L'orgull i el dol

La història de l'esport a la ciutat de Reus l'han escrit, i la segueixen escrivint, les entitats privades, moltes de les quals centenàries o quasi centenàries, que persegueixen únicament la pràctica esportiva, sobretot per als infants i els joves, com a element de salut i de formació personal.

Aquest entramat d'associacions ha estalviat als ajuntaments, al llarg dels anys, esforços i inversions que en altres llocs són el pa de cada dia. Sense el suport institucional, moltes d'aquestes institucions esportives d'altres indrets desapareixerien sense remei de la nit al dia. Entre les nostres institucions, tenen consideració a banda el Reus Deportiu i el Ploms, el binomi que explica, en gran part, la singularitat de l'esport reusenc.

S'ha parlat aquesta setmana del Ploms i de la feixuga càrrega que arrossega l'actual junta directiva com a conseqüència d'alegres gestions anteriors. El que més em dol, com a persona implicada i que sent l'orgull de ser del Ploms, és que les persones que estan arraconant el club, portant-lo a un carreró sense sortida, són reusenques, persones conegudes per tothom, algunes amb història al mateix club, que sembla que, per recuperar ràpidament quatre duros, els importa poc impedir fer l'esport a més de 1.800 xiquets i xiquetes. Posem-hi seny, sisplau, i una mica d'orgull de ser de Reus.