Carme Ruscalleda: “La meva néta hi juga”

La millor cui­nera del món ha can­viat el pes­se­bre de figu­res de fang (“que sem­pre aca­ba­ven ampu­ta­des”) i plàstic de quan els seus fills eren petits per un pes­se­bre de fusta que li va rega­lar un amic. El que ha man­tin­gut aquest nou pes­se­bre és l'atracció de la més petita de la casa (en aquest cas ja no són els fills, sinó la néta de cinc anys) per jugar-hi. “Aquests dies un cop passa la porta de casa el pri­mer que fa és anar al pes­se­bre i aga­far les figu­res per mun­tar-se les seves pròpies històries”, diu Carme Rus­ca­lleda, que encara riu quan recorda com juga­ven els seus fills amb el pes­se­bre i com s'enfa­dava la seva mare quan els nens come­tien “alguna irre­verència”. “Per exem­ple, aga­fa­ven el sant Josep i el posa­ven fent de pas­tor o de caga­ner i al revés... La mare això ho por­tava fatal i em renyava a mi. De fet em renya si encara hi ha que algú ho fa!”, explica.

El seu marit, Toni Balam –la
seva mà dreta al Sant Pau i a la
vida–, és ara mateix un fidel segui­dor d'aquest cos­tum de moure les
figu­res de lloc. Però no les de casa, sinó les de la botiga d'un amic
cada cop que hi entra. “Obro la
porta i quan no em veu li can­vio
la mare­dedéu de lloc”, diu rient. També és una tra­dició que l'amic s'enfadi amb indulgència.

El pes­se­bre de blocs de fusta de la Carme i en Toni –de fet, les figu­res impres­cin­di­bles del nai­xe­ment– els el va rega­lar fa tres anys un amic, i el dis­seny s'adapta per­fec­ta­ment a la deco­ració del men­ja­dor de casa, d'un gust ele­gant i gens recar­re­gat, en què tam­poc fal­ten ni l'arbre de Nadal ni el tió. A casa de Carme Rus­ca­lleda, com en mol­tes famílies cata­la­nes, passa que ho cele­bren tot, i la pura tra­dició nos­trada de fer el pes­se­bre no és incom­pa­ti­ble amb altres cos­tums. La cui­nera, que té a favor seu cinc estre­lles Mic­he­lin, no l'ha dei­xat de fer mai, el pes­se­bre. “Encara que fos damunt d'una
safata!”, diu. A més, en té un
de molt petit din­tre d'una olla col·locat a la seva habi­tació.