera llengua, i en el provençal Joan-Ives Casanova. Aquestes quatre persones han fet del català una segona llengua d'expressió i el seu coneixement de la cultura catalana les porta a difondre gràcies a llurs traduccions la nostra cultura. No són catalans però es consideren catalans, i el coneixement de la nostra llengua és la primera manifestació.

Vull insistir en el paper d'un d'ells, Bernard Lesfargues, que és un dels més importants difusors de la nostra literatura, de la nostra cultura. Ell ha permès al lector francès conèixer Salvador Espriu, Baltasar Porcel, Mercè Rodoreda i sobretot Joan Sales i la seva obra mestra, Incerta glòria, en la versió definitiva que li lliurà el mateix autor. Ara ha traduït uns quants llibres de Jaume Cabré, i malgrat que sigui molt gran, més de noranta anys, continua treballant. Recordo que és Gran Creu de Sant Jordi, guanyador del Premi Pompeu Fabra. Gràcies als altres que he mencionat hem tingut a l'abast obres dels contemporanis Susanna Rafart, Àlex Susanna, Jordi Pere Cerdà, Miquel Àngel Riera, P. Gifreu, Ferran Torrent, Blai Bonet, Antoni Serra, Carles Duarte, Joan Lluís-Lluís, Pere Gimferrer. No vull fer més llarga l'enumeració però vull assenyalar també el paper important d'un altre no català, occità –és estrany, oi!– Joan-Pau Blot, que amb la seva dona, Bernadette Paringaux, porten l'editorial fundada el 1975, a Lió per... Bernard Lesfargues, Fédérop, que té un catàleg català molt important.

I no voldria acabar aquestes ratlles sobre “els altres (quasi) catalans” sense evocar el treball important de dos pintors utilitzant els nostres poetes com a font d'inspiració. El cas més estrany és el de Claude Meyer. Estrany, car, oriünd de la regió francesa de Xampanya, jamai havia tingut cap contacte amb el món català. Gràcies a la nostra amistat, a través de traduccions s'interessà per la poesia catalana, essencialment de combat, i féu una sèrie de treballs sobre textos catalans. Les seves obres s'exposaren, els anys setanta, a Tarragona –amb, i és estrany, totes les autoritzacions car al mateix temps un projecte a Barcelona fou refusat–. Claude Meyer no parlava català però els seus esforços d'aproximació a la llengua eren importants i sovint commovedors. Recordo, en una exposició a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, el cèlebre psiquiatre català de Reus, creador de la psiquiatria institucional, Francesc Tosquelles, exiliat a França, contemplant un quadre basat en el poema de Ventura Gassol, Les tombes flamejants, i dient en francès a Claude Meyer: “Je suis ému aux larmes car j'étais un ami de Gassol, votre gouache est extraordinaire”. Meyer li havia respost: “Dites-le moi en catalan, c'est tellement plus beau”. Tosquelles havia comprat el guaix que posà al gabinet de psicoanalista de la seva casa de Granges-sur-Lot. L'altre pintor és un occità –encara!– de Pau, que ell no té necessitat de treballar amb traduccions, Jean-Louis Fauthoux, i que, quan dirigia L'atelier poétique de l'associació Léo Lagrange de la ciutat, havia utilitzat també els nostres poetes acollint l'Àlex Susanna, en Jordi Pere Cerdà, jo mateix, per uns vespres de lectures de poesia catalana en els tres idiomes català, francès i occità. Ha il·lustrat moltes obres d'escriptors catalans.

Penso que ara s'entén millor el perquè del meu títol manllevat de Francesc Candel. Som catalans, és veritat, i ho hem de reivindicar, però hem també de recordar que tenim un esforç a fer perquè els qui ens envolten s'acostin a la nostra cultura i, per què no?, la transformin en llur pròpia cultura, tan sols si és llur segona cultura. Au, al treball!