Taronges, dos quilos un euro

L'ajuntament de Torrent ha decidit donar un suc de taronja diàriament als seus estudiants, que compraran als llauradors locals perquè puguen “donar eixida als seus productes i continuen l'activitat agrícola”. No tinc res a dir, sinó tot al contrari, aplaudisc la iniciativa i felicite l'ajuntament de la nostra pretesa capital comarcal. Fa uns quinze anys que, a Silla, l'ajuntament prengué un acord plenari, a petició d'un servidor, que aleshores era regidor de l'oposició (UPV), autoritzant que els llauradors pogueren vendre els seus productes a la porta de casa, sense haver de pagar cap impost, com pretenia l'alienat alcalde. Des d'aleshores, els supermercats locals protesten de tant en tant i l'ajuntament els envia l'acord i s'ha acabat la història; els llauradors estan venent les taronges a dos quilos un euro (6 euros l'arrova) i els compensa.

Una cosa o l'altra, o les dues, o encara d'altres iniciatives, s'haurien de generalitzar per tots els pobles del país: als llauradors els aniria bé i les vitamines dels cítrics i els diners es quedarien a casa. Encara seria millor si la iniciativa alimentària es complementava amb campanyes de sensibilització envers el consum de la fruita i la verdura en general. L'eslògan de la campanya podria ser: “compreu productes valencians, del camp a la taula”, similar a la famosa dels pollastres del senyor Súñer (Avidesa, anys 60), del corral a su mesa. Aquesta és, per cert, una de les demandes dels sindicats agraris, que de tant en tant fan actuacions simbòliques de protesta, davant de les grans superfícies.

Ara bé, tant les iniciatives torrentines com les silleres són mostres de bona voluntat i prou, són compromisos més testimonials que altra cosa, perquè el problema del camp valencià no se soluciona amb la taronja que venguen els nostres llauradors a la porta de casa, sinó que cal que tota la nostra producció s'exporte a Europa, i això, rai, això és una cosa que han de resoldre Madrid i Brussel·les. Quan entràrem a Europa, ho férem amb molt mala fortuna per als nostres productes, que foren les víctimes del mercadeig i dels interessos centreeuropeus. Després, els tractats preferents amb els nostres competidors nord-africans significaren el nostre declivi. Els governs espanyols i valencians no han fet res per a solucionar-ho.

La Generalitat, per exemple, en mans socialistes i populars, què ha fet? Res, cada any hem anat de mal en pitjor, venent poc i a preus cada dia més baixos fins que, enguany, les taronges ja s'han quedat als arbres. Així que com no s'ha fet res o s'ha fracassat miserablement, es poden invocar totes les excuses i tirar-li la culpa al dimoni, però la veritat és la que és: que les nostres taronges no tenen qui les compre!

Mentrestant, però, es dóna la circumstància que els comerços i les grans superfícies estan plens de taronges, i que la gent en compra, encara que més cares que les que venen els llauradors, a la porta de casa!

Qui hauria de fer entendre a la gent que la taronja valenciana, que és la nostra, és més bona i més barata que la que compren a les grans superfícies, hauria de ser el govern valencià, i no ho fa. I el govern valencià hauria de descobrir la fal·làcia dels comerciants valencians, que importen la taronja marroquina perquè tenen més marge, i no perquè siga més bona, i que no tenen cap escrúpol a arruïnar els llauradors valencians. I el govern valencià ens hauria d'explicar les raons per les quals la taronja marroquina té més bon preu que la valenciana: perquè al Marroc, als collidors els paguen la tercera part que a València; perquè allí no tenen la gent assegurada; perquè allí els empresaris de les grans explotacions actuen amb total impunitat. I, sobre tot, el govern valencià hauria d'explicar-nos qui són els propietaris de les grans explotacions marroquines, entre els quals algunes grans firmes valencianes. Aquesta sí que és bona.

Aquestes són les raons per les quals no venem la nostra taronja i se'ns queda penjada als arbres i per terra: perquè a Europa (inclòs el País Valencià) hi arriba, primer que ninguna i a millor preu, la taronja nord-africana, que comerciegen en bona part grans firmes valencianes. I sols quan ja no els queda taronja marroquina, deixen pas a la nostra que, com és evident, arriba massa tard. I això és també el que passa amb les verdures i hortalisses. Que expliquen tot açò els nostres polítics, que no ho diuen!

Com els nostres governs (a València i a Madrid) són un fracàs, sense cap iniciativa, hem de felicitar-nos que hi haja ajuntaments que intenten fer alguna cosa positiva. El de Torrent, encara que no sabem finalment quanta taronja van a comprar, ni el preu, que segons el regidor està “aún por decidir”. El de Silla, per permetre i en certa manera animar a vendre la taronja al carrer, pràcticament a la meitat que les grans superfícies. Si es generalitzaren iniciatives com la torrentina o com la sillera a tots els pobles i, sobre tot, si els valencians i valencianes es negàrem a comprar cap altra taronja que la nostra, possiblement la situació no seria tan negra com la que tenim. I encara més, si tinguérem un govern valencià preocupat pels problemes de l'agricultura valenciana i no per les bufes de pato a què s'ha dedicat fins ara!