Morir a Barcelona

«¡Adiós, adiós» / ¡Qué grato es irse, cuando se queda uno en todo!», exclamava el poeta Juan Ramón Jiménez en la seva època més mística. Els renaixentistes deien que hi havia maneres perquè l'home arribés a ser immortal, i una d'elles era l'art: l'obra transcendeix l'autor, roman per sempre. També hi ha l'amor dels teus, el record, i els fills: eternitat genètica. Però fins i tot Juan Ramón Jiménez sap que marxar no és grat pels que es queden, i la mort cau sempre com un raig en una tempesta sense pluja. Els Serveis Funeraris de Barcelona també saben que marxar és sempre pitjor pels que es queden. Per això intenten facilitar les coses: tot plegat (posats, tons de veu, somriures, colors i olors) transmeten una amabilitat sòrdida.

Per raons que no vénen al cas (tampoc no hi ha massa possibilitats) aquesta setmana he hagut de visitar durant dos dies seguits un dels cementiris de Barcelona: el cementiri de Collserola, o del Nord, situat a Montcada i Reixac. El lloc sembla de difícil accés, però els cartells indicatius t'hi porten sense remei, quan el que íntimament voldries és perdre't pel bosc i aparèixer en un lloc i un temps diferents, un món paral·lel en què la persona que no hi és tornés a ser-hi. Però irremeiablement hi acabes arribant. El bosc desemboca en un complex de ciment en eternes obres, i encara més enllà, quan sembla que el món s'acaba, arribes a les sales de vetlla. Baixes del cotxe i un home emmascarat que està podant la gespa té la decència, com un últim senyal de respecte, d'aturar el brogit torrencial de la màquina mentre passes per davant. Un cop a dins, tot és ocre, indefinit. Pensaves que faria olor d'alguna cosa, potser una insuportable olor d'ambientador, per encobrir l'olor de la mort, però no fa olor de res. Una dona darrere un mostrador somriu i indica, encara que el nom de la persona que busques està clarament escrit en un panell, juntament amb la seva sala de vetlla. En una paret, una caixa de vidre surt com un crit. És un desfebrilador, una mena de kit de supervivència per si algú té un atac de cor. Al costat, un vitrall ensenya la quantitat de coses que es poden fer amb les cendres del cos incinerat: una rosa o un animal que semblen flotar en l'aire, ingràvids; unes joies ostentoses. Lluir al cos les cendres dels teus morts.

Un cop a dalt, a la sala assignada, s'acosta un treballador dels Serveis Funeraris de Barcelona per preguntar quina música volem per a la cerimònia, i si volem algun text escrit als recordatoris. El meu germà pensa en Juan Ramón Jiménez, i la música gairebé es tria sola. També podem escollir una imatge per a la coberta del díptic. Triem una barca varada a la sorra, perquè la meva família ve del mar. Música, text i imatge ho triem amb tres treballadors diferents, talment una cadena de muntatge. Tots somriuen, i parlen molt fluix, com si no volguessin molestar, com si se'n fessin al càrrec. Algú comenta en veu alta que deu ser cansat estar sempre fent-se al càrrec. Quan els homes marxen, descobreixes un regal: un necesser amb els menesters de la neteja diària: raspall i pasta de dents, tovalloletes humides. Al costat, un paper ens dóna l'oportunitat d'encarregar un esmorzar per l'endemà, el dia de l'enterrament. «Per fer més digerible el mal tràngol», ha escrit algú.

Tot això per dir que Barcelona –no sé com és això de morir a la resta del món– és un bon lloc per morir. Els Serveis Funeraris de Barcelona fan el possible per contractar gent amable, gens sorollosa, que s'en fan al càrrec... Els llocs on estan situats els cementiris són amples i sense pretensions. Fins i tot la pàgina web, tan delicada, intenta fer passar el mal tràngol de la mort com un tràmit més. Una mica com el poeta Juan Ramón Jiménez. Només els falta dir «no patiu, amics, perquè és molt grat marxar quan un es queda en totes les coses».