“Que pesats, tots, amb la bandereta!”

Migdia d'ahir. Els carrers del centre de Sant Pol són plens de mares i pares que van a buscar els nens a escola. Fa un bon sol i temperatura de primavera avançada que convida a la conversa. Als bars, la gent s'asseu a les terrasses i aprofita l'estona ràpida del cafè per repassar la premsa i per parlar. Parlar de tot, però en especial del tema que ha donat a conèixer el municipi arreu de l'Estat: la sentència que obliga penjar la bandera espanyola al balcó de l'ajuntament i la posterior crema del símbol per part d'uns desconeguts. D'opinions n'hi ha per donar i per vendre, però majoritàriament, i de manera oberta i sense complexos, a Sant Pol estan convençuts que la tossuderia de voler imposar la bandera a cop de llei ha provocat la reacció de la crema. Més d'un defensa que l'episodi es tornarà a repetir, però hi afegeix que els responsables segur que seran més cauts perquè “s'ha vist més d'un mosso de paisà”. “No volem la bandera. Costa tant d'entendre? No hi havia estat abans i ningú no la trobava a faltar. Quines ganes de tocar els nassos!”. Qui em parla és un dels jubilats d'un grupet que la fan petar asseguts al mur que separa la via del tren del carrer. El seu company també vol dir-hi la seva: “L'Ajuntament no hauria d'haver cedit tan aviat”, manté. El tercer hi afegeix un element nou i demana seny als altres. “Sí, home. Com si es poguessin negar, els del govern. Mal ens pesi, ho diu la llei i s'ha de complir. I només és un drapot!”, etziba. Tots tres, però, coincideixen a dir que als santpolencs el revolt mediàtic amb la bandera ja els comença a cansar. “Que pesats, tots, amb el coi de bandereta! No passa res més important, al món? Tots plegats (es refereix als periodistes) teniu poca feina, eh?”, em deixa anar un altre home que he abordat a mig carrer carregat amb bosses de la compra.

Continuo el meu passeig i pregunto a dues dones si realment no n'hem fet un gra massa, tots plegats... “És cert que aquí se n'ha parlat molt, però després de tants dies ja cansa, i l'única cosa que volem és que ens deixin tranquils”, reflexiona una d'elles. Li recordo que el poble ha estat exemple en altres ocasions de sonades i participatives reclamacions socials que han fet canviar decisions polítiques: el rebuig a la passera de la via del tren, el “no” al nou pla urbanístic que “massificava” Sant Pol i l'encara pendent decisió sobre la remodelació de l'estació de tren. Em dóna la raó, però em comenta que prefereix que la projecció exterior del poble sigui per la cuinera Carme Ruscalleda o per ser l'escenari de bona part dels exteriors de la sèrie de TV3 La Riera. L'alcaldessa de Sant Pol, Montserrat Garrido (CiU), i la resta del seu equip també coincideixen a demanar calma “i, sobretot, seny”, però es mantenen ferms a destacar que el seu gest “respon a l'estricte compliment de la llei i no pas al sentiment majoritari dels que vivim a la població”. En tot cas, amb o sense bandera al balcó, la vida a Sant Pol aquest dimecres al migdia continua si fa no fa com sempre.