Petjades de carboners

El pri­mer que feia el car­bo­ner quan arri­bava a bosc era cons­truir una bar­raca que li faria de llar durant tota la tem­po­rada. A les mun­ta­nyes de Cànoves i Samalús se n'hi van aixe­car mol­tes i si ens endin­sem a qual­se­vol bosc tro­ba­rem pla­ces on s'havia fet carbó, i pot­ser també res­tes d'alguna bar­raca de car­bo­ner. Cada dos anys, durant el mes de març, aquesta loca­li­tat del Vallès Ori­en­tal ret un home­natge al que va ser un dels seus ofi­cis tra­di­ci­o­nals i que va valer als seus habi­tants el sobre­nom d'homes del fum. Aquest mes, a Cànoves es poden des­co­brir les dife­rents tas­ques que incloïa aquest ofici antic, com ara tallar els arbres, tros­se­jar-los, fer grans piles de lle­nya, encen­dre-les, cui­dar i vigi­lar que no s'apa­gues­sin durant dues set­ma­nes i, final­ment, extreure'n el carbó.

El procés és sem­pre el mateix: pri­mer es cons­tru­eix l'esque­let de la car­bo­nera amb fusta. Al bell mig es fa una gàbia i al vol­tant es col·loquen els 30.000 qui­los de lle­nya (pri­mer els bus­calls més gros­sos i després els troncs més prims). Aquest diu­menge s'encendrà la pila. A par­tir d'aquí ja és qüestió que el foc vagi donant la volta a la pila fins que la lle­nya es con­ver­teixi en carbó. Perquè es cogui bé i no es faci tot cen­dra, el car­bo­ner va obrint-hi forats al vol­tant. Un cop hi ha foc dins la pila s'ha de vigi­lar nit i dia. A mesura que es va coent va per­dent la forma i hi ha perill que s'hi faci algun forat i, si no es tapa de seguida amb molsa i troncs, es pot cre­mar tot. Quan la pila ja està cuita es res­calda i es treu el carbó.

Els caps de set­mana de març es podrà visi­tar l'expo­sició d'eines rela­ci­o­na­des amb les fei­nes de bos­que­rols i car­bo­ners o rea­lit­zar la ruta de car­bo­ners, una cami­nada curta pels vol­tants del poble. La ruta guiada (d'unes dues hores) és asse­qui­ble per a tots els públics i per­metrà des­co­brir ves­ti­gis de pla­ces car­bo­ne­res i bar­ra­ques.

Cànoves i Samalús és una de les por­tes d'entrada al Parc Natu­ral del Mont­seny. Així doncs, no cal dir que l'entorn d'aquest muni­cipi ofe­reix nom­bro­ses pos­si­bi­li­tats per a l'excur­si­o­nisme i la bici­cleta de mun­ta­nya. L'atrac­tiu prin­ci­pal per als visi­tants, però, és el Cas­ta­nyer Gros de Can Cuc, un arbre monu­men­tal amb un perímetre de dotze metres i una soca buida que ofe­reix una estança de qua­tre metres qua­drats. Aquesta havia estat habi­tada per un car­bo­ner que hi tenia ins­tal·lat un jaç, una taula, seients i, fins i tot, una llar de foc on encara és visi­ble el sutge de la xeme­neia. Dins el seu tronc s'ha arri­bat a pun­te­jar-hi una sar­dana. L'exem­plar està decla­rat arbre monu­men­tal per la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya.

Per arri­bar al Cas­ta­nyer Gros cal tra­ves­sar el poble en direcció al pantà de Vall­for­ners per una pista senya­lit­zada. Dei­xem el cotxe en un petit pàrquing de sorra i des d'allà con­ti­nuem a peu uns metres per la pista de sorra que voreja el pantà. Abans d'arri­bar-hi hau­rem d'aga­far una altra pista que s'enfila cap a la dreta.

Un cop dei­xem el pantà a mà esquerra el camí ja és menys tran­si­tat, ja que la majo­ria de gent es queda a les pro­xi­mi­tats del pantà. En una hora apro­xi­ma­da­ment arri­ba­rem a una cruïlla on un car­tell indica: cap a l'esquerra, el cas­ta­nyer i la casa del Bosc; cap a la dreta, el mas de can Cuc. Aga­fem, doncs, el camí de l'esquerra. Un cop visi­tat el cas­ta­nyer i després d'haver-nos-hi posat a dins tor­nem a la cruïlla i seguim en direcció a can Cuc. Al cap de cinc minuts una altra cruïlla ens asse­nyala el pla de la Calma. Con­ti­nu­a­rem pel camí prin­ci­pal. Una hora i vint minuts després tro­ba­rem un piló de pedra. En tom­bar tin­drem unes magnífiques vis­tes a la vall de Vall­for­ners. Con­ti­nuem fins al mas de can Cuc, un esplèndid mira­dor de tota la vall. Seguim la pista dei­xant enrere el camí que baixa fins al pantà (el farem ser­vir per a la tor­nada) i al cap d'uns minuts serem a la font de pedra de can Cuc. Final­ment apa­reix can Quin­tana i l'ermita de Sant Sal­va­dor de Ter­ra­des. De tor­nada aga­fem el camí de bai­xada fins a la pista que voreja el pantà. En tres quarts d'hora, des de can Quin­tana arri­ba­rem a l'apar­ca­ment.