Bosc cremat

Pro­posta de reco­lli­ment espi­ri­tual per aquesta Set­mana Santa: una visita als bos­cos cre­mats fa quinze dies, abans que la terra s'empassi la cen­dra, la pri­ma­vera pro­ve­eixi de lla­vors i pol·len, i el verd torni a escam­par-s'hi.

Hi vaig anar l'altre dia. Un bosc de cane­lo­bres car­bo­nit­zats. Feia sol a la nit. Fal­tava l'ombra de les fulles, però tot era ombra: l'ombra encar­nada del bosc ine­xis­tent. Els músculs des­pu­llats dels turons tenien els pèls de punta, amb impudícia i per­versió. El terra era flonjo de cen­dra. No s'aca­bava mai. Jo era l'únic microbi que es movia entre la barba forta i agres­siva del mort.

No hi havia ama­ga­talls, era una palis­sada caòtica amb embulls de fil­fer­ros rove­llats, una presó amb els bar­rots per din­tre. Les soques dels arbus­tos empu­nya­ven des de sota terra manats de qua­tre o cinc pun­xons defen­sius, a punt d'enfor­qui­llar-me si enso­pe­gava i hi queia a sobre. Hi havia rams de troncs pelats de bruc i cire­rer d'arboç, també pre­pa­rats per empa­lar-me. Tot eren silu­e­tes petri­fi­ca­des en l'espasme del dolor i la cen­dra de la renúncia. Era el bosc de les tor­tu­res, amb cames i braços muti­lats cai­guts de les alzi­nes, este­sos al vol­tant del tronc, que tenia la cui­rassa de suro arro­do­nida, amb la pell plena de but­llo­fes peti­tes i el color verdós i pla­te­jat del carbó. De tant en tant, estès, el cos d'un pi sen­cer, des­fal­cat i des­plo­mat.

En un catàleg de silen­cis, el silenci del bosc cre­mat és a l'última pàgina, abans de tan­car. Només l'aire estèril tenia el pas franc entre els troncs i les bran­ques rígides d'haver-se mort. Duia olor de socar­rim, però era mut i sec. Pas­sava sense fer refre­gar-se les fulles, ni gri­nyo­lar les bran­ques i els troncs. Cap piu­la­dissa, cap ocell s'embru­tia les urpes en una branca negra, cap ale­teig sorprès. Els ocells havien volat com les fulles, com els altres ani­mals, menys els pobres car­gols; no hi havia ossos, per terra, només alguna closca aquí i allà. El tronc d'arbust llarg i sinuós, mirat de prop, dei­xava de ser la serp car­bo­nit­zada. Però pujava del fons del bar­ranc el glo­peig d'un rie­rol, que el bosc ves­tit no m'hau­ria dei­xat ni ima­gi­nar. Vaig poder veure'l al fons de tot. Tenia lliu­res de cen­dra les vores i pas­sava tal com se sen­tia, net.