Fins ací arribà la riuada

En altres temps, quan el Guadalaviar (per allò de les aigües blanques) s'escarotava i venia embravit amb tones de llot en suspensió, els valencians solien deixar com a testimoni una sèrie de fites en alguns edificis senyers dels carrers del cap i casal a manera de recordatori perpetu de la seua acció ferotge i destructiva. Un costum que assolí un dels seus punts àlgids fa poc més de cinquanta quatre anys quan el Túria bramà per última vegada.

Aquelles temudes riuades a què acostumava el nostre riu de referència de tant en tant són ara part de la memòria i les joves generacions han d'acudir a les hemeroteques, a les contalles dels vells o a les senyals que –com hem dit adés- s'escampen per l'urbs alienes al pas del temps per adonar-se'n de les seues funestes conseqüències.

“Fins ací arribà la riuada” és un dels típics rètols amb què el poble deixava constància del nivell extraordinari que assolien les aigües en determinats punts. Un fenomen que actualment resulta extemporani i quasi que curiós des que el Pla Sur desviara el caixer del riu del seu pas natural.

Avui, el llit del Túria esdevé no només un jardí exuberant, sinó l'espai on s'han bastit gegantines obres públiques de disseny galàctic, de costos insondables i d'utilitat força qüestionable. Qui li ho anava a dir fa poc més de mig segle a Rincón de Arellano quan, a més de conviure estoicament amb la desgràcia, hagué de plantar-se al mateix Caudillo per tal d'exigir-li solucions al problema que patia la ciutat cíclicament. La seua actitud bel·ligerant li costà el càrrec quan no hi havia ni democràcia ni res que se li assemblara. Cal pensar que el deure de l'aleshores alcalde estava per damunt dels seus interessos personals.

En eixos moments, ni Camps ni Costa havien vingut al món dels mortals, tampoc Campos, Betoret, González Pons (el de la camisa blanca i, potser, els pantalons cagats), Alberto Fabra ni altres representants de la cosa pública casolana coneguts (i patits) per la ciutadania. Potser Barberá, Cotino o Carlos Fabra, entre altres més, eren uns xiquets inconscients.

Per fortuna, a València ja no sabem què són les riuades ni els seus efectes perniciosos per a la població, bé és cert que no podem esbrinar quant durarà aquesta magna obra del franquisme que assecà les riberes del Túria abans d'entrar a la capital. Ara patim altres inundacions que, metafòricament, han convertit València i la seua vasta àrea d'influència sociopolítica en un paisatge llotós, podrit i pudent mercé als oficis d'aquells que no visqueren la riuada de 1957 –o que, en el seu defecte, no foren plenament conscients d'ella-, els quals s'han encarregat de fer-nos recordar que altre tipus d'aigües malsanes (fecals diríem millor) formen part quotidiana del nostre agònic transitar.

En l'edifici comú que representa la memòria col·lectiva quedarà gravat per sempre que “Fins ací arribà la riuada” un 25 de gener de 2012. Una frase lapidària que, fora de context però ben eloqüentment, ho resumeix tot a la perfecció. Mentrestant, la vida segueix obrint-se camí per a justos i pecadors.