Un país ben senyalitzat (i II)

Parlàvem la setmana passada de l'auditoria efectuada pel RACC sobre l'estat de la senyalització viària a Barcelona. El resultat no era gaire bo. Simplement feia públic el que molts barcelonins ja sabem: que sovint només pots arribar a un lloc si prèviament ja saps el recorregut, perquè si t'has de refiar de la senyalització no ho tens gens clar.

Continuem amb la reflexió sobre els senyals de trànsit a la ciutat comtal. Particularment amb els que l'auditoria del RACC no tractava: la senyalització relativa a incidències provisionals. En aquest cas ens faltava parlar sobre les situacions en què la provisionalitat és curta, d'hores. No parlem d'un accident, sempre imprevist. Normalment són casos que responen a anomalies puntuals previstes (manifestació, prova esportiva, grua enmig del carrer). L'avís sempre es col·loca quan l'incident ja el tens al damunt. Caldria posar uns quants cartells informatius en un radi de tres o quatre-cents metres a la rodona, cada cent metres. Així, el conductor, en comptes de trobar-se atrapat a l'ultim moment, podria optar per un recorregut alternatiu. I tothom hi sortiria guanyant. I aquí, dissortadament, hem d'implicar-hi la política municipal. És obvi que si, per exemple, cada any hi ha la cavalcada de Reis o la cursa d'El Corte Inglés, encara que sempre sigui el mateix recorregut, no pots carregar al ciutadà la responsabilitat de saber-se'l de memòria. Cal avisar-ho no solament amb prou antelació sinó, ho repetim, unes quantes vegades. Fins i tot en casos greus de talls inesperats, la policia municipal hauria de ser més sensible a la qüestió. Pensem, sense anar més lluny, en el caos de trànsit provocat pels aldarulls de la darrera vaga general. Els talls de carrers per pura precaució van ser d'aplaudir. Tothom estava nerviós. Però què costava avisar-ho no quan t'ho trobaves als morros sinó uns quants carrers abans? Tot aniria millor, la gent s'espavilaria i la sensació de frustració no seria tan gran. I no volem creure que es tracti, simplement, d'una qüestió logística.

La senyalització és sens dubte la nostra assignatura pendent. I en el fons, com sempre, hi ha un pòsit encara de mentalitat antiga i casposa, de quan ens veiem obligats a preguntar per un carrer, que sembla que no ens podem acabar de treure del damunt. I que inclou, per a particulars i administració, que l'etiqueta “provisionalitat” impliqui la de “menys responsabilitat”.