Objectiu: Londres 2012

Hi ha gent amb una força inte­rior i una tena­ci­tat que s'enco­mana. Un cas ben clar és el d'Alfon­sina Mal­do­nado (Alfi pels amics). És uru­gua­iana, té 26 anys, i des dels sis mesos d'edat, a causa d'un acci­dent, té una dis­ca­pa­ci­tat de grau qua­tre (li falta una mà). Va estar trenta dies en coma, un any i mig aïllada en una habi­tació i fins als cinc anys en un cen­tre de cures inten­si­ves per trac­tar-la de les cre­ma­des que havia patit. I durant tots aquests anys la va aju­dar una obsessió: els cavalls, i un somni: par­ti­ci­par en uns jocs olímpics. Va créixer rode­jada de cavalls, tot i que mai, fins ara, no ha par­ti­ci­pat en com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves. Tan­ma­teix, no defa­lleix: la van edu­car perquè es desen­vo­lupés com una per­sona més, sense con­ces­si­ons per la seva dis­ca­pa­ci­tat. Aquest fet li ha for­jat un caràcter llui­ta­dor. És simpàtica i oberta, enèrgica, tre­ba­lla­dora i cons­tant. A Uru­guai no va tro­bar suport per tirar enda­vant el seu desig. Sense dub­tar-ho, va ven­dre el que tenia i va venir a Cata­lu­nya per fer-lo rea­li­tat. Va tro­bar feina a Cal­des de Mala­ve­lla, al cen­tre de cria Yeguada del Lago, on rea­litza tas­ques que, segons explica Roberto Mes­tre, pro­pi­e­tari del cen­tre, “altres per­so­nes sense cap dis­ca­pa­ci­tat no són capa­ces de tirar enda­vant”. Quan Alfi va expli­car el seu somni a Roberto, ell li va dir que li dei­xa­ria el cavall, Fan­dango, i l'aju­da­ria en el que pogués. Va par­lar-li també de la coach Maya Pou, del cen­tre d'ensi­nis­tra­ment CAVA, de Sant Martí Vell. En deu minuts, l'Alfon­sina i la Maya es van posar d'acord i van ini­ciar l'entre­na­ment de l'ama­zona amb vis­tes a pre­pa­rar-la per les pro­ves clas­si­fi­catòries dels jocs. No ha com­pe­tit mai i el temps és just (té diver­ses opor­tu­ni­tats de clas­si­fi­car-se, però hi ha una data límit: el desem­bre d'aquest any). Jaume Esca­mi­lla, el seu entre­na­dor, diu que quan li van dir el que havia de fer, entre­nar una noia sense experiència per als jocs paralímpics que se cele­bra­rien al cap d'un any, va pen­sar que era impos­si­ble. “Fins que la vaig conèixer a ella i el cavall, i vaig veure que, amb el caràcter de tots dos, ho acon­se­guiríem”. En Jaume n'està con­vençut. En Roberto, també. L'Alfon­sina se'ls escolta i riu, i diu que té la sort de tenir un cavall molt espe­cial. El cavall no diu res, natu­ral­ment, però es posa con­tent quan la veu i la química entre tots dos es fa evi­dent. Alfon­sina entrena sis dies a la set­mana. Agafa la bici­cleta i se'n va de casa a l'estació de Cal­des. Puja al tren i baixa a Flaçà. Des d'allà torna a pujar a la bici­cleta i va fins a CAVA a entre­nar-se. Quan acaba, desfà el camí. Tota l'ale­gria i vita­li­tat d'Alfi es torna rigo­ro­si­tat i seri­o­si­tat quan tre­ba­lla: “Es con­cen­tra molt i pro­gressa dia a dia, d'una manera poc habi­tual”, explica en Jaume. Han obert un canal a You­tube on pen­gen els entre­na­ments, i al seu país, els amics han ins­tal·lat guar­di­o­les als super­mer­cats per acon­se­guir finançament. “Cada viatge pot cos­tar uns 3.000 euros”, asse­gura Roberto. “Nosal­tres la recol­zem tant com podem, però ens fal­ten recur­sos econòmics”. Els diners són l'altra gran bata­lla que estan lliu­rant. La de la clas­si­fi­cació, estan con­vençuts que la gua­nya­ran.