La contraportada
Animals de companyia
Els animals de companyia més pròxims que hem pogut explotar han estat uns éssers que han perdut la llibertat i, a sobre, han tingut uns amos cruels i gasius
Aquest món, tan divers, tan extens, tan temporal i tan curull de vida,
d'infinites vides, segons l'òptica de la criatura humana –aquella criatura que el despobla i el deteriora letalment– es troba compost, segons la mateixa òptica, per animals irracionals (en nombre quasi infinit) i animals racionals (en franca minoria). Com que només podem comptar amb l'òptica de l'origen al·ludit, no tenim altre remei que seguir-la sempre amb les seves evolucions inesquivables. Així podem veure els animals i irracionals, considerats i dividits de mil maneres diferents. Una de les formes més curioses de veure'ls qualificats i, per tant, diferenciats, és, en les nostres èpoques, el que es deriva de la denominació que proclama l'existència d'animals de companyia.
El personal que vol ser molt formal i seriós considera animals de companyia tots aquells mamífers o volàtils, evitant el ratpenat, que poden ficar-se en una gàbia amb un petit trapezi, els gats de falda i de pèls exòtics i la gran varietat de gossos de totes mides i perfils, que poden ser útils a l'home i a la dona en una gran quantitat de serveis, de tota índole; alguns, tanmateix de caràcter terapèutic realment valuosos. A mi em sembla, però, que n'hi ha molts d'altres, d'animals de companyia. Per començar em penso que ho són tots. Tots poblem la mateixa terra. Alguns amb el seu sacrifici ens ajuden a nodrir-nos. Els tenim com aliment –imaginem la plàcida ramaderia, imaginem també els oceans de peixos i els oceans de sang que s'han utilitzat abans que aflorés el petroli amb els nostres animals esclaus rosegant els camins–. I segur que ens deixem moltes coses (pensem en el ball rodó inacabable del bestiar a la sènia).
Els animals de companyia més pròxims que hem pogut explotar han estat uns éssers que han perdut la llibertat i, a sobre, han tingut uns amos cruels i gasius. Excepte els animals d'ensunya o d'engreix els altres hauran passat tots gana. Oh! Quants n'hi deu haver més d'animals de companyia intensa, difícils de recordar! Ara penso en els toros, també de companyia singular, especial i pública. I, alerta!; segons quina versió? La francesa o l'espanyola? En determinades èpoques els toros van ser “el orgasmo nacional” per a massissos i cridaners grups d'espanyols. Si ara resultés que fossin una cosa o altra per als francesos (alguna cosa o altra s'ha comentat sobre aquest tema), potser només quedarien les lloances tal vegada filosòfiques de Montherland que no es poden comparar amb la força lírica del Llanto por Ignacio Sánchez Mejías de Federico García Lorca i les originalíssimes conclusions que es desprenen del diàleg entre el toro amb veu i sense vot i el torero, amb boina obrera per traje de luces, en l'arena-escenari de La corrida, drama de John Richardson, un autor francès, de cognom anglès que escrivia en castellà, que fou representat al Teatre Fortuny de Reus per l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, el 20 de març de 1963.
Però, vaja; les denominacions i definicions són ben complicades de vegades. Un amic meu molt intimista assegura que els veritables, genuïns i indiscutibles animals de companyia no són els gats de falda ni similars. Els tres espases destacats en aquesta dedicació i en referència a l'home són les puces, els polls i les lladelles. Diu ell que resulta impossible de superar-los en fidelitat.
