Tempesta de temps

Fa uns dies, no gaires, enmig d'un passeig silenciós, el meu amic Javier T. em preguntava si m'agrada la tardor (ell acaba d'encetar la seua tardor particular: s'ha prejubilat com a professor d'universitat...). Jo li responia, entusiasmada, que a la tardor, quan les fulles dels arbres comencen a groguejar, alguns llocs de la meua comarca es veuen daurats i que, els pocs dies que plou, fa goig veure com la terra clivellada i resseca es torna molla... De sobte (esclavatges del món de les comunicacions!), el telèfon m'interromp la conversa i el sobtat entusiasme tardorenc: Vicent Santamaria, de Cocentaina, em proposa anar a la fira de Tots Sants a parlar de L'olor dels crisantems. Vull dir que no: ha passat tant de temps des que vaig escriure aquell llibre que jo ja ni en sent l'olor... Vull dir que no. L'olor dels crisantems i jo a Cocentaina... Dubte un instant. Millor no. Dic que sí, però.

Sabeu? Conec bé Cocentaina. Allà vaig passar els anys de joventut. Segurament uns anys com tots, ni millors ni pitjors: anys de joventut. Perquè encara que alguns no us ho pugueu creure, jo un dia vaig ser jove. Una jove una mica esbojarrada i molt contradictòria. M'agradaven els llibres i les classes d'història, i els xiclets i la cervesa i el whisky amb coca-cola i el pintallavis morat i les botes militars i els texans ajustats i les camisetes negres i m'agradaven les vesprades als bancs del passeig amb la Zulima, amb l'Òscar, la Mila i l'Àlex i l'Alícia. I m'agradava el Manolín. M'agradava la camisa rosa i el jersei verd, a conjunt amb els seus ulls, que es posava quan anàvem a ballar a l'Albades. M'agradaven els besos amb gust de xiclet de menta i whisky amb coca-cola. Tot allò, però, com la majoria de les coses, es va acabar un dia i la distància va anar afeblint la flaire del record.

Ara torne a Cocentaina, a frec del dia dels morts, quan el temps ja ha marcit molts dels meus particulars crisantems. L'oratge anuncia tempestes quan a mi m'arrossega la tempesta del temps. M'hi acompanya Ximo, el meu Mestre, que un dia em va llegir allò de “Dóna'm la mà / i anirem per la riba...” I agafats de la mà anem per la nostra riba. Del Mestre i meua només, perquè ningú sap del gris com en sabem nosaltres. Soledats i silencis. M'hi acompanya també mi Santi, que una nit va tocar a la meua porta amb un grapat de romer dels Polops d'Alcoi i unes sabatilles d'anar per casa sota el braç; i aquella nit, de sobte, tot el que era meu es va convertir en nostre i el meu gris fou més clar sense adonar-me'n. I ens emportem també l'Eulàlia G, crisantem tardà del nostre primer hivern junts.

Han passat vint-i-tres anys entre aquells passejos adolescents i els passejos literaris amb Javier. Més de dues dècades entre les classes d'història i la mà del Mestre. Una eternitat entre els besos amb gust de whisky amb coca-cola i el romer de mi Santi. I, tot plegat, entre 23 crisantems marcits, l'Eulàlia G. m'alegra aquesta tardor que, potser m'arriba a destemps.