El secret del carquinyoli

«Farina, sucre, amet­lla, aigua... i a par­tir d'aquí ja no puc dir res més, perquè és secret», deia el pas­tis­ser artesà Joan Cobo, de l'Espluga de Fran­colí. «Secret? –pre­gunto–, si al cap i a la fi es tracta de bar­re­jar tots aquests ingre­di­ents en una sola pasta.» Doncs resulta que no, que després d'aquesta bar­reja cada pas­tis­ser hi dóna el seu toc de gràcia, i per això no hi ha un car­qui­nyoli d'un pas­tis­ser igual que el que fa un altre. Ara bé, a cap dels arte­sans que hi havia ahir a la Fira del Car­qui­nyoli de l'Espluga de Fran­colí no li vaig poder treure quin era el seu cop de màgia. De fet, per això diuen que l'últim ingre­di­ent del car­qui­nyoli és el secret.

Això sí, tots estan orgu­llo­sos de ser la capi­tal cata­lana d'aquest pro­ducte tan típica­ment català, i ara tan típica­ment esplu­guenc. I és que abans que l'Espluga de Fran­colí fes seva aquesta recepta, amb cer­tes vari­e­tats, els car­qui­nyo­lis eren bàsica­ment unes postres cata­la­nes, però amb una diferència con­si­de­ra­ble res­pecte del car­qui­nyoli actual cone­gut per tot­hom: a l'hora de fer car­qui­nyo­lis tot s'hi valia. Els car­qui­nyo­lis antics es feien amb les sobres del que hi havia a les cui­nes de les nos­tres besàvies: pa, farina i tots aquells pro­duc­tes dolços que s'hi pogues­sin afe­gir. Ja tenia raó, ahir, l'àvia Remei, que va ser a l'Espluga per pre­sen­tar el seu últim lli­bre de cuina, dedi­cat als trucs, quan deia que si hi ha una cosa que carac­te­ritza la cuina cata­lana «és que, si està en bon estat, a la cuina del nos­tre país s'apro­fita tot». I tant, i es veu que el car­qui­nyoli n'és un dels exem­ples més clars.

Ara bé, la tra­dició d'anys i anys no està renyida amb la inno­vació. A la casa Cobo, tot i que ara fan ser­vir algu­nes màqui­nes per por­tar a terme els pro­duc­tes, que no només són car­qui­nyo­lis, ja que també fan vanos, cuba­nos i núvols d'amet­lla, entre d'altres, també han d'anar pen­sant en la reno­vació del pro­ducte. «Des de 1955 que m'hi dedico, i tot i que el pro­ducte del car­qui­nyoli fun­ci­ona, cal que anem inno­vant sense can­viar l'essència del pro­ducte», comen­tava Joan Cobo, el patri­arca de l'empresa fami­liar que regenta. Per això enguany a la Fira del Car­qui­nyoli han pre­sen­tat el car­qui­nyoli més gran del món o el tor­tell de car­qui­nyoli, fet amb la mateixa pasta però amb les amet­lles tri­tu­ra­des perquè el pro­ducte resul­tant sigui més tou. El pas­tis­ser de Farré Gamell també con­ti­nua bus­cant noves tex­tu­res i for­mes per al car­qui­nyoli. Per això han pro­vat de fer-ne amb altres fruits secs de la zona de la Conca. Un dels que ahir van pre­sen­tar a la Fira va ser el car­qui­nyoli de fes­tuc, que té un color més verdós a causa de la tona­li­tat que té aquest fruit sec. Amb tot, els tra­di­ci­o­nals con­ti­nuen sent els que tenen més sor­tida, aquests i els que tenen un bany de xoco­lata o cacau a dins, tot i que durant els mesos d'estiu no es pro­du­ei­xen perquè la calor fa que la xoco­lata es des­faci. A la fira d'ahir, entre els 18 estands ins­tal·lats també hi va haver espai per als que patro­ci­na­ven pro­duc­tes de la zona, com ara caves i cellers de l'Espluga de Fran­colí, o les postres de l'àvia Roser Tro­llols, i les frui­tes dels joves de l'escola Mare de Déu del Carme del muni­cipi.