Societat

OPINIÓ

Quina sort per al Llibre?

La lectura necessitarà sempre concentració, calma, un allunyament del món, en un mot solitud. I aquí es troba la dificultat.

La majúscula al mot lli­bre –doncs Lli­bre!- és voluntària. Aquesta idea, vull dir la majus­cu­lació del lli­bre, l'he tin­guda gràcies a dos ele­ments recents. El pri­mer que és per a mi molt impor­tant és l'anunci de la pre­sen­tació d'un nou lli­bre en català, dels ger­mans Car­rera, Agu­lleta i fil de vint. Lli­bre en català a una edi­to­rial cata­lana –Tra­bu­caire– i lli­bre real si es pot gosar l'apel·lació. S'entendrà desprès per què dic això. L'ori­gi­na­li­tat és, doncs, que sigui una obra col·lec­tiva, o almenys a qua­tre mans i una obra de lite­ra­tura policíaca. En rea­li­tat sabem tots que la lite­ra­tura policíaca és... lite­ra­tura i que no es mereix una clas­si­fi­cació a part. S'hau­ria pot­ser de recor­dar Per­piny­hard d'un supo­sat Emili Xatard que fou jus­ta­ment un pri­mer assaig de lite­ra­tura col·lec­tiva, i, per un atzar que en rea­li­tat no n'és total­ment un, a l'edi­to­rial Tra­bu­caire que sem­pre ha donat una atenció espe­cial a les mar­ges, als mar­gi­nals. No he lle­git encara Agu­lleta i fil de vint, però, promès, el lle­giré.

L'altre ele­ment que es troba a la base d'aquesta reflexió és un arti­cle recent del diari francès Le Monde que ens parla de la moda del lli­bre numèric (o digi­tal). El diari parla d'una moda nas­cuda als Estats Units que es pro­paga a per­tot arreu à une vitesse ahu­ris­sante. Això fa que s'enten­gui millor el meu títol, que pot­ser s'hau­ria de com­ple­tar per: “Quina sort per al lli­bre –i per què no el diari– tra­di­ci­o­nal?”. En rea­li­tat, de cara a la forta com­petència que es deu a inter­net, en els Països euro­peus, “l'escrit sobre paper” con­si­de­rat com un dels béns cul­tu­rals ocupa encara la pri­mera plaça, abans del cinema, de la música gra­vada o dels vide­o­jocs. En França, cada any, con­cre­ta­ment en 2010, 50.000 títols nous són pro­po­sats, el doble que en l'any 1980. Les lli­bre­ries –vull dir les veri­ta­bles lli­bre­ries amb un(a) veri­ta­ble lli­bre­ter(a) o més– no tenen més plaça per posar les nove­tats, i això fa que, sovint, excel·lents lli­bres sor­tits un mes abans des­a­pa­re­guin de la vista. El lli­bre numèric pro­ba­ble­ment modi­fi­carà els cos­tums, la manera de lle­gir, però qual­se­vol que sigui el suport el text del lli­bre no can­viarà. La cons­trucció serà sem­pre lineal, amb un prin­cipi i una fi. L'estil de l'autor serà sem­pre el seu estil, en un lli­bre imprès sobre paper o en un lli­bre numèric. La lec­tura neces­si­tarà sem­pre con­cen­tració, calma, un allu­nya­ment del món, en un mot soli­tud. I aquí es troba la difi­cul­tat. La lec­tura actual no admet la soli­tud. El text és, sobre inter­net vull dir, quasi sem­pre acom­pa­nyat d'imat­ges, de vídeos que es tro­ben aquí per des­viar l'atenció. Es tracta d'una nova relació amb l'escrit i la gene­ració dels 15-30 anys, els ame­ri­cans en diuen digi­tal native, tenen el pri­mer con­tacte amb l'escrit a la xarxa. En poc temps gràcies al zàping pas­sen d'un text a l'altre, res­po­nen a una pre­gunta, tor­nen a un text, el tro­ben llarg, can­vien. Alguns són capaços de pas­sar d'un text que demana reflexió al bloc d'un com­pany, a un vídeo... I si dic això, és que tenim unes bases de reflexió a par­tir d'enques­tes. La majo­ria dels joves de col·legi, d'ins­ti­tut, i també d'uni­ver­si­tat diuen que la lec­tura d'un text llarg és un veri­ta­ble suplici. La lec­tura d'un lli­bre per a ells és un marató, i mal­grat tot diuen que els agrada lle­gir. Llur obsessió és tro­bar-se sol davant un lli­bre. Les xar­xes soci­als, els blocs, Face­book els per­me­ten allu­nyar aquesta soli­tud, la cosa que els importa és que­dar en relació amb llurs sem­blants, amb llurs iguals com diuen. Aquesta obsessió fa que els sigui difícil, a vega­des impos­si­ble, que­dar-se sols uns llargs moments. No res­pon­dre imme­di­a­ta­ment a un mis­satge, no poder tenir con­tacte amb Face­book durant alguns dies és com una frus­tració, un dels càstigs con­si­de­rats com més durs car els posa fora de la soci­e­tat, en rea­li­tat diuen ells de llur soci­e­tat.

I l'ave­nir del lli­bre? Si con­ti­nua aquesta evo­lució –i sem­bla com una llei–, el lli­bre serà com un objecte de pres­tigi reser­vat a una certa mino­ria que en podria fer com diu l'arti­cle de Le Monde, “una espècie d'objecte de dis­sidència social”. El tre­ball que tenen de fer els edu­ca­dors, els res­pon­sa­bles de la xarxa, els ense­nyants, és adme­tre defi­ni­ti­va­ment que no es tracta d'una lluita entre aquests mit­jans per eli­mi­nar l'altre, sinó d'una lluita per ser el millor entre els millors.

Però, fran­ca­ment, qui en la nos­tra època és pre­pa­rat per a aquest camí?

Us pro­poso jus­ta­ment un pri­mer pas en aquest camí: aga­far un lli­bre, un lli­bre català és clar, per què no Agu­lleta i fil de vint, apa­gar l'ordi­na­dor i lle­gir, lle­gir, lle­gir...

Jep Gouzy



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.