Veniu a veure cavalls

A l'hora anun­ci­ada per a la bene­dicció dels ani­mals, només havia acon­se­guit dis­tin­gir prop de l'església de Sant Andreu de Serinyà un gos que sem­blava aban­do­nat, un de petit, tipus peta­ner, que sal­ti­ro­nava d'una banda a l'altra lleu­ge­ra­ment ator­dit, i un cadell de pas­tor ale­many d'una ener­gia tan des­bor­dant, que els amos, tibant difi­cul­to­sa­ment la cor­retja, van haver de reti­rar de la plaça per l'escàndol que armava amb els seus lla­drucs sense motiu apa­rent, com no fos­sin les cor­re­dis­ses de la mai­nada, els únics que sem­bla­ven exul­tants amb la idea d'espe­rar les cava­lle­ris­ses a la intempèrie un matí gla­cial de gener. De cop, però, notícia: entre els veïns que es van con­gre­gant a la plaça, dis­tin­geixo un espècimen nota­ble, una bèstia negra, enorme, lenta i peluda, que a pri­mer cop d'ull em fa l'efecte d'una bar­reja impos­si­ble entre un ós del Piri­neu i un gos pilo­ter, no em feu con­cre­tar més. M'intriga tant, que acabo dema­nant a la noia que l'acom­pa­nya de quina raça es tracta, i m'acla­reix que és un Terra Nova, mas­cle, de dos anys, i que a pesar del seu aspecte impo­nent són d'allò més pacífics: per fora­gi­tar els estranys no els surt més que un bup-bup ino­fen­siu però que, pro­ce­dint d'una tal còrpora, fa un cert efecte. “En veuràs uns quants, avui, perquè al poble hi tenim un cri­a­dor”, m'informa, i efec­ti­va­ment, n'aca­baré comp­tant fins a qua­tre, de manera que els Terra Nova per­den aviat interès en favor, no cal dir-ho, dels car­ru­at­ges i els cavalls, que final­ment fan la seva apa­rició per un estret car­reró. Hi ha uns quants renills, cla­po­teig de fer­ra­du­res, rode­res xer­ri­cant, algun trot d'exhi­bició, un ensurt amb un pol­tre llustrós que s'enca­brita a mig revolt, i el som­riure immar­ces­ci­ble de l'orgullós pen­do­nista del Gremi de Car­re­ters de Serinyà, ves­tit de gala i afer­rat com a un bàcul diví al seu esten­dard. El mossèn, benèvol, els bateja tots ungint-los amb els gotims d'una branca de llo­rer. A molts dels genets, els saluda afec­tu­o­sa­ment pel nom. La festa de Sant Antoni Abat, que ahir també cele­bra­ven a Palamós, a l'Estar­tit, a Anglès, a Lla­gos­tera, als pobles petits és una cele­bració modèlica en la seva humi­li­tat: pur veïnatge amo­ro­sit amb qua­tre bunyols i un porró de vi dolç enmig de bèsties extra­or­dinàries.