Expulsats del paradís

La crisi ha dei­xat les parets mes­tres de casa al des­co­bert, pen­ja­des. Ha col·locat la mei­tat del país al llin­dar de la pobresa i massa gent sota mínims. Els més des­pro­te­gits són molts, gent que, sense estridències, es cuida de rea­lit­zar les ocu­pa­ci­ons que abans tot­hom rebut­java, i que ara es perd el cul per recu­pe­rar. Massa temps omplint-nos la boca de soli­da­ri­tat, d'inte­gració, d'inter­cul­tu­ra­li­tat, però quan les vaques són magres sem­bla que tots aquests afanys s'esva­ei­xen o sim­ple­ment s'arra­co­nen a la cuneta en espera de temps millors. Les desi­gual­tats entre rics i pobres sem­pre han exis­tit; a par­tir d'ara pos­si­ble­ment la fron­tera estarà més mar­cada i no hi haurà una classe mit­jana que faci de mas­si­lla per tapar forats. Men­tre això passa, s'haurà de con­viure amb una nova classe de pàries, que ara comença a ger­mi­nar, els últims de la fila que es men­gen el que altres dei­xen, que no tenen drets i són expul­sats a poc a poc del sis­tema. Cada cop són més vis­to­sos els car­rets del súper car­re­gats amb fer­ra­lla, les bar­ra­ques de tota la vida al cos­tat dels grans edi­fi­cis amb tec­no­lo­gia punta, homes i dones reme­nant amb pals els con­te­ni­dors de les dei­xa­lles. Ho lamento pels que aven­tu­ra­ven un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat negre, groc o de tots colors, perquè hau­ran d'allar­gar el ter­mini fins que passi aquesta fera ferotge econòmica i torni de nou a bri­llar el sol.