Societat

anàlisi

Santi Santamaria

Davant d'una mort tan sob­tada com la de Santi San­ta­ma­ria no és gens estrany sen­tir un cal­fred que et para­litza el cos, i una tris­tesa que t'enva­eix l'espe­rit.

El vaig conèixer abans de ni tan sols haver-me plan­te­jat dedi­car-me
pro­fes­si­o­nal­ment a la
cuina, quan ell encara no havia acon­se­guit la pri­mera estre­lla Mic­he­lin. Vaig gau­dir de tau­les i sobre­tau­les amb la con­versa culta de San­ta­ma­ria amb cafè, copa i puro, quan
la llei anti­ta­bac no havia estat ni engen­drada, en
un Racó de Can Fabes
que anava pre­nent forma, con­tin­gut i noto­ri­e­tat de gran res­tau­rant.

Però vaig poder-me apro­par més a Santi
San­ta­ma­ria quan vaig
bus­car el seu con­sell pro­fes­si­o­nal des del pri­mer dia, que ens va visi­tar al Sant Pau amb la seva esposa, Àngels Serra.

Varen ser anys de con­fidències amb en Santi i l'Àngels, d'una volun­tat com­par­tida per millo­rar les ins­tal·laci­ons de les nos­tres cases, d'uns anys de com­par­tir revet­lles fami­li­ars a Sant Pol o a Sant Celoni, amb la seva cana­lla i la nos­tra jugant al pati. De sor­ti­des gas­tronòmiques a El Bulli, o a França per visi­tar les patums del país veí, per viure i veure, mil i un detalls interes­sants per apli­car a casa nos­tra.

En Santi em va trans­me­tre l'afecció als recep­ta­ris de vell, i a les últi­mes nove­tats tant d'aquí com del món. Amb ell vaig des­co­brir sabors nous per
a mi: els de l'hor­tolà, la
becada, la tripa de baca-llà, el colomí, el crancs de riu, les trom­pe­tes, les saba­te­res, les tòfones o el
foie
; en els meus ini­cis
pro­fes­si­o­nals, la meva
memòria gus­ta­tiva es li-mitava a regis­tres d'hor-
ta i mar del Maresme.

Com­par­teixo el lle­gat del dis­curs culi­nari d'en Santi, defenso –com ell– el pro­ducte de qua­li­tat,
la natura al plat, i també crec que la cuina és art, comu­ni­cació, reflexió,
natu­ra­lesa i cul­tura.

Però per sobre de tot, sento un gran res­pecte per la nos­tra pro­fessió, que tant va aju­dar-me a enten­dre en Santi. Per això, defenso la lli­ber­tat de l'autor a la cuina. No sento ni por ni rebuig per les nove­tats més tren­ca­do­res, penso que, si no són interes­sants, si no estan ben cons­tituïdes, la soci­e­tat no les farà seves. La cuina és una acti­vi­tat en cons­tant evo­lució, una evo­lució cap a l'excel·lència, cap a la bona cuina, la moderna o la tra­di­ci­o­nal. Per això, la cuina s'ha con­ver­tit en un tema interes­sant, lúdic i cul­tu­ral, per a tots els qui tenim la sort de com­par­tir i viure el pri­vi­legi que ano­me­nem el Pri­mer Món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.